Plagueta de Bord

EL CAQUIER VERMELL

Ceci est un roman, toute ressemblance avec des faits ou des personnages réels serait aussi improbable et douteuse que la ressemblance entre les mots et les choses.
Jean Frémon

Recordes, Aràlia, els colors que entinten d’un vermell violent les fulles dels caquiers del caminal?
Només n’hi ha un d’encès. Els altres caquiers esperen amb impaciència la teva arribada per fer florir les seves coloracions aposemàtiques. Ha! Ha! Ha! Reies amb una voluptuositat feridora rera els dibuix dels teus llavis color magrana que emmarcaven el dentat d’una blaquíssima lluentor de mamífer carnívor. “Aposemàtiques. Terme mal usat per a la botànica. Les coloracions aposemàtiques són coloracions protectores que fan vivament desagradable un animal enfront dels seus pressumptes predadors. Tu ets inofensiu i bondadós emperò et desfresses amb les característiques d’un altre animal repel·lent o molt perillós. Això m’ho ensenyaren les monges de Montreux.”

La darrera vegada, Aràlia, que em repetires aquestes paraules (em deix dur per la música de les teves contarelles que parteixen d’un reduït nombre de fets i esdevinements personals i es conjuguen amb els teus coneixements amplis i subtils amb curiositats rares i espais laberíntics que converteixen les teves narracions en un festival d’afectes), si, crec que la darrera vegada fou al Québec. Quan Lucie Deschamps, aquella amiga teva que havia passat mitja vida amb els indis inu, ens passejava, en l’anomenat estiuet indi, entre boscs vermells, grocs i carabassa en una successió de matisos, de llums i de visions al costat de llacs i de rius poderosos. Habitàvem dins l’aire pintat.

Som dins l’espera. Dins les esperes. Esperar: He convertit el meu viure en un ritu en què tu ets l’atmosfera. I no deix d’escoltar el camí esperant sempre seguit, amb la constància del rellotge, un indici. Si fos una dona em dedicaria a fer xarxa, punt de creueta o mundillo. També he recordat la tia Maria Concepció, que tenia un home general de Marina, i l’esperava des d’una tribuna de ca seva, un xalet racionalista de Son Armadams que dominava la badia, fent frivolité. Veure les mans artrítiques de la tia amb aquella llançadora entre els dits que feia rajar un fil de randa bellíssima ha ocupat molts dels meus pensaments d’espera.

Aquella llunyana arribada teva, Aràlia, a la matinada d’un hivern plujós. Venies de Nova York o de París? T’anuncià una tempesta amb moltes d’electricitats que el parallamps del casal absorbia. Et puc assegurar que estava molt adormit quan em besares a la boca amb molta de saliva. Somniava que em besavas en un país sense cossos i tu, amb la lentitud de les accions frenades per la saviesa, em despullaves del pijama amb la més absoluta impunitat i em devoraves a poc a poc el marbre amb la imperícia d’una adolescent que veu com s’aixeca aquell volcà preparant-se per a l’erupció. Quan vaig aterrar entre els teus braços de carn i de batecs encara creia que el somni s’havia aferrat a la meva realitat i estavas a punt d’escorrem. Cop en sec et vaig sentir com una energia viva i poderosa: tan desitjada com impossible. Ens mossegàvem entre crits i rialles. El teu gallet era un bobò oblidat dins la boca. Sé que em feies mal al clot de la barra on em marcaves tot el dentat a punt de tall. I les besades eren llargues i fondíssimes. Com si et volgués arribar amb la llengua fins a les entranyes. Ens destrossàrem per saber-nos allà, junts, retrobats: Còmplices.

No he deixat tampoc la meva feina d’escriptor entre el saber i la ficció. Amb la màxima de Flaubert cal·ligrafiada a la pantalla de la làmpada: “L’esprit de recherche, qui est l’esprit scientifique même.”

NO crec en la memòria fotogràfica d’un actor de cinema. Per què tens una debilitat pels tocats per la síndrome de Tourette?

Aràlia, ets com l’heroïna que va fugir d’un llibre introbable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!