CAPÍTOL 1
L?amor que sentia per aquestes terres m?obligava a implicar-me en el greu conflicte que ens amenaçava. Seguíem amb la mateixa esperança dels primers dies de revolta, com si res ni ningú impedís la nostra felicitat. Ni tant sols l?ombra de la derrota imminent aconseguia que caiguéssim en una profunda decepció. Eren dies estranys i apassionants, on Barcelona apareixia com una ciutat post nuclear, envoltada per una calitja asfixiant que feia l?aire irrespirable.
Vivíem com si res no fos etern. La meva família es mantenia més unida que mai, fins i tot la Sabrina, la nostra petita yorkshire, s?havia acostumat a l?excepcional situació. Els militars patrullaven la nostra zona, ara ja de manera rutinària. Fins i tot havíem fet amistat amb un soldat veterà que era molt trempat, i que els dies difícils ens portava algunes provisions. La nit era molt llarga. Llarga, perquè amb les circumstàncies actuals només una qüestió biològica la distingia del dia. Les llums de neó i les ràfegues de la policia proporcionaven un aspecte calidoscòpic i surrealista als carrers, tal i com les hagués pogut dissenyat aquell geni de l?Empordà.
Demà era la festa del Lluís, el meu fill que complia cinc anys, i pràcticament no recordava altra cosa que l?actual holocaust. Patia per ell, cada dia li preguntava el mateix en llevar-se. ?Com estàs?? Ell em mirava, amb aquells ulls com dues llunes i arronsava les espatlles. ?Bé?. Però érem conscients que els dies no tenien futur. Les hores eren espesses com l?aire i estava farta de llegir el mateix llibre que havia trobat en aquell magatzem abandonat del centre, al costat de la vella fira on hi havia un cotxe abandonat. En aquest cotxe és on van trobar el meu amic Felip, company d?institut i uns dels meus primers amors. Estava força desmillorat per l?edat que tenia, però encara conservava aquella fatxenderia de quan em duia amunt i avall en la seva moto. No semblava el mateix. El Felip sempre li agradava guanyar, fos on fos i fes el que fes. Al futbol, al bàsquet, al boley o fins i tot a l?ordinador. Potser per això em va estranyar tant veure?l així. Dormint dins d?aquell cotxe mig desballestat.
Em va veure i sé que em va reconèixer a l?instant. Em va dir un lacònic ?Hola?, però que va ressonar en l?interior de la cabina com si dugués un micròfon a la gola. Després em va somriure i em va convidar a entrar. Jo li vaig dir que només m?estaria uns minuts, que havia deixat sols al meu fill i a la gossa, i que aviat passaria la policia. El Felip em va ensenyar l?anagrama que duia sota la gavardina. Pertanyia al comando conegut com ?defensors de la Gaia? i tots dos sabíem perfectament que era millor passar desapercebuts. Precisament la defensa de la mare terra havia provocat una inesperada guerra de guerrilles urbana quan es van donar a conèixer les greus conseqüències que havia ocasionat les decisions del govern. El Felip va entendre la meva incomoditat davant la conversa. Va tossir convulsivament, es va posar una gorra grisa i es va cordar una sabata força desmillorada. La gavardina encara conservava una antiga flor a la solapa, més que seca, momificada, que freturava per una jubilació digne del personatge que la duia. En Felip va respirar aire pur en sortir del vehicle i estirar les cames. Va acaronar-me la galta i es va engrescar a explicar-me alguns acudits tronats. Recordava que quan flirtejàvem ens estiràvem al parc de la Ciutadella i jugàvem a inventar animals imaginaris i rèiem. ?Un cavall vermell!?, i ell, ?ornitorrinc blau!?, i jo ?gasela groga!?. Ara ens sembla ridícul, però en aquells anys qualsevol cosa era del gust de la mel, el sucre i el caramel. En Felip va proposar acompanyar-me fins al magatzem ?a casa. Vaig dir-li que sí, i vem deixar enrere el seu cotxe atrotinat. De camí vaig veure que en Felip no perdia detall de tot el que es movia pel carrer, persones i animals. Que si un gos negre, que si un gat blanc. Al cap d?una estona em va proposar que anéssim al local d?un amic seu. Jo vaig negar-me, però ell va insistir i em va agafar del braçet. He vist que estàs en perill. No vaig preguntar-li res més. Em vaig deixar endur. Encara ara no sé perquè em vaig deixar endur. Sigui com sigui, aviat vem entrar en un local mig amagat a la cantonada d?un carrer estret. Un cartell lluminós deia: Rey Mysterio, lluita i esoterisme. En Felip va insistir que estigués tranquil·la, que no em passaria res. Jo vaig insistir que no volia deixar el meu fill sol gaire estona, i el cor em va fer una punxada. He de confessar que el retrobament del Felip em feia feliç. Estava molt sola i en la nostra situació qualsevol companyia era benvinguda. La porta del local es va obrir i abans de veure ningú vàrem creuar una cortina de penjolls. Després de la primera foscor, un gos mig adormit ens va donar la rebuda en un espai, que més que una botiga o un local, semblava un antic garatge. La veritat és que no em feia gaire gràcia haver entrat allí, i si no fos que feia anys que no ens havíem vist li hauria fet un petó en els seus llavis de mel.
