per Francesc Bombí-Vilaseca
El Pere vivia al carrer Sant Pere Més Alt, a Barcelona, en un pis de sostre baix, fosc, estret, curt. Lleig. Però era casa seva, i el pare i la mare no en podien comprar un altre. Però el Pere pensava que era meravellós, perquè li agradava el seu nom i el nom del seu carrer, i a més a més, ja des dels cinc anys podia anar tot sol al col·legi. Anava a La Salle Comtal, un col·legi genial. No només hi estudiava sinó que sobretot hi feia amics. No, no em refereixo al Joan, al Lluís o a la Marta, sinó que feia altres amics. D?aquells que no es veuen amb els ulls del cap sinó amb els de dins: tenia els amics dels llibres.
A l?escola hi havia una gran biblioteca on s?hi passava hores. El seu llibre preferit era ?L?illa del tresor? de Robert Louis Stevenson. Oh, els pirates! Li agradaven tant que un dia va decidir que quan fos gran en seria un, i per si de cas s?entrenava a caminar amb un sol peu, mirar amb un ull tancat i cantar cançons de taverna. Però els pares no li deixaven beure rom. Un dia no va beure… Va veure un fantasma que tenia forma d?au Fènix.
El dia que el Pere va fer catorze anys li van regalar un lloro, tot i que ell volia un gos, perquè li agradava molt la cançó aquella que fa ?com un gos, com un ca, com un perro, perro, perro?. A casa ja tenien un gat, i un cotxe que era com la mascota del pare, i un ordinador amb dues pantalles que era el millor amic del seu germà gran, el Marc, que de vegades era tan egoista que fins i tot en l?amistat necessitava silenci.
El món dels pirates era un món de pirats on la falsedat no existia. Tot era real, a la imaginació. Al lloro li va posar de nom Strickes, perquè quan hi pensava li venien al cap tot de llocs estranys, a prop d?un horitzó blau amb llum pròpia, envoltat d?amor, sense cap llàgrima amarga.
?Que superfort, tio!?, li va dir el Marc quan va veure l?Strickes! Ell li hauria posat Tuttifree, perquè ho va veure per internet ?el ratolí hi havia anat a parar? i li va agradar encara que no sabia què volia dir. Al Marc, a més, li agradava la Maria, una noia de la classe que tenia un ull blau i un de verd i una orella preciosa a cada costat de la cara.
El dia que el Pere va fer catorze anys, els nens de la classe li van fer un cartell on deia ?¡Qué jarto!?, i el Pere no ho va entendre perquè estava pensant en la roda punxada de la bicicleta, i tenia l?esperança que quan tornés a casa li haurien arreglat. El Pere va portar una bossa gegant plena de felicitat, vull dir de piruletes i caramels amb un gust molt àcid.
Per celebrar-ho, la mare es va posar carinyosa i li va dir xiuxiuejar a l?orella que el diumenge anirien a la muntanya, perquè ja havien de pensar en anar a buscar l?arbre de Nadal.
A la nit, però, després de sopar, del pastís, del lloro, del cartell i dels regals i les piruletes ja estava cansat de tanta festa, escola, família i de tanta realitat. Tenia ganes de somniar en alguna cosa original. No es volia deixar manipular per ningú, volia dirigir el seu vaixell paranormal per guanyar un món meravellós.
No va poder ser. Ja al llit, abans d?adormir-se, va sentir un soroll molt fort, com si un estel hagués caigut en plena nit, o com si la lluna hagués explotat perquè alguna cosa l?havia intentat estabornir. ?Deu ser una gavina, o un esparver?, va pensar. De cop, sense saber per què, va sentir el desig d?anar a Alacant. El seu cosí Jaumet hi vivia, i tenia un calidoscopi amb què passava investigant una nova manera de veure la vida.
Clop! Trac! Més sorolls de cops? Va tenir tanta por que es va intentar ficar dins la motxilla, però com que no hi cabia es va amagar sota el llit. Sentia el so del televisor, on algú deia noséquè de finalitzar noséquin estatut de noséon.
