Plagueta de Bord

«Som l’única espècie del món que explica històries, que explica
històries com una manera d’entendre’s i de definir-se a ella mateixa.
Si existeix alguna gran literatura de dofins encara no s’ha traduït.
Som animals narradors d’històries.»
Salman Rushdie

NOTÍCIA: El govern espanyol es compromet a adaptar la directiva europea sobre pirotècnia a les festes populars. Joan Tardà interpel·la el ministre d’Indústria Miguel Sebastián al ple del Congrés. Sebastián respon que adaptarà la normativa al patrimoni cultural de cada territori. «Les festes del foc en cap cas es no es veuran perjudicades», ha assegurat en resposta a una pregunta del diputat d’ERC, Joan Tardà. «Com no pot ser d’una altra manera s’adaptarà l’ordenament jurídic sense menystenir el patrimoni cultural, de què estem molt orgullosos», ha dit el ministre Sebastián. I ha afegit que era possible «fer compatible els imperatius legals de la directiva europea amb la preservació de la cultura del foc, que és una cultura mediterrània.» La setmana passada, unes deu mil persones es van aplegar a Berga —i també a Castelló i a Palma— per protestar, de manera festiva, contra la directiva europea. Entre altres accions, s’hi va fer una gran cercavila amb més de quatre-centes colles i amb membres de la companyia de teatre Comediants, que van llegir un manifest. La nova Directiva Europea comportava l’impediment de la participació d’aquests elements en les processons, seguicis festius i qualsevol acte per part de Colles de Dimonis, Bèsties de foc, Despertades, Baixades, Cordades, etc. I al manifest es recordava que: «Els materials pirotècnics són utilitzats en les diferents manifestacions de cultura popular i tradicional des del segle XIV i formen part indiscutible del patrimoni immaterial de la cultura catalana. Avui és manté viva la tradició als Països Catalans amb milers d’actes de foc anuals, per part de colles de dimonis, besties de foc, comisions falleres, penyes de coeters…»

