Plagueta de Bord

Sense escarafalls, sense agonia, de puntetes i en silenci, dins els somnis, la nit del 22 de desembre de 1997 en Blai Bonet va partir.
I el passat dia 22 de desembre de 2008 (ja no escriurem quasi mai 2008, ara tot serà nou) no vaig recordar la feta, la fita. Flonja memòria, mal re-cor-dar!
I ara, a dues passes de dos mil nou (menj nous com un desesperat, m’entusiasmen!), he sentit en Blai meu al costat, m’ha vengut al cos, com una bella celebració que deix per escrit. Testimoni de l’oblit i del record, alhora. Testimoni de deixeble i amic i viceversa. El temps, em diria en Blai, no existeix per mi. Ara tu i jo es toquen sempre.

ARA TUJO ES TOQUEN SEMPRE

Acolorida hora del cant dels sebel·lins
Adolorit record entre albons i llevamans
Camín entre els fangs de tanta pluja
Carnvisc menjat d’amor i de carícies
Escolt cada mirada de la veu cantora
Regolf en cada imatge que m’empeny
Albir la retxillera encesa i m’atur en sec
Capmir la precisió de l’intant tot net
Tu i jo amb més tactes que ombra i llum

Aquesta aquarel·la precipitada al vol pot ser això: La fita personal d’un re-cor-d.
I ara l’«Oda del poble rural.» Blai viu!

ODA DEL POBLE RURAL

No trec la veu, 
tan diferent de la llengua, 
contra els éssers rovellats, verds i mortals de verdet, 
contra els homes oscats com ganivets que han tallat 
una embanyada època de guerres i de paper ennuvolador, 
i encara tenen acer per a veure passar un altre 
ramat fuit del corral. 

Ni contra el nin ros, 
que juga amb aigua i du la panxa banyada, 
que plora perquè ha caigut, mentre els seus pares caiguts 
el senten ploure, des de l’estable orinat i calent de gallines. 

Ni contra la nina emmidonada 
i emblavada fins a les venes, 
que veu els terribles al•lots midant-se el sexe amb un metre, 
i ho compara amb plats de porcellana, com si la vida 
fos una decorada ceràmica on mengen el sol i la lluna. 

Ni contra el noi que comença 
de sentir el gat de la vida, 
i camina a poc a poc, som si dugués la roba mullada, 
i badés molt els ulls perquè la tela aferrada 
el despulla davant Déu i les noies. 

Ni contra la verge de quinze anys, 
que a posta de sol se vesteix de núvia pobra, 
i se passeja amb una alegria de dissabte a la nit, 
pels carrerons, com llangardaixos, els adolescents 
d’ull negre i cara blanca 
estan aferrats a les parets. 

Estimo els murs populars, 
decorats com ceràmiques desesperades 
pels al·lotells que, damunt el desclossat ciment, 
escriuen “rata” “ojo” “maestro”, 
i fugen corrent, com si haguessin llançat el gat mort dins una casa. 

No trauré la veu ni la llengua, 
i sí una cadira al carrer, 
als adolescents enamorats, 
que sota la claror estival de les estrelles 
tenen aturat tot el cos, menys el frenesí de la boca, 
que se mou, delicada, com les cortines de ferro en el portal 
de les cases, 
com el multicolor paper de seda penjat i tremolós 
damunt la festa major d’una plaça. 

Mai contra els enamorats, 
que dins la vinosa nit encristal·lada 
de gener transparent, 
estan atacats a la paret, 
ella silenciosament gravada damunt el mur, 
ell empenyent-la amb els genolls, amb els dits temporals, 
com si la menés a un cambril, construint ambdós el cambril, 

com enterrant-la viva en un nínxol, emblanquinant tots dos el nínxol, 

com si, del verd amor, només fos impossible de tastar-ne el crani, 

com si juressin cansar-se l’un a l’altre, 
fins a sortir amb els peus per endavant, 
amb les mans damunt el ventre, 
damunt la boca un mocador blanc, 
marcat amb la creu dels trencs senyats 
per la planxa ardent de els camises de l’altre món. 

Mai contra 
els vidriosos fadrins 
que tenen la cara verda, 
les mans verdes, 
les cames pelades i blanques com l’anís, 
i que van sols al cinema del diumenge a la tarda 
i, en entrar en el teatre, olorós de castanyes, 
agafen, lentament, com una àncora viva, 
la butaca que sura al costat del més trist 
adolescent planxat, que contempla el programa. 

Estimaré sempre el calb, 
que calla quan parlen de cabells, 
el qui té la cara de mul, 
el qui té la cara de rata, 
el qui té cara de terròs, 
el qui té cara d’animal antediluvià, 
el qui du la cara com una perdigonada, 
el qui té la cara de xai mort, 
el qui té la cara de xai viu, 
el qui té cara de vaca, 
el qui arrossega una cara de pedra negra, 
el qui té la cara de pedra blanca,
totes les cares que fa la pobra gent pobra, 
tot el torrent de cares 
que fa la gent que viu entre l’espiga i la mort, 
entre el sol i les llunes, 
i se mor d’un glop, 
i queda amb la boca 
closa 
i la cara 
astorada, 
com els vells 
bevedors 
de canya. 

Estimades 
siguin 
les cabres 
negres 
i l’aromàtic 
boc, 
que passen, 
cada capvespre 
fent 
sonar 
l’ungla 
xapada, 
damunt 
el carrer. 
I les feixugues 
vaques 
que, 
a la posta 
del sol, 
van 
a l’abeurador 
municipal, 
amb un al•lot 
que, 
com un altre 
animaló, 
va darrera 
d’elles, 
amb un verdanc 
d’ullastre. 

Estimats siguin 
la formiga, 
l’oronella, 
l’esbart 
d’estornells 
que, 
a l’octubre, 
ennegreix, 
innumerablement, 
el cel estirat 
i net. 

I els ulls 
dels teuladers, 
les boles 
de la sivina, 
els lledons 
madurs, 
les ungles 
i els dits 
plens 
de tinta 
dels nois 
que juguen 
sota els llums 
de la plaça. 
I les taques 
de la pell 
dels qui pateixen 
del fetge. 
Estimades siguin 
totes 
les petites 
negrors 
del poble. 
I les picades 
d’abella, 
el mal 
de cap, 
el cop 
amb un martell 
damunt 
els dits, 
la xavalla 
del dolor. 

Però quedin colgats sota la impaciència, 

enterrats sota un segle de vermelles formigues, 
els qui, com la pudor, entren dins tota casa, 
com si cada home fos raïm per al seu cup. 

Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa, 

és per tenir un nou animal dins l’estable, 
o per mirar-li el tòrax ample com  una roca, 
on la vida escriu una àguila acotada. 

Quedin esblanqueïts com un blat espantat 
els qui, com la pols, entren fins a l’orgue i l’altar, 
els qui com un brot verd d’ornamental cicuta, 
s’enfilen per la vara dels quasi lírics batlles, 

perquè la mar no tingui camins ni mata neta, 

perquè ningú s’alegri reflectint-se en les ones, 
perquè tothom ignori la solitària línia 
després de la qual l’home troba el sol d’esser noble. 

Tanta mort per a ser la porta historiada, 
per on s’entra al corral de bons morts, que és un poble!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!