Plagueta de Bord

Era com si fos de bon de veres… com si tot allò fos de bell nou de bon de veres… podia veure la cascada, la cúpula, el devessall de rosetineues… podia sentir la ufanor verda de les tanyades dels rosers arbrats que havia vist créixer i florir des de jovençana… podia tocar amb la vista aquelles floretines que neixien fent rams d’un color de crema pàl·lida com els gelats de vainilla o com les sedes del domassos que entapissaven la sala daurada i que m’agradaven tant… podia acostar-me a poc a poc cap aquell racó del jardí on les criades no anaven mai, no per una prohibició estricta de dona Isabel, la meva senyora viuda, que era poc comandadora però molt recta i no s’aficava en aquelles coses, sinó pel poc gust que tenien per les plantes, quan jo, perquè sempre m’hi havia fixat, sabia com punyir tots els arbres del camp… podia acostar-m’hi i quedar embambaba en les constel·lacions florals que s’entremesclaven dins la volta d’aquell roserar de rosers que creixia feia vides aferrat a un cap de cantó de la paret de marès torrat de la bugaderia…
(…)
podia recordar el matí en què, ja convertida en la majordona d’aquell
casal, vaig poder dir als jardiners que, perquè aquells ramatges
esponerosos del roser no s’arrossegassin per les pedres de la clastra,
li havien d’aixecar una encanyissada… sempre havia tengut molt bona mà
per a les plantes, i l’amo en Macià, que s’encarregava que tot el jardí
anàs bo, em tenia molta de confiança perquè em trobava enginyosa per
resoldre el que per a ell eren grans problemes i per a mi un joc
d’infants…. podia pintar aquell brollador de brancatges un damunt
l’altre, brodat arreu arreu de roses menudones i tremoloses que eren
com embulls de fils de safrà… podia tocar les branques estibades
d’olors d’aquella primavera que no podré oblidar mai… per què ara em
vénen al cap aquelles violetes d’un blanc blau amb venes de nacre
malva?… per què no puc continuar dins aquella passejada cap als
rosers gegantins de la bugaderia, en lloc de sentir la fredor esmolada
de la tomba dels meus pares?… això deuen ser les medecines, que em
deixen estormiada i amb el cap tan ple que no sé com ordenar aquests
records que em fan tant de bé… de petita ja sabia que el que em feia
passar més gust era posar ordre… fer que les coses trobassin el seu
lloc i quan, per tots els moviments de la vida, les coses
s’embolicaven, calia desenvitricollar-les i tornar-les a col·locar a
l’endret i a la posició que era la seva… netejar-les i aviciar-les i
estimar-les com vaig fer amb els dos nins de dona Isabel i, també, un
poc, amb el meu fillol Jaume… d’ençà que vaig entrar a Viderna feta una
polleta a fer feina de serventa, ho vaig tenir ben clar per a què
servia… per a tot, tant m’era treure pols com cosir, tant m’era
bugadejar com fer llits, tant m’era cuinar com escurar o regar els
cossiols de l’hivernacle… quina alegria em donaven aquelles quènties
salvatges i els ficus lluents i aquelles orquídies tan enrevessades i
misterioses que dona Isabel em va ensenyar a apreciar, amb les flors
com papallones immòbils que semblaven de carn… però el que em feia anar
de corcó eren els geranis, els gessamins i els cactus, per aquest
ordre, i, sobretot, el meu fillol Jaume, que era l’única família que em
quedava i que va partir cap a Veneçuela per fer fortuna… m’agradava
enviar-li les fruites del temps, perquè ell era molt llépol i
m’escrivia, en aquelles cartes tan sentides, que m’enyorava i
s’enyorava… però les coses bones no duren gaire, i un mal dia m’arribà
la notícia que en Jaume s’havia mort quan pegava foc a un barrobí a la
pedrera… no, no i no!… no, de cap manera!… això no vull que em faci
caure unes llàgrimes que ja no tenc… muda i mig paralítica dins aquest
llit on fa més de seixanta anys que dorm totasola, val més que remogui
altres solcs on encara alguna llavor pugui fer ull… ha! ha! ha! ha!…
crec que fins i tot de jove vaig ser la fadrina vellarda que sap servir
el cafè com si fos una reina… els marges són un bon lloc per veure el
món, sentir els silencis entre els mots, el dubte abans de la resposta,
l’esquívol quasi imperceptible… m’agradava sorprendre les mirades o un
moviment de mans ràpid d’aquells que no s’hi havia fixat ningú… em
tornen a tongades esqueixos de fetes que m’han passat i em semblen
inventades, sentors de perfums que es perden dins la fosca negra,
revénen imatges i emocions que suren, s’escampen, sensacions que es
desfilen entre els dits sense poder-les lligar les unes amb les altres
com flòbies musties… em vaig acostar a la cúpula de roses nanetes color
posta de sol… vaig posar el cap entre les rames i tot de pètals em
caigueren com una brusquina d’olors… veia per entre aquella entapissada
floral la llum ombrívola, desfeta… pensava en ell i hauria volgut que
aparegués cop en sec i em digués que m’estimava… per què sempre li vaig
fugir?… per què no vaig acceptar cap regal, cap carícia?… per què vaig
ser tan beneita?… sent el mormol de dues persones amb els llavis tan a
prop que sembla que es toquen… som ell i jo… però aquest quadre
fugisser és una mentida… tot això són recordances per a no res
d’aquella al·lota a qui de jove no li deia ningú ca què fas, i que ara
és una nosa, una madona vella que només voldria fer el caragolí dins
aquesta misericordiosa obscuritat …

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!