Per què et vaig dir d’una tirada aquestes paraules que encara record?: Si qualcú pren Crim i càstig com un prospecte d’instruccions per assassinar dones velles i Lolita com un manual pornogràfic de pedofília, és que el món va a la catàstrofe. Tu, Bel, somreies i em mostraves les allargassades línies rosa dels teus llavis emmarcant un dentat de blancors. Per què obligues la ment dels benpensants a obrir els ulls davant l’evidència? Això no t’ho perdonaran mai. No saps què li va passar a Dolors, la meva amiga coral de l’institut? Us havíeu aixecat de la taula del bar Moranko, on acaba el carrer General Riera, i enfilàveu cap a la rotonda d’Establiments. Feia una calor violenta. La xafogor s’aferrava a la pell. Anàveu amb grans ulleres de sol d’un negre tornassolat. Semblava que us havia escopit la mar. Tu, Bel, fumaves un camel amb aquella parsimònia que em treia de solc, com si fos la darrera cosa que feies sobre la terra. Et mirava les ballarines vermell carmí i desitjava que aquell passeig per un desert ciutadà no s’acabàs mai.
(…)
Havies començat la narració de l’aventura d’aquella Dolors, que no
coneixia, en una casa de putes del passeig Mallorca. Em venien al cap
els noms que havia recopilat sobre les prostitutes: les sebel·lines,
les senyores de la vida, les bergantes, les fembres públiques, les
heteres, les cortesanes, les meretrius, les marfantes, les barjaules,
les donardes, les bagasses, les pupudes… Sabies que el llavi menor de
la vulva també s’anomena nimfa? Et mirava el voleiar esmunyedís dels
cabells color mostassa i em sentia un caçador encisat, posseït per la
seva presa. Havíem quedat per dinar plegats en aquell tuguri en què
feien unes butzes ben coentes, descobert per un estol d’estudiants quan
preparàvem el viatge de fi de curs de l’any passat. Tu em digueres que
t’agradaven els llocs tirats, una mica sòrdids, afegires, i vaig
distingir en l’accent que posaves en l’adjectiu que aquell indret ple
de marines fetes amb postals velles emmarcades, ple de la fumassa d’una
cuina rera el tasser i amb uns clients que semblaven trets d’un conte
de Bukovski, t’entusiasmaria. No som gens estugosa, amollares quan la
madona ens serví dos platots estibats de callos. Puta milana!, va
xisclar una rossa tenyida que demanava un frit amb molta d’insistència.
Tu, semblaves contenta, tranquil·la, entretinguda. Hi ha alguna cosa
podrida en aquesta societat, els titulars dels diaris en són l’anunci
continu. Quan has dit aquestes paraules, Bel, jo havia fuit molt
enfora, dins aquell pis de luxe i de luxúria en què un home de seixanta
anys i busques demanava la carn jove d’una al·lota que acabàs de sortir
de la minoria d’edat. Tu havies subratllat la “minoria d’edat” amb
intenció artera. Deixàvem l’embalum del Magatzerm Verd i enfilàvem cap
a les mil i una grues de Son Espases i aquells gratacels gegantins de
formigó armat. Sabies que quan aquell home entrà dins la cambra, on es
preparava per devorar una nimfa, es trobà amb el cos nuu de la seva
filla pintada com una persiana valenciana? No et facis cap pregunta, no
pensis en res que no sigui la història que t’he contat, sense
comentaris, sense diccionaris, sense significats darrers. En arribar a
les barreres has parlat amb un guardià, li has mostrat un carnet, heu
discutit un poc, ell ha telefonat amb un mòbil molt gran. Al final us
ha donat un casc perhom i us ha deixat passar. Entràveu dins el futur
hospital de Son Espases com qui va a l’infern. A Bel li tremolaven les
mans i tu li estrenyies els dits per calmar-la. Heu rodat entre els
edificis. Suàveu. Li has mossegat els llavis al peu d’una grua blava.
Com dos fugitius us heu resguardat dins una habitació tota grisa.
Estàveu tan aferrats que éreu un sol cos. Ha passat molt de temps.
Després, ella, cop en sec, t’ha desfet la cremallera i s’ha amorrat amb
gust a la teva homenia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!