Club Arnau de Vilanova

Un acudit diu que la diferència entre
una llengua i un dialecte (entès "dialecte" en
sentit menyspreatiu) és que la llengua té un exèrcit al darrere i el dialecte
el té enfront. Gràcies a Déu, no sembla que sigui
aquesta la situació de la llengua catalana davant de la
llengua espanyola. Però sí que és veritat que l’espanyol té
un estat a favor seu i el català el té en contra. I dic l’estat i no el govern,
perquè això es dóna en un grau més o menys brutal, o
d’una manera oberta o "que produzca el efecto sin que se note el
cuidado", en tots els tipus de govern de l’Estat espanyol. Monarquia o
república, dictadura o democràcia, en un govern dit de dretes o dit
d’esquerres.

Vaig pensar això quan, durant la darrera campanya electoral
per al parlament, el senyor Montilla va
respondre a la proposta del senyor Mas de fer un cara a cara entre ells dos,
com els que tenien més possibilitats de ser elegits, a través del Parlament,
president de la Generalitat. El senyor Montilla va dir que estava disposat a
fer el cara a cara si el principal encontre es feia en una televisió d’àmbit
estatal i en espanyol, tot i que no refusava de fer-ne altres en una televisió privada i en català. Sobretot allò que
em va desagradar va ser la justificació que el seu partit va donar d’aquesta
actitud. Va dir que era convenient fer-la en espanyol perquè a Catalunya tothom
l’entén, i a més interessava a tot
l’Estat espanyol saber qui podria ser president de Catalunya. I encara va ser pitjor quan el senyor Puigcercós
deia que la discrepància entre els
senyors Montilla i Mas era un entrebanc absurd en la campanya electoral.

Malgrat el menysteniment de la nostra llengua, el senyor Montilla va ser elegit president de
Catalunya per una majoria de representants dels catalans que van concórrer a les eleccions del nostre Parlament.

També recordo que el senyor Montilla,
el dia de la presa de possessió com a president de
Catalunya, va dir que calia protegir i fomentar el català perquè, respecte del castellà, era molt més dèbil i molt menys present
socialment. Evidentment que el senyor Montilla
tenia tota la raó i recordava que era un deure del Govern d’obrar d’aquesta
manera. Però es va oblidar – potser perquè no ho creu, ja que el català i el castellà són
oficials a Catalunya – que el català ha
de ser fomentat abans que tot perquè és la llengua pròpia de la nostra nació.

Una cosa semblant passa amb el decret
del Govern espanyol sobre I’horari d’ensenyament del
castellà. No sé, a la pràctica, quins resultats pot tenir pel que fa al coneixement de les dues Ilengües. Però si el Govern hi fa
oposició serà perquè el decret envaeix
competències de la Generalitat – cosa
que ha de fer si vol complir amb el
seu deure, i com a argument de cara a Madrid -. Però potser el que caldria és
que el Govern de Catalunya, almenys de cara als catalans, fes notar el menyspreu que això significa per a la nostra llengua.
I que d’aquesta manera ens tracta el Govern "amic" de l’Estat.

El menysteniment de la nostra llengua per part del Govern s’ha tornat a manifestar en la desautorització, des de la
presidència de la Generalitat, del secretari
d’immigració que proposava de fer un curs obligatori de Ilengua i cultura catalanes als recentment immigrats. Se li
ha dit que, si de cas, el curs havia
de ser voluntari, i que a més de la llengua i cultura catalanes s’havien
d’ensenyar altres coses. Suposo que aquestes
altres coses no eren ni la teoria de la relativitat ni la manera de fer
clonacions. Més aviat es devia tractar de llengua i cultura espanyoles.

El President i el Govern de la
Generalitat en aquest moment deuen representar la
manera de pensar de la majoria de catalans que han mostrat el seu interès polític
anant a votar. Perquè si malgrat no correspondre a la seva manera de pensar haguessin elegit aquest President, això
significaria una motivació molt diferent
de I’interès per a la nostra nació. Potser, malauradament, hi hagi motius per pensar que també és fruit de la
divisió, propiciada per les dues parts, que cada dia s’aprofundeix més i es fa més agra, entre els que ens proclamem
nacionalistes.

Em sembla que una mostra de la
generalització, entre la majoria de catalans de la
manera de pensar i de fer del nostre Govern actual, podríem trobar-la en allò que es diu tan sovint, quan per part dels espanyolistes, catalans o
espanyols, es critica la forma d’ensenyament de les
dues llengües. La resposta més corrent
consisteix a dir que aquesta crítica és falsa i calumniosa, perquè a la fi dels estudis els alumnes surten en igual
coneixement de les dues llengües. 1 això
és la trista realitat. Perquè allò que caldria seria que acabessin els estudis sabent i utilitzant molt millor el català que el
castellà o qualsevol altre llengua. Tot
i que com més i millor llengües se sàpiguen,
millor.