En Felip em va agafar de la mà i em va fer travessar la penombra del garatge. Les parets regalimaven aigua i deixaven crostes de sal, com si fos un estrany procés de desglaç tòxic. Més enllà d?aquesta sala, la llum il·luminava un petit pati interior, que estava presidit per un gran arbre sec. Majestuós i imperial com si fos un Napoleó vegetal. Me?l vaig quedar mirant una bona estona. Feia molts i molts anys que no veia un arbre d?aquelles dimensions. M?hi hauria quedat una hora resseguint les formes perfectes i matemàtiques de les seves branques. Era un arbre que, tot i estar sec, notes que s?estima la terra que l?alimenta. No com nosaltres, que la maltractàvem tant com podíem. En Felip m?estirava de la mà, però jo em resistia a deixar aquell pati. De sobte, una cacatua va fer un vol curt i es va recolzar en una de les branques de l?arbre com si hagués estat una palmera tropical. El gos dormilega va seguir les nostres passes, com un guardià passiu enmig d?aquella casa derruïda. No sé què hi fèiem allí, però la fugida de la meva rutina obria una interessant hipòtesi. En el fons tots som uns xafarders i ara que ja havia arribat fins aquí volia saber què hi amagaven. Era un edifici ple de nostàlgia, les parets transpiraven un passat que els feia nosa. Qualsevol escriptor hauria construït la novel·la de la seva vida. Jo només intentava ser el més eficaç per evitar complicacions en una ciutat ja de per sí prou complicada. L?arbre i el pati van quedar enrere i, després d?un passadís sinistre, el Felip i jo ens trobàrem en una sala circular, on un grup de vells xiuxiuejaven missatges críptics. Em vaig sentir com una veïna impertinent que tafanejava pel barri sense permís de ningú. L?aire de la sala estava terriblement enrarit i provocava el singlot i l?ofec. Dir que aquells vells es trobaven en un ambient acollidor hauria estar afirmar un eufemisme massa agosarat. Tot i així discutien entusiasmats i bocabadats com si no haguessin viscut res que fos prou catastròfic. Vaig alentir la respiració i hauria necessitat un màstil que m?aguantés dreta. Vaig pensar que el Felip podria haver-me dut a un lloc millor, i que podria haver estat més ric i sa. Milionari, ja posats! Però era pobre com una rata i vivia entre gats i gossos. Un home sense sort ni fortuna, i una fortuna sense ruleta ni porta cedés. La fressa dels vells aixecava un núvol de pols desagradable que s?enganxava a la gola i feia cruixir els alvèols amb la llengua. Vaig parar l?orella per intentar entendre una de les múltiples converses d?aquells homes. ?La liofilització ?deia el més vell de tots- no és el mateix que l?esterilització. Cal controlar els bacteris a través de la bactofugació del formatge i la maceració del vi?. Evidentment vaig dubtar si eren savis o bojos. O totes dues coses. Els vells gesticulaven com si en cada argument patissin una acceleració de les extremitats mentre s?arrapaven els uns als altres com si la foscor els provoqués una constant miopia. ?La disminució de la quantitat de sansa que recollim de les tines ?va dir un altre- en impedeix participar en el lliure mercat internacional?. En Felip em va mirar i va interpretar la meva confusió. ?Ells són la resistència. Busquen nous mètodes de sobreviure a l?holocaust?. Vaig suposar que si s?amagaven en aquell cau era perquè fugien de la força implacable de la llei. Una llei que ningú gosava tornar a escriure però que teníem marcada a foc en el cervell. De sobte van descobrir la nostra presència i van emmudir tot alhora. El més vell va allargar el braç. ?Benvinguts ?va somriure- cal tenir molt de coratge per venir aquí a aquestes