Plagueta de Bord

Sènia Walkins vol saber-ho tot i tu, Jeroni Sureda, no t’atreveixes a contar fil per randa aquella feta que t’ha deixat marcat per dedins de mala manera. Era un dia radiant en què cop en sec començà a créixer un vent impetuós que venia del nord, una tramuntanada, i que a poc a poc aixecava unes ones espantoses. Semblava que tots els meteors del cel s’haguessin desfermat en un no res: uns niguls negres negres deixaven caure una aigua de clauet que et xopava tot, els llamps i els trons il·luminaven aquelles muntanyes d’aigua i sabonera. Des del teu llaüt, Illa del tresor, veus aquell iot amb molt de personal a la coberta que pega crits paorosos. Li dius a Manuela asseguda al timó, crec que ha caigut algú a la mar. Ella et xiscla: no et moguis, allà hi ha una gentada, és compte seu! Tu observes com dins un guirigall caòtic aquella munió d’humans llança salvavides i matalassos damunt les ones mentre xisclen com si fossin rates histèriques.
(…)
I és aquí quan just devora la proa veus el cos que mou els braços,
s’enfonsa, desapareix, torna a sortir, es perd, surt per entre la
sabonera, s’enfonsa de bell nou i ja no apareix pus. I et tires a
l’aigua. El combat amb les ones és enfollit, frenètic, convuls,
vertiginós. Per un cop de sort veus la còrpora i la pots agafar dins
les turbulències. Emperò una ona forta te la roba, l’abandones. En els
meus somnis obsessius d’aquesta escena hi ha molts de moviments, molts
de clarobscurs, molta de fosca, moltes pujades i baixades, molts de
martrèmols. Crec que aquell matí de desembre tot va ser més tranquil,
menys tenebrós, més esmolat. Quan vaig tenir la teva germana, Sènia,
entre el meus braços creia que havia tocat amb un dit al cel. Emperò va
durar molt poc temps. La mar anava tan estranyament moguda que la
m’arrabassà. Sènia et diu que no ploris. Que la família t’està molt
agraïda per arriscar-te d’aquella forma tan generosa. Tots els nostres
amics del iot quedaren paralitzats i no feren res. I també hi havia el
seu promès que només repetia que ell quasi no sabia nedar. Un covard!
Tots plegats uns covards! Uns covards miserables! I quan Sènia et deia
això se li inflaven les venes blaves dels polsos i els seus ulls color
de xampany guspirejaven. I tu, Jordi, no li podies contar que Manuela,
aquella al·lota teva des de feia quasi dos anys, quan arribàreu al port
et va muntar un quadre que et semblava un altre mal son. Ets un boig!
Estic farta de tu. No tens res dins el cap. No et tems que hi hauries
pogut quedar? Si no es tiraven els seus amics, per què ho havies de fer
tu, desgraciat! Em fan peguera els herois! Tu no podies entendre que
allò fos la Manuela que t’havia enamorat. La Manuela que t’havia donat
forces perquè treguessis les oposicions. La Manuela que t’havia seduït
amb els jocs eròtics amb noms romans —futuare, pedicare, fellare,
lingere, irrumare. La Manuela que t’havia dit que eres l’home amb el
qual voldria envellir. Totes les complicitats s’havien trencat. No m’ha
vist mai, pensares, quan ella partí damunt els seus talons d’agulla
pegant una portada que va fer dringar les copes que hi havia damunt el
trinxant. Ara, Sènia, la germana bessona de l’ofegada, et contava
històries de la seva infantesa, amb un pare hippi i anglès lligat amb
una de les patrícies de la millor societat aristocràtica mallorquina.
Vivien als porxos d’un d’aquells casalots del carrer Morey i no anaren
mai a escola. Sènia i la seva germana Jana es feren amigues dels
gitanets de la Calatrava i es dugueren tot un caliportal de jocs i
aventures en aquelll barri històric convertit en un verd paradís. Tu,
Jordi, la miraves, l’escoltaves i sucumbies a la seducció d’aquella veu
que et transportava lluny de totes les teves angoixes, en un temps que
no era el teu, en uns llocs que no sabies que existissin. I sense saber
quina força t’imantava acostares els teus llavis als seus i us besàreu
molta d’estona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!