A poc a poc, es va llevar i va mirar per la finestra. Enlloc dels arbres del carrer Sant Pere Més Alt hi havia un túnel llarg i fosc. Què havia de fer? Quedar-se sota el llit? Entrar al túnel? Anar a la nevera a beure aigua? Mirar si quedaven espaguetis?
Va tornar a mirar dins el túnel i, divertit, va veure al fons una vela. Oh, la vela s?apropava corrent com un Ferrari!
?Qui hi ha??, va cridar atemorit. Silenci. ?Que hi ha algú??. Estava cagat de por. El van enlluernar amb una llanterna de llum blanca. No veia res. ?Pere, on ets??, va cridar una veu tan gruixuda com un mitjó d?hivern polar des de l?altra banda del vidre. Per si de cas es va amagar dins l?armari, entre la roba, ben quiet. Ara sentia com s?obria la finestra i algú entrava a l?habitació. ?Pere, on ets??, va tornar a sentir. A l?armari, el Pere es va trobar el conill Perill i li va dir fluixet: ?Si m?ajudes a sortir d?aquí et donaré una pastanaga ben formosa i una col?. El conill Perill no va dir res: era de drap. Atxís! Catapum! El conill Perill va fer pessigolles al Pere, i li va venir una esgarrifança que li va provocar un esternut molt fort. Segur que la persona, animal o cosa que caminava per la seva habitació encara hi era i l?havia sentit! I si li regirava els calaixos?
?No, això no pot ser! No ho permetré!?, va pensar, i tot decidit va sortir de l?armari, més valent que un pirata amb dues cames i dos ulls. Però en comptes d?un pirata ferotge es va trobar un tigre que plorava.
?Ei, què hi fas, aquí? ?li va preguntar el Pere al tigre.
?Que no ho veus? Ploro…
?Que t?has perdut? Com et dius? Jo em dic Pere.
?Em dic Eureka. Estic trist perquè navegava amb el meu vaixell i m?he desorientat i ara no sé on sóc. Com que he vist llum a la teva finestra he entrat a veure si trobava un mapa per anar a casa.
?Això és catastròfic! I on vas? ?li va preguntar el Pere.
?Vaig cap a Pistoia, un poble de la Toscana, a Itàlia. Que em pots dir on som?
?Som a Barcelona, al carrer Sant Pere Més Alt. No m?estranya gens que ploris, em sembla que t?has perdut molt perquè Itàlia queda ben lluny. M?has ben espantat. Pensava que eres un puma, un ós, un falcó o un tauró, potser fins i tot un d?aquells peixos tan exòtics i rars que es diuen guppis, i tenia tanta por que m?he amagat. Però quan t?he vist m?has frepat tant que em pensava que eres un altre regal d?aniversari.
L?Eureka es va a posar a plorar un altre cop: ?No sóc cap regal, jo! Sóc un tigre i tinc gana i por?. El Pere li va donar una bossa de patates fregides, i perquè no se sentís com un nàufrag li va donar una camisa, un jersei i un abric que li havien portat els reis. Feia fred.
?Piropiroflàutic! ?va cridar l?Eureka? Quin jersei més guapo!
?He, he! No he vist mai un tigre tan graciós i estrafolari! Ets molt especial! ?reia el Pere.
Ara l?Eureka ja estava més animat i no ho veia tot tan negre. ?Que m?ajudaràs a trobar el camí??, li va dir al Pere.
?Sí, espera?t que els diré als pares a veure què podem fer…
?Ni parlar-ne! ?li va etzibar de cop el tigre?. Els pares no en poden saber res, perquè sempre s?equivoquen, i ens fan matinar i no en saben res, de la màgia…
?Màgia? Que ens saps fer, tu? I com et puc ajudar, sense dir-ho als pares?
