Aquesta primera aparició en El Singular del nostre Club d?Opinió Arnau de Vilanova (nom d?un savi heterodox català i metge famós de reis i papes del s. XIII, contemporani de Ramon Llull), bé mereix una breu presentació.
Aquest club va ser creat l?any 1981 com col.lectiu pluralista de professionals de procedència diversa, però amb voluntat d?aportar reflexions – sobretot a través dels mitjans de comunicació ? que fossin resultat de l?observació i el debat sobre l?actualitat. El CAV, avui molt marcat pel nacionalisme (entre d?altres, té tres volums publicats amb centenars d?articles sota el títol El discret encant del nacionalisme), sent un especial compromís amb Catalunya i amb tot el que deriva del fet de ser una nació (www.arnaudevilanova.com). Això vol dir, entre d?altres coses importants, que Catalunya ha de ser tan lliure com els seus ciutadans decideixin exercint el dret a l?autodeteminació. Aquest compromís té una dimensió ètica que s?expressa també en una especial sensibilitat i atenció pel canvis que experimenta la societat, aquí i arreu. Canvis i convulsions que posen en qüestió sistemes de valors sense els quals les persones, els col.lectius, les ètnies, les nacions i els estats no poden viure, conviure ni sobreviure satisfactòriament; o al menys de manera mínimament acceptable per deixar intacte la utopia capaç d?atreure energies cap a objectius sempre més elevats.
A Catalunya, en els darrers anys del franquisme i en els primers de la democràcia, van aparèixer diversos col.lectius i grups d?opinió catalanistes amb projecció pública. Però la majoria han desaparegut de l?escena : alguns per dificultat d?accedir als mitjans de comunicació; d?altres per absorció dels partits polítics; d?altres per manca de renovació generacional. Per bé que el CAV ha sofert minva d?accessibilitat als diaris clàssics, ha pogut mantenir-se independent com a tal, i gaudir de renovació generacional. Voldríem que arreu del territori sorgissin nous grups d?opinió que fossin com un contrapès, no pas una alternativa, a la política oficial en el debat d?idees, d?anàlisis i de propostes al marge dels partits polítics, aquests amb plantejaments més ideològics i més en funció de la seva accessibilitat a la governació del país.
Aquesta darrera observació ? la conveniència dels grups d?opinió ? ve a tomb si es té en compte que la democràcia exigeix participació, i no pas només amb el vot. Aquesta participació de l?anomenada societat civil no s?ha de cicumscriure a la societat civil institucional o empresarial o corporativa. Sinó que hi ha una societat civil molt més genuïna, més àmplia i més allunyada d?interessos econòmics i corporatius: em refereixo a entitats cíviques de diversa naturalesa que, agrupades en moments especialment crítics per al país, han pogut i poden crear opinió i, si cal, pressió. Podríem concloure que les Institucions nacionals i els partits polítics, la societat corporativa i empresarial, i les entitats i grups d?opinió constitueixen una mena de ?trípode? que tant de bó poguessin coincidir al menys en aquelles ?qüestions d?estat? o en les derivades d?una sensibilitat social més responsable. Catalunya en sortiria beneficiada en uns moments que tenim la sensació que ens trontollen alguns fonaments. En seguirem parlant.
Ricard Lobo
Publicat a El Singular Digital el 29 de juny de 2007
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!