CARIÀTIDE DE LLETRA
Le soin maniaque avec lequel chaque déplacement, chaque inversion sont opérés dans le plus parfait contrôle de leurs effects –effects de sens, s’entend– indique que nous nous trouvons, là plus souvent que ailleurs, au coeur de la question d’écrire: dans la syntaxe.
Jean Frémon quan escriu sobre Roger Lewinter
He trobat un petit papier d’un admirador de Musil, Yannick Blackburn, que et va anar davant i darrera l’estiu del seixanta-vuit quan ja havíem tornat de París i les teves revolucions enfantívoles (sí, ja ho sé, no t’emperiolis, és el que pens), Aràlia novaiorquesa, en què fa una definició teva d’època emperò que conserva en les harmonies de l’estil quelcom ben teu, ben essencial. Te’n recordes?
«Une belle arabesque, frêle comme une fleur, mais souvent extravagante, baroque.»
No et veus reflectida en les esclextes de les lletres?
Aquests darrers temps són avorrits, tediosos, sense sabor. He de veure una mala fi de persones que sembla que no saben qui són ni què fan damunt la capa de la terra. De vegades aquesta certesa em pertorba molt i bec un parell de drais a l’Stilton, un dels pocs bars de Palma en què em sent protegit, malgrat que hi he trobat algunes vegades persones detestables que allà, per algun benefici, no m’alteren. D’ençà que ha començat l’hivern mir molt els objectes. Ahir em vaig penjar una mala fi d’hores amb una escopidora de La Roqueta –una carota humana esclafada com la d’un enemic del ceramista, amb la boca ben oberta on anaven directament els gargalls– a la qual tu tenies molta devoció. Em fa gràcia que, gràcies a l’art del mestre roqueter desconegut, aquest objecte utilitari (i tan utilitari: escopir-hi dedins) hagi esdevingut material de contemplació.
Avui m’he perdut dins les rodonors d’una pedra negra que em vares dur d’un gran riu del Québec del qual no record el nom.
Els objectes contenen l’infinit.
Una cosa mentale darrera l’altra m’ocupen aquest temps que em fuig com el mercuri del termòmetre que acab de rompre amb la calor i la fricció conjugades,
Mir la disposició dels ocels de la coa d’un paó que s’escapa pel caminal amb la velocitat dels mots d’aquest crit escrit, assus-suaixines.
(continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Passem la nit al ras
a frec de lluna i un fred
que ens remolina l’un dins l’altre.
Al roquissar la imatge d’Erecteon, en Bruno me’n parla clar com una diapositiva, i les dones pètries, fonamentals, diu.
Em trec una hematites de la butxaca i explico: sang petrificada del coll de Medusa.
En Bruno la mira i es veu el seu rostre reflectit. M’he fet vell, em diu. I em torna la pedra.
Al roquissar la imatge d’Erecteon clar com una diapositiva.
Hi tiro un roc i es desfà tot en onades excèntriques, el tercer pòrtic: contingent aventurat circumstancial.