?Els adults saben moltes coses, però no les importants. L?essència de la màgia vermella és la fantasia. Si m?ajudes a arribar a Pistoia, jo t?ajudaré a ser un heroi.
?Som-hi! Viurem una aventura molt excitant. Tinc curiositat per saber com navegarem pel carrer…
?Amb sinceritat: a més d?un encant ets un gamarús. Només per tenir un múscul esternoclidomastoïdal i una úvula us penseu que sou intel·ligents, els humans. Tanca els ulls, pensa en el vaixell i torna a obrir-los, i ja veuràs què passa ?li va dir l?Eureka, tot resplendent. Tal dit, tal fet, i el Pere va aclucar els ulls i els va tornar a obrir, però això de pensar no li deuria sortir gaire bé perquè no s?havia mogut de lloc. Ell esperava llamps, trons, rajos fulminants, però és clar, com el seu nou amic, tot amabilitat, li va explicar, coses així només passen als manga, una mena de realitat paral·lela del Japó, i que a Europa tenia unes causes i uns efectes com a mínim diferents.
?Eureka, has notat que passés res? No hi dec haver pensat de la manera més adequada.
Però dit això, va sentir una remor, primer molt suau, un so imprecís que a poc a poc es va anar fent més fort, talment com si s?hagués trencat alguna cosa important.
?Ara ja només hem de travessar el mirall i arribarem al llac ?indicà el tigre.
?Sí, home! Vull dir, sí, tigre! I què més? Au, va, porta?m al teu vaixell fantasma, que van passant les hores i demà al matí haig d?anar a classe, que tinc examen de matemàtica!
?Encara feu matemàtiques, els humans? Jo ja les vaig passar al parvulari, a l?escola dels tigres estudiem deseducació, fabricació d?escuradents, poesia animal, estenotípia, crits terrorífics, metafísica pragmàtico-acadèmico-històrico-plàstica-muscular i jugar a pilota, que és l?assignatura més difícil.
?Si tu m?ensenyes crits jo t?ajudaré amb la pilota, que a mi m?encanta.
?Potser sí, però de moment més val que ens afanyem, que si no farem tard a sopar a ca la fada Isaura… ?deia el felí.
?Però si encara som aquí… ?quequejà el Pere.
?Que no veus que ja anem fent via? Fes el favor de mirar per la finestra!
El Pere va anar fins a la finestra i, meravellat, va veure com el seu estimat carrer havia desaparegut. Semblava que estiguessin com en una bombolla que viatjava per l?aire. Va obrir la porta de l?habitació i… la resta de la casa també havia desaparegut! La seva habitació s?havia independitzat! ?Segur que els polítics estaran contents, els farà il·lusió que hagi marxat de casa abans dels trenta!?, es va dir, i va pensar ens els pobres estudiants de periodisme, que potser haurien de compartir casa fins als quaranta o així, quan ja no fossin joves, de tan magra com estava la cosa. Tenia molta sort, però començava a estar marejat d?anar amunt i avall navegant per un jacuzzi tan mogut, esquitx aquí esquitx allí, en una llibertat sense sabata ni lents de contacte. Es va estirar al sofà llit, cansat i amb son, i mentre buscava un adjectiu boxístic que li donés molta pau va sentir una esquelleringa. Es va adormir envoltat d?una boirassa densa, en la immensa soledat d?un sistema planetari desconegut, més enllà del barri Xino.
Va somniar que somniava en un món de pedra sense carinyo, en què la solitud era el pa ?un pa dur, de pedra dura? de cada dia i no hi havia comprensió per cap nen que volgués ser pirata.
Quan va tornar a obrir els ulls s?havia desfet l?encanteri. Ja no era el seu aniversari, l?habitació estava enganxada a la casa i ell passaria el matí empantanegat amb un examen de matemàtica, i a sobre no havia aprés a fer cap crit de tigre. Es va sentir sol, sense l?Eureka, però va decidir que ja no volia ser pirata: ara cada nit seria un tigre i soparia amb la fada Isaura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!