Biblioteques 24 h: serveis bibliotecaris a la xarxa

Presentació

Si cliqueu Vull llegir la resta de l’article trobareu els set microcontes que Joan Pinyol (www.escriptors.cat/autors/pinyolj) va construir en directe dijous 22 de novembre des del Saló del Llibre de Barcelona a partir de les paraules que li van anar regalant els visitants de l’estand Biblioteques de Catalunya i que estan marcades sota fons groc dins els textos.

Es titulen :

D’inesperades precipitacions,Voler la lluna, A contrapeu, No hi ha pressa, Lletres menudes, Nivells de flotació i De geografies suggerents.

A veure si trobeu la paraula que vau regalar!

I demà, set microcontes més!

D’inesperades precipitacions

En Nort no se?n podia estar de mirar avall. Des d?aquella talaia, al capdamunt del major gratacels de la ciutat, observava la vida a una distància realment imponent. Amb tot el respecte pel que li quedava de vida, va alçar-se de cop i volta i es va llançar cap al buit, així, com aquell qui no fa la cosa, sense cap mena de xarxa ni cap mirament.

Mentre queia, la dona que feia uns minuts que havia perdut el nom i el buscava pertot, se?l mirà de dalt a baix, es convencé que era un saltataulells excessivament agosarat i es desmaià mortalment abans que en Nort es fongués per sempre en un impacte definitiu. Així que finà contra el paviment, tant l?un com l?altra assoliren una envejada igualtat.

Voler la lluna

– Si tant la pretens, tu mateix, però passi el que passi, després no em vinguis a buscar! ? va etzibar-li la mare en veure?l amb la mirada perduda.

I el Roc continuava allí, seguint en vista recta el fil de la seva més sincera ambició. Volia la lluna, sí. No pas les estrelles, i amb aquesta emoció tan viva, va obrir l?armari, va agafar els estris més efectius per a caçar papallones i sortí al carrer, mirant tothora enlaire i fent néixer una il·limitada curiositat entre els vianants que trobava a banda i banda.

A partir d?aquell dia, no el va veure mai més ningú. O potser sí. Perquè hi ha nits que, enmig de la conca principal de la lluna, a la mare li sembla veure una petita ombra humana entre papallones de mil colors.

A contrapeu

Potser sí que segons com, vestit d?aquella manera, el considerarien un hortera. A més les malles li oprimien tant les parts íntimes que, per uns moments, va estar a punt d?engegar en orris la seva participació en el ballet estatal. Però n?estava decidit. Sortiria igualment a l?escenari, altiu, embolcallat en una majestuosa capa que l?enaltia d?allò més. Demostraria al món sencer que no hi ha persones superiors ni inferiors per raó del color de la pell. Únicament bons i mals balladors.

Abans d?iniciar la dansa per al no-racisme, el record del germà perdut entre l?aigua de les desigualtats internacionals, li conferí la major força del món. I, ara sí, trepitjà l?escenari.

Just quan es trobava a punt de culminar el salt definitiu, un espectador de l?amfiteatre estirà els cabells d?una nina que tenia a la falda de tan mala manera que el dansaire no va poder evitar de perdre l?equilibri. L?actuació va acabar sent de les més memorables.

No hi ha pressa

No hi feia res que arribés tard a tot arreu. Aquell cargol estava del tot convençut que la gent apressada no era gaire de fiar, igual que les circumcisions que es duen a terme en algunes cultures.

Coneixia un vailet, d?allò més xerraire i espavilat, que caminava a la velocitat d?un avió, creuant el cel amb gran celeritat i sense mirar mai enrere. Ho feia perquè un dia, quan era més lent i més petit, mentre a contracor li canviaven els bolquers, va patir tant l?angoixa de l?espera que va decidir embruixar el món i alliberar-lo de tots els retards possibles.

Però el cargol, que no considerava pas que anar a poc a poc fos cap pecat, va decidir anar a la seva, com una perca feliç dins el mar dels temps infinits. I com a bon esmolador de les estones, va anar fent, tranquil·lament, i conscient que la seva arribada a cada lloc estava tan anunciada com la menstruació en les natures femenines.

Lletres menudes

A l?Enric el prenien per boig. I era normal. Passar-se el dia cantant supercalifragilisticoespialidoso a mig carrer i rebre algunes exclamacions com ?calla, que ets un freaky!? per part d?alguns vianants, li enfonsaven tant la moral que també el tombaven a ell. Fins que un dia, el seu millor amic, que era tan garrepa i malpensat que no regalava ni una paraula a ningú, va confessar-li, amb signes i certa recança que, si volia ser acceptat per la societat, havia d?inferir una major dosi de màgia en la lletra de les seves cançons. I l?Enric, que de petit havia suspès un curs accelerat d?assassí per falta de valor i excés d?amor cap als altres, es va esmunyir del seu amic com un ratolí i, gairebé a galop de cavall, va anar a trobar la plaça major de Navarcles, lluny del Masnou que el va veure néixer i de la biblioteca de santa Coloma, on un dia va aprendre de lletra.

Així que va començar a musicar antigues cançons situades a la prehistòria, amb versos que s?escolaven entre dòlmens i menhirs, el va encerclar una multitud de curiosos, amb gats i gossos sota les aixelles. Però a la tercera estrofa el van deixar sol. I uns altres van fer cara de no entendre res.

Nivells de flotació

És clar que li havien aconsellat que no provés de fer-ho. Però en Miquel, al volant del descapotable, va prémer l?accelerador al ritme del que havia estat el rock de la seva vida i que aleshores sentia a través dels altaveus.

Quan va arribar a Cadaqués, va aparcar el cotxe a la primera vorera i va anar a trobar de seguida l?aigua. Ho tenia clar. Estava del tot disposat a traduir en unes braçades enèrgiques l?angoixa que li produïa la infidelitat patida. Com si el seu honor ferit depengués aleshores de les ànsies de mantenir la flotació, a l?embat de mil elements adversos.

Mentre nedava ?entre ornitorrincs que es distreien al seu pas-, talment com un pinyol guarit de la resta del món des del cor d?una oliva, li van passar pel cap tots els insults rebuts a base d?anys : hermafrodita!, emo! -un concepte que no l?ofenia perquè en desconeixia el significat-, ultrarequete conservado! ?un insult que tampoc no li deia res, sobretot perquè el trobava mancat de gràcia, fins i tot a l?hora d?ofendre algú-?

En arribar a Es Cucurucuc, mentre descobria com la costa empordanesa, singular i gosada, mullava els peus sota el sol més pur, no es pogué estar d?engelosir-se de totes les realitats immutables del món i decidí ofegar per sempre més les seves penes.

Se li va acudir donar forma a un llibre protagonitzat per un elefant que no hi sentia gaire i no es movia gairebé gens. Després de provar sort a través de les tècniques més innovadores del manga, va decidir que no. Que, tenint en compte que el personatge més significat de la seva història era un animal que no parava de sumar anys d?experiència, resultaria molt més original remuntar-se segles enllà, fins a l?època dels palimsestos, quan tot just treien el nas en el mapa ciutats com Manresa. Aleshores li vingué la inspiració més efectiva.

Al final dibuixà l?elefant ajagut entre planes habitades, amb l?esquena plena d?ondulacions desiguals i mai més no es mirà Montserrat amb els mateixos ulls.