PEDRES, MARS, OCEANS

Som un país que cuida poc la memòria dels nostres escriptors. És cert que a poc a poc anem transitant els camins d’una certa normalitat, però amb honroses excepcions tendim a escriure poc sobre els nostres autors i sobretot no els fem gaires homenatges populars, no fos cosa que algun jove volgués llegir quelcom que no toca al programa oficial i, de retruc, vés per on quina desgràcia, es volgués fer escriptor en català, que tots sabem que són dues desgràcies molt grosses en aquests temps de 155 aplicat a sang i foc per Millo i els seus sequaços de memòria amnèsica i que potser haurien de patir en pròpia carn una càrrega de la policia per acabar d’entendre que tècnicament allò que ells diuen que no va ser una càrrega policíaca no només ho va ser sinó que s’hi va afegir l’acarnissament, l’odi acumulat contra tot el que és català i els crits de a por ellos que no són apologia del terrorisme ni prop fer-hi.

En aquests actes de normalitat cultural que van succeïnt-se a poc a poc, l’aparició de la biografia de Manuel de Pedrolo, és un fet ben important. Amb el títol de La llibertat insubornable l’ha escrit la periodista Bel Zaballa i l’ha publicat l’editorial valenciana Sembra Llibres, en una edició impecable: pàgines de cortesia, bona selecció de fotografies, un paper acurat. Tot per embellir el llibre com a objecte perquè el contingut és excel·lent. La biografia de Zaballa és rigorosa, acurada, impecablement ben escrita. I aconsegueix acostar-nos l’home i les seves idees, les principals polèmiques literàries del seu temps (aquí hi he trobat a faltar una mica més d’acarnissament en el mandarinatge cultural imposat per Castellet i Molas, però és un pecat molt menor), l’abominació de la censura i la integritat de Pedrolo i la seva lluita contra tots els entrebancs possibles per tal de bastir una obra ingent al servei dels Països Catalans.

M’agrada molt quan la Zaballa pren partit i la seva veu apareix de tant en la narració, com en alguna de les preguntes que deixa anar ara i adès, o amb aquesta entrada tan franca en matèria. I m’agrada que els materials fets servir per a la biografia siguin els papers personals de Pedrolo, potser la part més desconeguda de la seva obra i la més interessant, a més a més del to periodístic i viu però a la vegada extremadament curós amb la llengua, que fa servir Zaballa.

El llibre es complementa amb un regal de primer ordre: alguns dels poemes visuals de Pedrolo a tot color. Amb aquesta tasca tan ben polida per l’editorial i per l’autora, sobretot per l’autora, és possible començar a posar a l’abast dels centenars de milers de lectors de Pedrolo un ideari que va molt més enllà del que ens ha arribat si la lectura s’ha quedat només en el clàssic El mecanoscrit del segon origen. La lectura del text de Zaballa ens fa descobrir un homenot -encara que considerava que Pla era un idiota crec que el terme li escau- abocat a construir-nos per si sol tota una literatura. Aquest és un dels llibres importants del centenari de Manuel de Pedrolo i hem de dir que compleix, amb escreix, l’horitzó d’expectatives. Ara només ens cal temps per poder llegir el que ens manca de les 20.000 pàgines que ens va llegar un escriptor formidable que a la fi té una biografia que li fa justícia. Com diria aquell, els escriptors seran sempre nostres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!