MOLT MÉS TARD, TU HO COMPRENDRÀS

Feia un estona que, Aina Santaner, estaves embambada amb aquells cinc lliris lila, Iris germanica, que semblaven papallones a punt d’enlairar-se d’aquelles tiges verdes, quan sonà el telèfon i et descarabutà els pensaments. Era Rosa Femenies, aquella mitja cosina que feia feina a la perfumeria La Favorita i sempre et regalava mostres, que t’insistia perquè demà vespre, la revetla de Sant Antoni l’acompanyassis al fogueró d’un amic que us havia convidades sempre: En Pep Socias de Sa Pobla. Tu et resisties, duies quinze dies tancada preparant un treball de quatrimestre sobre la filosofia cínica i els foguerons et queien molt, molt enfora. Et tornaran les orelles transparents de tant d’estudiar. Ho pots deixar per una nit i ja veuràs com les idees et sortiran més falagueres quan t’hi tornis posar. A més a més et vull presentar uns amics d’en Pep que son uns cantadors i glossadors extraordinaris. Ens ho passarem molt bé! I a tu que t’agrada l’espinagada d’anguila faràs un llepadits!
(…)
Tant va insistir que no et quedà altre remei que dir que et vingués a
cercar a les sis i mitja. Perquè hem de partir prest, la carretera per
entrar a Sa Pobla si no anam vives és can bum. Un anys vaig haver de
fer dues hores de retencions. Quan sentires allò de les retencions
intentares de bell nou dir que no, i aquí Rosa va ser inflexible i
tallant com un raor: Ja en pots fer de bots i de revinglades, a les sis
i mitja tocaré el clàxon davall la teva finestra i si no surts
t’arrossegaré per aquesta cabellera llarga i negra pantén que sempre
m’ha fet una envejarra! Et posares a riure mentre et tocaves un ble de
cabells llissos i els enrevoltillaves. Rosa sempre feia amb tu el que
volia! I tornares als cínics que t’entusiasmaven. Quina mala sort que 
el sentit actual de la paraula fos tan diferent del bressol etimològic.
Cínic venia de kunos, ca, gos, en grec antic, i significa caní. Els
cínics vivien com a cans, com a gossos perquè practivaven la parresia:
el coratge de dir-ho tot, amb el risc de desplaure, de fer enfadar, de
no ser agradable. Adoraves aquells infames, provocadors i rebels que
eren un sense sostre, despullats de tot consum, demanant almoina,
llançant invectives als vianants, sense cap respecte per les
hipocresies de la civilització, i trobaves que eren ben actuals perquè
acordaven la seva vida als seus pensaments. De totes formes no acabaves
de comprendre la reprovació que suscitaven. Però avui, discernint en
les seves vides i paraules havies començat a albirar perquè els miraven
amb mal ull. I ara, dins el golf de color blanc de Rosa, mentre
travessàveu el Pla de Mallorca amb la Serra de Tramuntana tota plena
d’un cobricel de núvols blancs, passaves un guster de explicar-li el
teu descobriment com si fossis el Colom d’una nova Amèrica: Mira, Rosa,
m’agraden els cínics perquè van al límit, han trobat un passatge, una
drecera cap al límit. Els seus principis, els seus valors són de
consens. Per què no els entèn la gent? Perquè ells apliquen al peu de
la lletra allò que els altres aproven i no fan. I això és
inacceptabble. Nosaltres pensam una cosa i en fem una altra. Ells viuen
el que pensen i això romp les regles i fa esclatar les convencions
socials. Rosa la deixava parlar tranquil·la i quan arribà un buit de
silenci li amollà: Doncs fan com en Miquel Julià, el cap dels dimonis
de la colla Bèsties de foc. Era un pubill ric, advocat, tenia un bufet
de moda a Palma. I de cop en sec, ho deixa tot, va a viure a un casetó
devora el puig de Massanella, conra un hortet i es dedica a fer
revolucions amb els pagesos, a defensar el menjar lent i crea una colla
de dimonis festers. És un àngel! Quan tombaren cap al trencant de Sa
Poble la circulació va ser més lenta. Rosa es va posar a cantar: Abans
de ploure fa gotes / No sé si ho heu reparat /S’al·lota des meu costat
/ És sa més guapa de totes! Tu miraves fascinada un fogueró enmig d’una
rotonda: aquella muntanya de flames que espirejaven et  feia somniar,
perdre’t. Rosa no amollava: Vols que et canti una cançó / Que no l’has
sentida mai / Posa es cul en es mirall / I veuràs si el tens rodó. Ha !
Ha ! Ha! Reíeu i réieu mentre entraveu per aquell laberint de carrers.
Ja hi som! Quan baixàreu del Golf una colla de jovençans amb ximbombes
glosava: Jo tenc un fabiolet / Que té forat i no sona / I en sentir
olor de dona / S’empina i s’aixeca dret. Quan arribàreu a la plaça de
Can Pep encara carregaven el fogueró amb tota casta de llenya. Li
pegàreu al vi i començàreu a esmolar la garrofa. Pep era prim i alt com
un santcrist i també ximbombejava: Dotze mesos té un any / I cada mes
trenta dies / Rosa, si tu volies / Te n’enfonyaria un pam. I Rosa s’hi
aferrava i li pegava una morrejada de cinema. El fogueró ja anava a
tota i començàreu a menjar espinagada, aquella coca tapada amb tota
casta de verdures i bocins d’anguila. Aina se sentia ca, gos, cínica i
cantava amb una colla: Per un cocarroi de guixes / Que jo et vaig
regalar / Tu te deixares tocar / Es forat d’allà on pixes. El vi negre,
unes tallades de xulla, botifarrons i sobrassada amb pà fet en casa
tenen uns efectes euforitzants millors que qualsevol droga. Al·lota ves
per avall? / Ens juntarem ses panxes / Es colllons seran ses manxes / I
sa poma sa fornal / Re mil i una punyeta / Va dir madò Galindó / Quan
se sentia es gorrió / Per devers sa castanyeta. El fogueró era una
columna de foc que desprenia una solada que t’encenia l’ànima. Aina amb
un cocarroi a la boca i una copa de vi a la mà va veure entrar la colla
dels dimonis i es regirà. Aquelles màscares amb la llengua defora,
aquell vestits amb els ossos dibuixats, aquella cridòria entre
bastonades i picarols, aquelles explosions de foc i fum: Dau-mos coca,
dau-mos coca / dau-mos coca i dau-mos vi / i ho tornam a repetir /
dau-mos coca i dau-mos vi. Feia voltes amb ells, amb un genteguer
confós, l’encalçaven la sacsejaven, l’empenyeien, s’hi afuaven.
Entraven per dins el corral, anaven cap a la casa, travessaven les
sales, pujaven a les golfes, baixaven, hi tornaven, no paraven. I Aina
es va trobar besant-se als llavis amb el dimoni gros, en Miquel Julià,
l’anarquista, el coratjós, que s’havia tret la carota amb la llenguota
vermella defora i les banyes negres i s’havia convertit en un àngel de
rínxols rossos i ulls marrons que l’estrenyia dolçament, la besava
tendrament i fondo als llavis i l’estimava molta d’estona entre la
claror llunya de les flames, l’espetec dels trons  i la cridòria de les
gloses. Sa bona nit volem dar / a l’amo i a sa madona / que l’any qui
ve estigueu bona / i noltros poguem tornar!

