Plagueta de Bord

Dreta i nua dins aquesta paret de mirall d’una
habitació d’hotel em trob, feta un llàtzer, i carregada d’una extenuació tan
extrema que no tenc ni ganes de pensar en aquesta anècdota senzilla i terrible,
versemblant i rèmora, que m’és com un invent cruel del meu cervell cansat i
rebentat, tocat, que quan es posa a imaginar arriba a fer tan gros que els
successos es tornen absurds rere el reguitzell de trames tan atzaroses com
brutals que els confegeixen i que es podrien resumir en la força combustible de
l’amor. 

(…)

Si no fos que la claror del saló s’ha densificat per tot de signes que
anuncien la sortida del sol diria que tenc el cos que sura dins una llum
artificial tan blanca com els flocs de neu que es junten i s’aigualeixen just
quan ha acabat la nevada. Hauria d’intentar comprendre on som, què faig aquí,
dreta, amb tota la carn a lloure, qui hi ha dins el llit, com han passat les
coses i en quin moment em trob. Però en lloc d’això només em ve al cap la màgia
de l’aparició de les primeres estrelles els vespres d’estiu i l’olor de vetiver
que ell feia quan el vaig conèixer en un sopar d’amics.

Qui diria quan ara em trobàs aquí que he tengut
dos fills, perquè si enfoc amb atenció la pell no hi trob els cruis de la de
Dèlia, de la de Catalina o de la de Kikí per esmentar les tres primeres amigues
que em vénen al cap en uns moments que haurien de ser desesperats però, per una
estranya coloració blavosa que em surt de dedins, són refractaris i volàtils
com quan comences a               
anar gata i tot allò que t’envolta sofreix una contaminació d’espais i
esdevé una altra jungla, amb elements tan poc vists com detalls domèstics que
formen una història on no saps quina serà la pròxima passa. Elles, molt més que
jo, podrien jugar a futbol amb les seves dues mamelles amarades amb tot el pes
de la força de la gravetat que donen els anys i el trencament de la cuirassa de
fibres de tota casta, però les meves, les toc per sentir-me, encara aguanten
rodones i enravenades, encara que ell des d’un bon principi ja em va dir que
els dos geps dels pits coronats per les aurèoles dels mugrons l’estiraven més
que mil i un cavalls de força, i vaig agrair aquella connotació d’un text
clàssic que hi havia rere les seves paraules enceses.

No, no va ser gens fàcil al principi. Ell em citava
a llocs tan originals com mals de trobar: el bar Casanegra de Salern, els
jardins del centre de Can Miot als afores de Palma, el restaurant Ciros damunt
el mar a l’Estanyol, l’església parroquial de Búger. El vaig fer festejar a les
totes i això el col·locava en un estat d’ira que m’excitava molt i em donava
forces per continuar. Perquè una mare de família que es dedica a l’ensenyament
no hauria de tenir aquest costum tan petit burgès de l’adulteri en una petita
capital de província illenca. Massa novel·letes rosa, diria la meva primera
professora de francès. I si asseguràs que estava avorrida del meu home podria
sonar a coartada d’una nimfòmana qualsevol com Viki, que té l’especialitat de
tirar-se tots els germans petits dels pretendents que endomassaren la seva
adolescència, joventut i primera maduresa sense donar l’abast. Em pareix un
comportament tan neuròtic que just pensar-ho em fa feredat i intent trobar un
ancoratge en aquest lloc que quan més el mir, dins aquest paisage de miralls i
miralls de l’habitació d’un hotel de luxe, més em sembla un pista d’aterratge
d’una de les meves llunes ignorades.

