M’agrada escriure històries per entregues. Com els fulletons de Dickens que arribaven en vaixell a Nova York i tothom els esperava amb els ulls oberts. M’agrada especialement escriure fulletons el mes d’agost: és un vici antic.
IMMUNDíCIA (II)
Resum del publicat: Tiana, una al·lota mallorquina que habita a Barcelona, d’uns trenta-cinc anys, escriu un dietari en què conta la telefonada de sa mare que li diu que la necessita. Vol que torni a Mallorca d’on partí fa quinze anys després de la mort del seu pare en accident de cotxe i per mor de la mala relació amb sa mare. Els seus dos germans, Toni i Rafel, l’ajudaren. Quan arriba amb el vaixell queda impressionada en veura la destrossa del litoral illenc.
***
Escrivies, Tiana, a la mala hora de la nit: «El padrí Pere, el pare de mon pare, em va ensenyar a murgonar: a sembrar els serments colgant-los en aquella terra de call vermell que estimava tant. Com pot ser que hagin deixat morir les vinyes i l’albercocar? Com pot ser que els ametlers, sense exsecallar, caiguin de vells, tots cremats per la sequera? Com pot ser que l’hort ple d’arbres fruiters, tomatigueres, patates, carxoferes i aquells rosers esplèndids, sigui un desert envaït per les mates, amb el gran safareig tot crullat i sec colonitzat pels ullastres i les males herbes? I el garrover gegantí que presidia l’entrada de la clastra de Son Fontdesal, em digué en Toni, que el va cremar un llamp. En Toni em va venir a esperar al port i gairebé no el vaig reconèixer: havia engreixat molt i anava vestit amb una americana beix i una corbata grisa horribles. Em digué que en Rafel hauria volgut venir, emperò, amb això de la informàtica, li havia sortit una reparació urgent al Port de Pollença. Durant tot el trajecte entre Palma i Rocadern no s’aturà de parlar amb un nerviosisme que no em feia presagiar res de bo. El mirava i no el veia, com si fos un estrany: ell, el major, l’aviciat per mumare que deia a totes les amigues que el seu fill seria general, o cardenal, o empresari: un triomfador. I havia acabat així: la vida domèstica d’un multiempleat: els matins al banc, els horabaixes a la gestoria. La seva dona, na Martina, que vaig conèixer a Barcelona en el viatge de noces, se’n cuidava dels tres nins i de mumare. I com està mumare?, li vaig demanar de cop, per segona vegada. Ell fugia d’estudi amb l’excusa que entràvem en un escalèxtric terrible d’unes muntanyes russes, emmarcades de senyals piramidals vermells i blancs, que feien feredat. Ja feia estona que sabia que Mallorca estava ferida pels bulldòzers autoviístics. Ja havia seguit les manifestacions contra la política del PP + UM amb el lema “Qui estima Mallorca no la destrueix.” Fins i tot vaig anar a la plaça de sant Jaume amb els mallorquins de Barcelona i Maria del Mar Bonet va llegir un manifest que contava fil per randa la cronologia de la catàstrofe d’una Mallorca insostenible, abocada a la urbanització general, llançada a ser un parc temàtic de la Balearització en viu i en directe. Emperò una cosa és el concepte i l’altre veure amb els ulls com aquella irreversible infecció d’asfalt es menjava els camps, la terra encesa. No està bona, mumare?, vaig insistir. En Toni em mirà de coa d’ull i mormolà alguna cosa com: ha tornat molt vella i desvarieja un poc. Crec que no diguérem ni una paraula fins que arribàrem al poble. El travessàrem en càmera lenta. Vaig poder veure que s’havien carregat l’església neogòtica per aixecar un cub de formigó on en lletres grosses de ferro forjat deia Casa de Déu. I, aferrat al casal de Donya Fàtima Vidal de Rocadern, convertit en hotel Plaza, s’aixecava un monstruós gratacel de pisos plens de balaustrades en sèrie. Vaig tancar els ulls fins que una bafarada d’olor de clovella d’ametla m’indicà que estàvem devora la Cooperativa. Tampoc no vaig badar els ulls. Hi havia tanta d’agitació en el meu interior que abans d’arribar em penedia d’haver partit. Quan el cotxe s’aturà vaig saber que havíem arribat a les barreres de Son Fontdesal. Quan en Toni baixava a obrir vaig veure aquella garriga on havia passat algunes de les hores millors de la meva vida. I vaig saber que alguna cosa s’havia salvat de la catàstrofe general. Les cases, situades al capcurucull d’un promontori que domina el mar, les va refer el padrí Pere damunt unes altres que, segons em contava de petita, venien dels temps dels moros. Pel retrovisor mirava els niguls de pols daurada que deixàvem darrera mentre pujàvem aquelles corbes tancades que havia fet tantes de vegades amb la bicicleta. En arribar a la placeta davant les cases vaig sentir un nus a la gargamella i unes estúpides ganes de plorar: Tot estava com abans, emperò era una ruïna. Vaig fer el cor fort. En aquell moment mumare, tota vestida de negre des que va morir mon pare, sortia del portal rodó amb un ca de bestiar al costat. No sé que se’m va esbrellar per dedins quan vaig obrir els braços per estrènyer fort aquella dona que m’havia donat la vida.» (continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!