No crec que les dificultats per publicar fossin tan sols pels motius que dius, tot i que pot ser que també en el cas d’alguns llibres, les vendes en aquella època també van fer un ‘baixon’ i les coses es van complicar,per altra banda Pedrolo té de tot i també coses molt bones, bones i mitjanetes. De tota manera els seus articles a l’Avui eren seguits amb fervor i crec que el diari durant un temps es venia gràcies a ell cosa que va fer que malgrat les seves idees el mantinguessin en nòmina. En els temes morals de vegades també el trobo subliinalment conservador, com a Cendra per Martina, tot i que va evolucionar. La seva modernitat crec que ve sobretot del fet que va ser gairebé un pioner en tocar tota mena de temes literaris i assajar estils diversos. El que m’estranya és que en aquests temps, en els quals l’independentisme ha revifat amb força, estigui tan oblidat. Els crítics més d’esquerra també es ficaven amb ell perquè escrivia massa -segons ells-, en aquest país el fet de ser treballador sempre s’ha castigat com és el cas, en un altre estil i moment, de Sagarra, es castiga l’excel·lència i se suposa que qui escriu una novel·la cada deu anys ha de ser el súmmum i qui n’escriu un parell cada mes ha de ser un bunyol, coses del país. Vaig dedicar al meu blog tota una sèrie d’entrades, set en tota, a Pedrolo amb motiu de l’aniversari de la seva mort, el 2010, de la qual no va parlar gairebé ningú, que jo recordi. A veure si te’n surts, de recuperar-lo en profunditat. L’èxit del Mecanoscrit també és una cosa d’aquelles raretes que passen per aquí, era una obra menor, no especialment dedicada al jovent i mira… no sé si és cert però diuen que a ell mateix li feia una mica d’angúnia aquell èxit que amagava i minimitzava tota la seva trajectòria, en certa manera.