“UNA COSA ES CONSTRUEIX AMB LES DEIXALLES D’UNA ALTRA”
M’amollares aquesta frase de Lucreci just abans de partir cap a l’estranger, Aràlia, Aràlia d’enyor, i no vaig saber donar-te la rèplica que em demanaves.
Va ser molt fred. Partires i totes les llums s’apagaren.
Vaig entrar dins la biblioteca i no vaig trobar ni un salvavides de lletra on aferrar-me. Vaig anar al piano i totes les notes em semblaven fàbriques de gelor. Vaig anar a la finestra i només uns esfilagassats niguls tintats de rosa i gris (molt més gruix de gris que de rosa), aferrats als cims d’Alfàbia, em deixaren entendre que l’Era Malencònica s’acostava d’una forma vertiginosament lenta.
Molt més tard, quan el ressò dels teus mots i de les ones elèctriques de la teva pell eren només un record vaig poder enfilar un parell de paraules en desfici.
“La mort és viva en la natura, per això les putrefaccions i les metamorfosis bioquímiques, per això la decadència, la degradació i els trencaments d’enllaços de les proteïnes vitals: la des-feta.
Per reconstruir-se, per refer-se, per reunir-se, per reviure.
Estadis de la naturalesa de les coses en constant resurrecció. Ressuscitar tottemps com la pedra que sembla més estàtica saps que bull amb els moviments inacabables de les transformacions electròniques. Com construir una fenomenologia de l’organicitat?”
Ja ho veus, Aràlia, tu dins la ciutat de Kafka fent mascarades sexuals entre paisatges moralitzats per la història. Tu dins la ciutat praguenca, que sempre és contemporània com un clàssic. Tu, inventant un alfabet d’imatges que em mostraràs, que em refregaràs per les neurones quan arribis per fer-me testimoni ardent de la teva luxúria. Tu, eixancada de cames i amb el cul bategant entre barroques invitacions als plaers finals. Amb ell, amb Edward Norton, amb els ulls blaus fosc de Norton entre les teves dents omnívores.
M’acaba d’arribar el libre Observations amb fotografies de Richard Avedon i textos de Truman Capote publicat meravellosament per Simon & Shuster.
Els fulgors mercurials dels teus ulls i la carnalitat de la teva còrpora em fan mal i m’enravenen.
Surt de la meva verga un làser blanc…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El govern ho fomenta. Els agents del CNI irrompen a tots els fòrums on es planteja la qüestió nacional amb spams sobre la verga i tot això (prefereixo munició de 17 mm). Fan propaganda de la cardamenta i del divorci perquè no cavil·lem i perquè haguem de gastar més. Als divorciats els escuren les butxaques. La família no interessa, una casa compartida per quatre és un mal negoci en un món global; millor quatre cases, quatre comptadors d’aigua, quatre peruanes per fer dissabte. Tot disfressat de drets civils i de legítima recerca de la felicitat.
Aquell altre ens feia anar al furbo.
La promoció dels matrimonis gays va per aquí. No volíeu llibertat? I dò, jas: a cardar manca gent! I tu t’eixanques i acabes amb el cony ple de cabres, sense un duro i amb la parella de la guàrdia civil a la porta que t’espera. Pensa que a Mallorca, quan els catalans dugueren esclaus comprats a Alger, els posaven ferros a les cames i els tancaven el vespre, però els deixaven obert el forat del moix perquè es poguessin engatar i poguessin cardar tant com volguessin: perquè es poguessin embrutir. Si ho feien així els podien sucar més.
L’eremita volia que a la nit vinguessin taurons a mossegar-li l’escrot, en Buñuel va sentir-se alleugerit quan va ser vell i ja no havia d’empaitar dones; Déu ho va posar així amb mala intenció. L’única cosa que a Déu li ha sortit malament ha estat Lolita; si no, cardant no podríem elevar-nos fins al cel.
El sexe es torna com una ceba que ha grellat, humit i fred; no s’enlaira ni ens enlaira. L’excuses quan se’n va, quan ja no ens podria arrabassar ni una llàgrima.
Veig que en parlar de sexe molts són els comentaris i moltes les passions, la comunió o el descontentement…altres dies més llarg és el silenci