Plagueta de Bord

Borges conta en un text sobre Les mil i una nits que en tots els pobles d’Orient hi havia uns homes que ell anomena confabulatores nocturni la professió dels qual era contar contes durant la nit. Aquests homes agafaven les històries conservades des de l’avior per tradició oral i quan les deien les enriquien, les transformaven, les arabitzaven, se les feien seves i les donaven com un encanteri. Crec que la contera de Baltasar Porcel té aquesta arrel fonda catalana i mediterrània que el nin Porcel va sentir als seus padrins i a la seva mare a la vorera de la foganya, que el jove Porcel va escoltar en les històries dels andritxols pirates, pagesos i contrabandistes, plens de força i imaginació, que l’home Porcel va llegir en la llarga tradició catalana que va de Ramon Llull a Josep Pla, de Salvador Galmés a la Rodoreda i en la tradició mundial de nombrosos escriptors que devorara amb la seva intensa vida lectora.
(…)
Enèrgic, indomable, anarco, individualista, proxinès, arabista, borbonitzant, incorrectíssim i catalaníssim són alguns dels qualificatius que em vénen sense pensar quan intent concentrar el record porcelià en unes quantes paraules que només volen ser una incitació al lector cap al més important i essencial que ens deixa un escriptor quan mor: la seva obra, el seu corpus, el seu cos de lletra insepult que acompanyarà els vius pels segles dels segles. Porcel va ser des del principi un home que es barallà amb les paraules per aconseguir que cantassin, literalment i en tots els sentits, aquesta consciència panteista ecològica on digué, i demostrà, que vivia. I per fer ressonar els mots, per revitalitzar-los, per crear la correntia que se’n duu el lector cap a navegacions aventureres plenes de successos, cap als paradisos desconeguts ran dels perills més mortífers, Porcel va esmolar aquella energia verbal que li sortia com un làser, i la convertí en lletra desbordada i desbordant de tota casta de formes: contes que esdevenien objectes fosforescents, novel·les on un alter ego de l’escriptor ens duia per llocs que no havíem trepitjat mai, ens col·locava dins viatges per mar entremig de tots els meteors dins mons imaginats amb la complexitat dels creadors de llenguatges, assatjos en què feia un estriptís valent i descarat, provocador, sobre les idees que defensava, els pensaments que el preocupaven, allò que constituïa de cap a arrel el seu ser, allò que aprenia a ser. Això, el seu mapa de lletra, és el que ens deixa l’escriptor. I, Porcel, un autor que ha estat, és i serà controvertit i discutit, com a ell l’encantava, esdevindrà, sobretot, l’inventor d’uns llibres que fan llegiguera. Uns llibres tan generosos i excessius que cal assaborir amb la intel·ligència de l’escoltador entregat, que sap que fins i tot les dissonàncies formen part de l’arquitectura verbera. Que sien unes paraules de Porcel —I la mort és la matèria en transformació, un drama com el del peix agafat a l’ham. La felicitat sembla un arbre florit, els ametllers en flor sota el sol de febrer…— les que tanquin aquest camafeu per a un lluitador contra la mort d’un col·lega legal.
(Obituariu que va aparèixer al Diario de Mallorca l’endemà de la mort de l’escriptor)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!