El vespre llunyà que anàrem a la pensió Flamingo
havia decidit que volia colgar-me amb tu. Ho sabia tant com ho desitjava. I
sabia, també, que aquell vespre, l’amant que tenies, perquè no t’aturaves com a
bon pintor anarquista d’assegurar-me que estaves contra la institució
matrimonial, la qual consideraves un residu ranci d’uns temps d’esclaus,
t’esperava amb un sopar d’aniversari. Podria jurar damunt la Bíblia que et vaig
fer viure una de les nits que més recordaré sempre de la meva vida. Foren tan
llargs els preparatius, aquelles sessions d’abstinència quan tens el fruit
delitós a un no res de la mà o dels llavis, aquelles esperes que no s’acabaven
mai com les que vaig viure quan festejava el pare dels meus fills en què,
asseguda davant la finestra de la sala, ullava la seva absència i m’entretenia
amb una llançadora entremans fent frivolité, tota aquella entremaliada mescla
d’alcohols i converses, escenografies de platja, de jardí, de barra, quan ens
besàvem per les fosques amb els dos cossos que es retorçaven sense trencar-se
en un exercici esgotador. Tenc mal d’ous, digueres quan ja feia molt de temps
que dins aquella cambra minúscula t’havia apartat completament de la meva
anatomia i només deixava que em tocassis amb les paraules. Tu inventaves les
frases més porques i jo grunyia. Tu amollaves els teus desitjos més bruts i jo
m’ensofronyava en unes cabòries que et deixaven extenuat. Tu m’insultaves amb els
mots que fan servir els malanats i jo bavava. entrecames. Boixa’m amb el pensament, et vaig
dir just abans de llançar-me amb les rialles fresques al teu entrecuix que era
un monument als mànecs de xapeta.

Em mir i no puc distingir entre la boira que
esllavissa les coses, aquestes cames llargues que t’agradava tan córrer amb la
llengua dura fins que et menjaves un dit gros amb fúria que em feia un maler
fondo com quan claves la punta del peu nua a l’asfalt després de fer un gest
fals en un escaló baix, com més baix pitjor. Però m’acot i amb la mà dreta em
toc aquelles taques vermelles que em regalimen fins a l’estora tota plena de
motius d’elefants en un dibuix complicat de trompes tranformant-se en paons
voladors que em fa unes punxades als polsos com si a poc a poc retornassin les
escenes anteriors a la paràlisi que m’ataca dins aquesta cambra de miralls en
què m’he aficat fugint d’alguna cosa que m’impressiona com una porada.

Li vaig dir que si no la deixava podria
oblidar-me. Havia tornat a començar el suplici de les esperes, d’aquells caps
de setmana en què no ens podíem veure, en aquell viure al dia que em corcava
per dedins i em destruïa. No sabia mai quan ens trobaríem. Però el pitjor de
tot eren els diumenges. Quan ell dinava, ell que no podia veure la institució,
amb tota la família d’ella i, especialment, amb el fill major d’ella amb un
mariner, que no hi era tot, i que et deia mon pare. Això estic segur que
despertava els teus baixos. Aquella paternitat falsa. Em prenia les pastilles
que em deixaven estormiada, plena de somnolència i deixadesa, i així em
trobaves quan podies fugir d’aquella amant, Mantis com l’havia batejada, i
entrar al meu cos. Llavors em preparaves còctels reviscolants, em feies
moixonies i em tornaves a aquella comunió dels nostres cossos que s’avenien amb
la procacitat i l’alegria de dues figures congruents que se superposen molta
d’estona entre espasmes i voluptuositats que volen ser sens fi.

Això és sang. Ho dic amb veu alta i sembla que
tota aquesta suite tremoli i es convertesqui en una cambra de ressonàncies que
repeteixen això és sang, això és sang, això és sang… Faig un parell de passes
vacil·lants cap a l’alcova. Ell és allà. Tal com l’he deixat. No s’ha bategat
ni un no res. Ho veig clar. Quan em mossegava el dit gros ha pegat una
revinglada, s’ha convertit en un brollador de llet i ha caigut d’esquena amb
tanta mala sort que quan m’hi he acostat l’he vist que tenia els ulls ben
oberts com si fos mort.

[Text publicat al suplement La Almudaina del Diario de Mallorca el 15 de novembre de 2009]

[Foto de Wyane Levin, que em descobrí Sebastià Perelló]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!