Ho he d’escriure. Ho he d’escriure o em tornaré botxa. M’ho deia sempre el doctor Femenies, el psiquiatre que m’ha ensenyat més del món, amb paraules benèfiques: Antònia Maria, vostè és una dona que somatitza massa. I això no és bo per a una psicòloga tan plena d’energia i dedicació. Si cada dia escrivís, si s’acostumava a posar els seus pensaments en un diari, li faria molt de bé. Però com puc confegir dues paraules si tenc el cap més desordenat que aquesta taula on s’acaramullen l’agenda plena d’embulls d’horaris i cites, tres revistes amb articles sobre psicopatologia de la vida quotidiana que he de comentar a un seminari sobre accidents mentals, que no he mirat ni per damunt, una pila de diaris i revistes endarrerits, el llibre de poemes L’estat suprem de la bellesa és la gràcia de l’amic Macià Pou que només he fullejat, una torre de discos nous que vaig comprar a Xocolat –Chet Baker, Scott Matthew, Mísia, Miguel Poveda– que encara no he escoltat, un munt de factures del mòbil, del llum i de ves a saber què dins sobres sense obrir, un paquet sense desfer on segurament hi ha dos llibres sobre l’esquizofrènia que vaig demanar a Amazon, tres ventalls i aquest iMac on deix la pantalla feta un crist perquè no em sent amb cor per contar allò que ja hauria d’haver dit amb totes les lletres, allò que hauria de reviure fil per randa per obrir un respirador a aquesta angoixa que no em deixa alenar a fons i em fa mal per tota la còrpora. Una angoixa mental, d’això n’estic ben segura, i que aquesta vegada s’ha infiltrat fins al centre de mi mateixa, ha impregnat cada sinapsi nerviosa i em crea unes neuràlgies de cal Déu que ni la truita de tonopans que m’he engolit suara les fa baixar d’intensitat.
(…)
Potser m’hauria d’esbutzar de rialles quan em veig a mi mateixa (però,
em veig? n’estic un poc segura?), que, segons sap tothom, som una
psicòloga d’emergència (em presentaren així a la festa d’aniversari de
Joana Carbonell entre la hilaritat inexplicable del personal), que no
serveix ni per discernir si en allò que va fer hi havia algun sentit
terapèutic o era una fuita cap endavant sense tenir en compte cap
protocol, cap raonament, cap dels meus sabers més elementals d’aquesta
feina infernal.
Sempre he cregut en la fulguració de l’instant com a guia. Per això
vaig fer el que vaig fer. Per captar l’essència d’un succés em deix
menar per una lliçó del doctor Femenias quan em deia: Antònia Maria, sé
per experiència que per atènyer la capacitat de discernir una feta cal
passar per un treball interior de desarranjament, de pèrdua, cal
assajar de sentir les coses d’una altra manera.
Quan més escric menys ordén les idees. Quan més faig voltes a la cosa
menys contera tenc. Potser només cerc per totes les dreceres possibles
una coartada que em desencadeni la dosi de tranquil·litat que necessit
per no fer-me preguntes. I si no em faig preguntes, si em deix dur per
la facilitat de dir que era l’única sortida, on acabaré?
Em telefonaren que la policia em vendria a cercar perquè el perill era
greu: un home amenaçava amb tirar-se des d’un onzè pis. No tenc cap
excusa, ni que representava la meva primera vegada davant un fet així,
ni que les informacions que em donaren foren contradictòries perquè
mesclaven en aquell individu una vindicació de feina amb un atac de
follia, ni que la nit passada quasi no havia dormit perquè veia que en
Jeroni no anava de res. En la carrera vertiginosa, esquivant el trànsit
per les Avingudes de Palma, amb les sirenes del cotxe que m’eixordaven,
cap aquell barri llunyà de Cas Capiscol, els nervis se m’engalavernaven
i entremig de les comunicacions per ràdio i les paraules de la policia,
només podia entendre que un home xisclava el seu dolor amb un gest de
llibertat absoluta que jo, pobra de mi, hauria d’intentar evitar.
Des d’un bon principi em vaig sentir devora aquell home, solidificada
amb un desconegut que es preparava per sortir de l’escena. Si es
volgués matar de veres ja s’hauria tirat sense fer tanta de comèdia,
comentaven els policies. Aquella facilitat de judici, aquella força
atronadora del tòpic m’escarrufà. Però no vaig voler intervenir en la
conversa en què els llocs comuns i la mala llet es mesclaven en uns
servidors públics amb la viscositat aferradissa de les coses dites
sense pensar.
Comèdia! En aquesta idea tan clàssica hi puc veure un dels
desllorigadors de la feta. O és que no feim comèdia tots els instants
de la nostra vida? On és la no comèdia? I sempre estam, sense voler
saber-ho quasi mai, en la situació d’aquell home: entre la vida i la
mort. No crec que en aquell trajecte, que férem d’una forma rapidíssima
i perillosa i que a mi em semblà inacabable, cap a la finca del carrer
Sóller, pensàs en res d’això. Cap de les receptes apreses en aquells
dos anys de pràctica, cap protocol de llibre, em podia ajudar. Calia
entrar dins la situació tan singular i única com aquell home que em
deia que no m’acostàs ni una passa més perquè es tiraria per avall des
d’aquelles teulades vermelloses i llenegadisses plenes d’un bosc
d’antenes de televisió. Vaig dir als policies que si no desapareixien
de l’escena no hi hauria res a fer. Vaig tancar amb clau la terrasseta
que pegava a les teulades. Havia dit als bombers que tampoc no
s’acostassin, que sortissin dels terrats dels veïnats i que com a màxim
desplegassin un cercle salvavides al carrer.
I amb paraules el més melodioses que vaig saber inventar, sempre he
tengut la saliva molt bona, vaig aconseguir, amb infinita paciència i
promeses segures, que aquell home descambuixat i seriós vingués cap a
mi, em besàs, m’agafàs per la cintura i, ajaguts entre els dipòsits de
l’aigua, boixàssim.
Ja ho he dit! Ja ho he escrit! Tot va quedar com un secret entre
nosaltres. Tothom em va felicitar per les meves dots, per la meva
feina. Sort que sempre duc condons dins la bossa de les emergències!
Buffffff!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
‘La prova que un acte generós és un acte contra natura, és que suscita a vegades immediatament, i d’altres vegades mesos o anys després, un malestar que no ens atrevim a confessar a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos’ (Cioran)
Vull dir: cada persona és un món, però cada món ha de poder ser explicat. ¿És la generositat l’única explicació d’aquesta conducta? ¿O n’hi ha d’altres?
¿Pot ser la literatura un misteri? ¿No tenim l’obligació de mostrar el camí sense dreceres?
Salutacions cordials