el Belda

9 de març de 2007
Sense categoria
8 comentaris

“Ets part del problema o de la solució” RAF

Aquesta sentència, gairebé ja convertida en dita popular, és tan contundent com certa. I es pot aplicar a molts camps. Per exemple al de la música.

Un artista pot decidir estar a les files dels
vencedors o dels vençuts. Cantar en una llengua opresora o oprimida. Fer
els negocis a un mercat legitimat per la destrucció, la sang i el fetge i la neteja
ètnica o bé fer-los a un mercat agredit, necessitat i bloquejat.

Amb tot, hi ha barrufs. El que fa feina
gràcies als cadàvers dels imperis pot anar de progre i caure molt bé a força
gent.  I també hi ha realitats
invisibles. El que fa feina gràcies als supervivents de les matances pot ser
prou enginyós i bo com per desbloquejar, alimentar i defensar un mercat.

De sobte, se m?acuden un parell de noms.
Aquells que a un número del Folc força recent compartien portada amb una
presència prou diferent. El que tenia la foto, era ?l?artista català més
internacional?. Internacional? Recordeu el ?300 millones?? A quins països que
no hagin patit la brutalitat castellana és conegut aquest ?noi?? L?altre, el
dels ?11 milions? té una cançó que bascos, polonesos i corsos se senten seva.
Sense passar per vies sanguinàries. Aleshores, qui és part del problema i qui
de la solució? I qui és realment el més internacional?

 

Pd: ja hi conto que en Jaume I tampoc no entrava
sempre als puestos picant a la porta, però la magnitud de la tragèdia i la
persistència dels tarannàs imperials són ben diferents.

  1. Hi ha opressors i oprimits, però no hi ha llengües opressores com tampoc hi ha cultures inferiors i superiors.

    Que la ràbia no ens faci caure en estupideses!

    Salut i llengua

    Respon
  2. carlesbelda… tu sempre amb la cresta per davant!
     
     No crec que les coses siguin tant fàcils… blanc o negre.
    Des de la meva humil ignorància et convido a pensar un xic més sobre el músic que no et cau bé ( del qual coneixes poquetes cançons):
     
    Imaginem que aquest músic es nega a cantar amb la llengua dels que l’oprimeixen.
    Imaginem que, al cap d’un temps, li ve de gust cantar amb la llengua dels qui el van acollir en el seu exili forçat.
    Imaginem que la llengua opressora es la mateixa que, mar enllà, utilitzen uns altres oprimits.
     
    buf… és massa complicat
     
    No defenso més a l’un que l’altre. Tots dos tenen cançons en català que fan pessigolles a l’ànima (i tots dos tenen cançons que no em diuen res).
    Això si… pel meu gust, els dos canten fatal.
     
    però vaja… no tinc perquè tenir raó.
     
    Ah, i no et treguis la cresta, que ens avorriríem massa.
    una abraçada
     
    padepessic
     
     
    Respon

  3. Ben dit Belda!! Ja és hora que es comenci a parlar sense pèls a la llengua!! Hi ha venedors i venuts, i venuts que treballen pels venedors, per molt maques que siguin les paraules d’amor, fins i tot les que regalen al periòdic traduït.
    Però els opressors fan bé la feina, i amb l’excusa tonta que no hi ha cap llengua opressora, cada dia estem més castellanitzats i més atrassats, perquè també estem menys anglicanitzats. Per molta gent, “amarillo el submarino és”.

    Salut i endavant sense pèls a la llengua!!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!