UN CONTE ANTIC
DES DEL MIRADOR
Victòria Subíes, feia dinou anys que vivies a aquesta casa de pedra viva damunt els penya-segats —Villa Rosa— de la cala de S’Almúnia, feia dinou anys que t’havien donat la baixa definitiva perquè conjugaves un conjunt de malalties diverses que es podien resumir en dos noms: eres bipolar, la qual cosa es manifestava per importants oscil·lacions de l’estat d’ànim que comprenia fases de tristesa i desesperança amb episodis d’eufòria i alegria, i també tenies una polineuritis reumatoide, que et menjava la sensibilitat des de les cames i et donava atacs de reuma dolorosíssims i una pèrdua de l’activitat muscular, especialment la locomotora.
(…)
Acabaves de fer seixanta anys i pareixies una jaieta de vuitanta. Però
dins la desgràcia, pensaves, que havies tengut molta de sort. El teu
home s’havia mort d’un infart sobtat just quan t’havien diagnosticat la
malaltia degenerativa. Els teus dos fills, Glòria i Tomeu, estaven ben
surats, ella parava per Barcelona, ja divorciada, fent de dissenyadora,
i ell vivia amb una dona casada i separada que tenia una filla petita
del primer home i ara n’esperava un altra d’ell. Tomeu valia un món
perquè et venia a veure cada setmana i t’arreglava tot el paperum que
calia moure perquè et deixassin morir tranquil·la i a poc a poc.
Victòria era una dona que havia aconseguit arribar a una serenitat
quasi grega que era el seu principal tresor i allò que li donava vida.
També li donava molta de vida aquella altra dona, dida, teta, segona mare,
padrina, amiga, Maciana Llodrà, que l’havia cuidada de petita i ara la
tornava cuidar de gran, encara que ja hagués fet els setanta-cinc i
hagués escabetxat dos homes.
La vida que duien aquelles dues dones, Victòria i Maciana, en aquella
casota damunt les ones era una de les simbiosis més humanes que es
poden donar. Maciana era la majordona de la casa i es preocupava que no
mancàs res, del menjar a la roba, de la neteja a l’entreteniment. Cada
dia venia una jornalera equatoriana, Maika, que feia les feines
domèstiques dirigida per l’autoritat suprema de Maciana. I Victòria es
podia aixecar tard, després de prendre l’esmorzar al llit, es donava
un dels seus banys de sals que l’ajudaven a relaxar-se per emprendre
els exercicis de rehabilitació que feia amb una disciplina espartana.
La resta del dia passejava amb el tacataca, aquella crossa, aquell
gaitao de quatre potes que li permetia anar tota sola per tot. El seu
lloc més íntim era l’estudi des d’on es veia l’illa de Cabrera en tot
el seu esplendor aquells matins de la primeria d’estiu i on passava les
hores més dolces del dia llegint, escoltant música i escrivint aquella
llibreta que havia anomenat Diari meteorològic.
Quan comença el conte Victòria mira el cap al tard de color
exageradament daurat. Li agrada veure com s’omplen d’aquell tint d’aram
els roquissars gegantins i, també, aquelles ones que semblen pintades amb
pa d’or. Domina la petita badia que forma la cala de s’Almúnia on ella
ha nedat des que va néixer. I cop en sec dins la mar veu un puntet que
s’acosta. Imagina una barca de pesca que torna cap a la Colònia de Sant
Jordi. El puntet es va tornat gros. Agafa l’allargavistes i amb el
tacataca s’acosta al finestral. És una pastera que avança sense rumb, a
la deriva. No veuen ningú dedins. La fosca s’acosta. Tot d’una pensa
que allò té pinta de marroquins o algerians que s’han escapat de la misèria.
Avisa a Maciana perquè cridi a Maika i ella telefona amb el mòbil a
Tomeu perquè vingui de seguida.
Tot va ser com un miracle. Maciana i Maika amb unes piles potents
partiren cap als penya-segats. La pastera s’ha acostat cap a un caló
que hi ha just davall aquella casa que va deixar el seu pare a
Victòria, perquè va ser la germana dolenta de la família, i que ha
constituït la seva felicitat. Victòria, de la terrassa estant, veu que
Maika i Maciana han pogut acostar la pastera fins a l’arena pedregosa
del seu caló. I, entre les ombres que avancen a pas d’ocell, contempla com les dues dones
s’acosten cap a la casa amb una bubota negra entre els braços.
La bubota era una al·lota mig gelada, mig deshidratada, mig morta, l’única passatgera. Quan arriba Tomeu ja l’han reanimada amb aigua,
amb calor dels seus cossos i amb un brou de gallina amb un vermell
d’ou, ja l’han encalentida i ella obre els ulls, gran i molts negres, i
mormola algunes paraules en un idioma desconegut. Tomeu, que és l’únic
que pensa en termes reals diu que d’un moment a l’altre pot arribar la
guàrdia civil. I Maciana el talla amb la seva vèrbola de sàvia: N’he
dites moltes de mentides d’ençà que som viva per fer el bé, no passis
pena que se n’aniran ben convençuts que aquí només hi som nosaltres.
Dit i fet, toquen a la porta i Maciana, més simpàtica que una jovençana
rep el sargent i li contesta a les preguntes elementals: que no en saben
res d’una pastera i que per allà no han vist ningú. Es que ha llegado
otra barcaza cerca de cala Figuereta i hemos cojido nueve moros. Idò
aquí no hem vist cap moro, ni de mora. Quan acaba de dir “mora” pensa que
s’hauria d’haver mossegat la llengua. Emperò el sargent no li accepta
la copeta de mistela que li ofereix, estamos de servicio, señora, i li afegeix que si veuen algú telefonin al cuartelillo i, sobretot, que tanquin en fort
portes i finestres. Con esta gente nunca se sabe. Maciana els acomiada
amb un somriure tan fals com entendridor.
La història va acabar bé. Sureia, que era el nom de l’algerina va
resular ser una al·lota que havia estudiat romàniques a la universitat,
xapurrejava el català i es convertí en la dama de companyia i l’amiga
de Victòria . Li donà vida, i vida nova i saborosa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
un gambià, mallorquí nou entrat en pastera, que signaria el conte. Ven corretges pels mercats des de fa cinc anys i parla felanitxer. Vingué amb cinc, arribaren tots i només trobaren la pastera desballestada. No li agrada gens paralar-ne.