I perquè l’empelt sia complet una altra vella història d’amor!

MENTRE ESCRIC “EL CIMENT GEMEGA” CONTINUA LA CORRUPCIÓ URBANÍSTICA

DIÀLEG: – Un vel de xarxa davant la cara, un lloret dissecat, la música dels mots de Françoise Hardy a Clair-obscur, tres grues gegantines que construeixen gratacels al camp i un moix esbutzat a la cuneta  d’una carretera en procés de descomposició són els elements de partida de la història. -No ho entenc. No fa un fotimer de dies i somnis que fas voltes a Filemó i Baucis perquè en siguin els protagonistes? -Atura el carro! No veus que Filemó i Baucis han de ser com una transparència?  -Emperò, en què quedam? No són aquesta parella de vells amants el bessó de la història? No són l’embrió, la llavor?  -Vull organitzar una ronda de paraules al voltant dels afectes quotidians, de les bondats quotidianes. Fuig de l’horror del ciment per caure en alguna cosa que existeix i que no pot quedar amagada per sempre.  -No vas bé. Uns vells que s’estimen un dia rere l’altre, una nit rere l’altra, no és un tema gaire literari en els temps que corren. -Tens raó. Potser caldria treure a redol un pare que pega i viola la seva filleta de dos anys, o uns adolescents que xorraquen un company de curs i li tallen una cama mentre uns altres ho filmen amb telèfons mòbils, o la foscor d’una mà armada amb un ganivet de cuina d’un pitecantròpid que cus la carn viva de la seva exdona, o uns skins que banyen de benzina dos vells sense sostre i els peguen foc entre grans riallotes, o un esclau conjugal que té una muller que és una arpia i el tortura cada nit, o un assassí de vells perquè troba que fan una pudor que no és aguantadora, o un perseguidor de moros que els escorxa i els dóna als peixos, etc. T’estimaries més una crònica de successos brutals i llampants com el fem de la televisió de cada dia?  -No volia dir això, ni importa que et posis tan políticament incorrecte, tan gevi, tan atracador.  -M’agradaria mostrar la capacitat sensitiva, de sentir a les totes i pertot, que tenen Martina Trobat i Tomeu Bonet. Quan al principi veus com la urbanització de foravila s’acosta a la seva caseta amb jardinet dels afores de Palma et tems que pateixen, lluiten i gemeguen. Aquella invasió d’obres que asfalten i construeixen al voltant del seu casetó amb jardí i hortet els fa mal. Crec que Martina, un migdia, mentre pela patates dins la cuina, li diu suaument a Tomeu, que encén el foc: avui vespre he somniat que el ciment gemegava amb nosaltres. Li feia mal fer-nos mal. Deu ser que començ a perdre el cap? I Tomeu, sense deixar de col·locar la llenya perquè cremi bé a la foganya, li contesta: pots pensar. Jo també ho he sentit. Al ciment li fan fer moltes coses dolentes. Voldria contar fets senzills, així. La quotidianitat difícil de l’amor. Com quan Tomeu diu a Martina: vés alerta quan surtis del bany perquè m’he fixat que sempre pegues amb l’otomana i et pots fer mal. L’hem de decantar un poc.  -Les emulsions no són gaire bones i els teus personatges queden esvaïts, descolorits, perduts, esborrats.  -En un món d’altes definicions i d’altes tensions Martina i Tomeu són invisibles. Què vol dir haver passat i repassat totes les estacions de l’amor i tenir l’amor en epifania?  Mira com Tomeu observa amb atenció les mans de Martina que fan anar els boixets de coixí que dibuixen una brodaria divina. No veus com Martina devora amb els ulls un Tomeu que farceix una porcella amb totes les carns de la casa i la cus i la posa al forn i la vigila amb cura? I dins el llit, amb el matalàs de llana refet durant tants d’anys, Martina i Tomeu troben els gestos sexuals novells que els diuen que els cossos gaudeixen dels contactes que els fan sentir vius i vivificats. -No parlaràs dels déus que els visiten, Zeus i Hermes, de l’acollida noble que Martina i Tomeu els donen, de l’intent de matar una ànnera per a ells que els déus no volen, de la profecia sobre la destrucció de la ciutat que els déus anuncien?  -No, semblaria que aquest amor és un fet mitològic o una contarella inversemblant. Mentida. Puc donar testimoni d’aquests vells que  s’estimen en la intimitat de la llar, sense escarafalls ni publicitats, sense interessar ningú. Vet aquí la meravella. Vindrà un diluvi? Seran ells dos els qui se salvaran per donar vida a l’espècie? No ho sé. Només faig aquest monument petit a un amor llarg i quotidià que il·lumina, entre aigües procel·loses i confusions a betzef, el Planeta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!