el Belda

Hi ha coses que no se sap si són el final o bé el principi. Segurament són les dues coses a l’hora. Per exemple el “Nosaltres els valencians” del Fuster. Què va començar des d’allà? Què va acabar allà? Si ens ho mirem com si fos un edifici és més fàcil d’imaginar. Són peces, parts que poden existir perquè hi ha una planta inferior i que permeten la construcció d’una planta superior. Són obres trespol.

Per exemple, és el que succeeix amb el 1r disc de l’Orquestra Mirasol. Perquè en Batllés i els seus companys arribessin a tan excels punt van haver de passar coses abans. No les sé del cert, tot i que algú ho hauria d’estudiar. L’encertada reedició traduïda d’“Història i poder del rock català” amb el seu corresponent arbre genealògic pot ser un molt bon punt de partida. Llàstima que les conseqüències d’aquella feina prodigiosa, la planta que s’hi ha de construir al damunt, no sigui gaire visible, si és que ha existit o existeix.

I tinc la certesa moral de què el nou disc de l’Orxata sound system és una obra trespol. Han hagut de passar altres coses perquè tal meravella arribés a existir. És evident que d’on no n’hi ha no en raja, que el col·lectiu té molta molla, però a més les condicions ambientals, el que ha passat i el que succeeix en l’època en que s’acaba de gestar la tasca són determinants. Si sou boletaries ja sabeu del que us estic parlant.

Seré prudent i no analitzaré com es pot haver produït el miracle, tot i que tinc algunes sospites. Seré optimista i no me n’amagaré de la inmensa esperança que em ronda i que amb delit desitja que damunt d’aquesta obra trespol s’hi construeixi una nova planta de la nostra cultura musical.

Per anar fent.