Constatem una vegada
més el mal que es fan i fan a Catalunya aquells catalans quan no
parlen en català a totes les persones que
tenen la condició de catalans. I
pitjor encara quan són els catalans els que s’adrecen en espanyol a persones que suposen que utilitzen una altra llengua.

També cal afegir que es menysprea la
nostra llengua quan els mitjans de comunicació i, especialment els de titularitat pública, utilitzen la
Ilengua espanyola. Si bé els mitjans de titularitat pública de la Generalitat
la utilitzen molt menys que els
d’empreses privades, el mal que fan per al prestigi i la difusió del català és superior; ja que es tracta
de mitjans de la Generalitat.

Tot això i moltes altres coses
manifesten que la visió del President de la Generalitat és compartida per molts
catalans. I per tant no és estrany que I’elegissin President.

Malament per al nostre país que
tinguem un president que pensa i actua com si la
llengua
no tingués gran importància comparada amb
altres coses. Però pitjor encara que aquesta visió sigui acceptada per la
majoria de catalans que han anat a
votar.

Malgrat que les forces
nacionalistes, que ja abans i ara s?enfronten escandalosament, votessin
conjuntament en el moment tan important de
l’aprovació de la "Proposta de la reforma de
I’Estatut d’autonomia de Catalunya", una
d’elles ha fet que el senyor
Montilla fos President de Catalunya.

I a més és corresponsable de la seva
acció de govern amb el "cuento" de la cohesió
social, de la cohesió nacional i del debat identitari. Mirant de treure l’aigua
clara d’aquest embolic arribem a la conclusió que allò que cal és que tots els catalans tinguem un nivell de vida que
propiciï la convivència, i no solament la coexistència pacífica,
individual i col.lectiva de tots nosaltres. I per arribar aquí un element essencial ara és identificar-nos amb la nació
catalana. I que també ara un dels
trets de la nostra identitat nacional és la nostra llengua.

Potser cal recordar que els espanyols
han buscat o mantingut la seva cohesió per allò que fos, fent força en la seva
identitat nacional, en gran part al voltant de la seva llengua. Això ha permès
a la nació espanyola de superar tota mena d’adversitats.
Guerres internes i amb els de fora. I fins durant un temps !a nació separada en
dos estats.

Si els catalans hem d’estar oberts a
tota mena de gent i cultures, potser que aprenguem dels espanyols com es fa i
es manté la cohesió.

Els espanyols no tenen cap impediment
en l’ús social de la seva llengua protegida i fomentada
pel seu Estat declarant-la llengua oficial.

La proposició del nou Estatut diu que
el català és llengua oficial a Catalunya. La declaració de Ilengua oficial és
una forma ben legítima d’imposar I’ús d’una llengua. Però l’Estatut també diu que el castellà ho ès, ja
que és oficial a tot l‘Estat. I la
conseqüència pràctica farà que I’espanyoI continuï sent hegemònic.

El progrés amb I’ús social d’una llengua
sempre suposa una reculada de l?altra llengua que ocupa el mateix espai. L’ús social del català només pot
augmentar a costa de la disminució de I’ús social
de l’espanyol. I com que I’espanyol és Ilengua
oficial a Catalunya_, perquè ho és de
I’Estat espanyol, té el seu estat a favor, i per tant, pel que fa a I’ús social
de la Ilengua, el català el té en contra.

La qüestió de la nostra llengua és només una mostra, però
molt significativa del programa electoral i de govern del senyor Montilla, com
també ho és del senyor Carod-Rovira en dir que cal despolititzar la llengua.
Deixar de banda el debat identitari i centrar-se en la cohesió social. El
senyor Montilla no ha enganyat a ningú i els que el varen elegir President
sabien bé què i qui elegien.

Ramón Vila-Ábadal

Vidrà 30 de gener del 2007

Acabat d’escriure tot això, s’ha fet públic per part del
President que la Generalitat presentarà un recurs contra el decret d’ampliació
de I’ensenyament de I’espanyol, perquè envaeix competències estatuàries.
Mentrestant el conseller d’ensenyament, senyor Maragall, ha presentat les
disposicions per a l’aplicació del decret del Govern de Madrid. Segons declaracions
del conseller de la vice-presidència, senyor Carod Rovira, allò que ha
presentat el conseller és un esborrany que encara no està aprovat pel Govern.
Ells deuen saber perquè obren així, ja que es dóna publicitat a una cosa que
sembla que només és un esborrany, i que ha provocat molt d’enrenou entre
polítics, ensenyants i lingüistes.

I així estem en la meva terra, però " em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb
un desesperat dolor aquesta meva
pobra, bruta, trista, dissortada pàtria."

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!