hores?. En Felip va demanar-me perdó amb la mirada. ?Els drets de l?home haurien de ser universals. I no hi ha ningú que per guapo sigui superior als altres?. No em vaig atrevir a negar aquella afirmació que, tot i ser evident, podria dur-nos molts problemes polítics. ?Amics ?va prosseguir- quan arriba s?hora baixa hauríeu de contemplar l?arbre de la vida, suposo que ja heu vist per arribar fins aquí?. En aquell moment vaig recordar que es feia tard i que encara em quedava un petit viatge per tornar a casa. En Felip em va dir que aquest era un espai secret de reflexió, on els homes que havien nascut abans de l?holocaust recordaven el passat. En temps immemorials els habitants d?aquesta ciutat vivien en plena felicitat. Era una realitat palpable i una filosofia de vida?. Vaig comprendre que els vells es reunien secretament en aquell edifici per mantenir la memòria desperta d?una ciutat perduda. De fet, no eren res més que col·leccionistes de la història, encara viva, però que començava a difuminar-se de mica en mica. ?L?arbre sembla mort però segueix fent la fotosíntesi. No té fulles, però la fa. Per això el venerem.? Aquells homes mantenien una estranya simbiosi d?amor amb la terra, i eren capaços d?embarcar-se en infinites discussions per tal de defensar la importància del retorn als orígens. De l?home unit amb la terra, com l?arbre amb les arrels. ?Perdoneu si us abandono ?va dir l?home més vell. ?estàvem en una discussió molt important.? En Felip em va dir que aquell home responia al nom de Tenguerengue, ?el andaluz del puerto?, aquell que es mantenia impassible en un equilibri inestable. Em va semblar una bona definició, no tant per a ell, sinó per a entendre aquell espai. Vaig dir-li al Felip que havia de marxar, que ja no tenia més interès en descobrir les cabòries d?aquelles persones. Ell em va dir que m?esperés, que encara havia d?ensenyar-me una cosa important que em canviaria la vida per sempre. Jo m?hi vaig negar, pensant en el Lluís i la gossa. La meva situació s?havia convertit en un atzucac insuportable. ?Suposo que voleu que us recitem el nostre manifest? va dir un dels vells, mig molest per encara la nostra presència. ?Bé. Nosaltres considerem que vivim en una ciutat feta un nyap, sense comunicació ni valors. Els escalímetres segons els quals mesurem totes les coses han canviat radicalment. La ciutat ha vençut al ciutadà. S?han perdut les mides humanes, vivim en la monstruositat del formigó?. Ens va oferir una reverència oriental i mostrant-nos la seva cordialitat va pronunciar un rotund ?Nihao!? i va jeure al terra amb les cames creuades. No era un somni, mantenia perfectament el coneixement. En Felip em va dir que era un mestre zoroastrista, vingut de l?Índia. I tot i que defensava una religió monoteista també s?amagava del poder oficial. Havia voltat món, havia conegut ciutats plenes de lascívia, havia passejat per les antigues Petra i Palmira, havia experimentat el que era la felicitat. I ara s?havia convertit en un dels ancians venerables que discutien sobre el sexe dels àngels. Molt bé, i què vaig dir-li al Felip. Encara no sé què hi faig aquí. El venerable em va fer acostar i em va oferir un objecte petit i enigmàtic. ?És un trempa llapis. Imprescindible per qui vulgui començar a escriure i afilar les idees. Per assolir un bon bagatge vital primer cal deixar anar un bon eixabuiro i de seguida us vindran ganes d?enllaminir la vostra ànima amb totes les coses que ens han prohibit?. Després de deixar anar el seu adagi, aquell savi em va fer sentir com una infermera paternalista. No sabia exactament quin tipus d?ajuda podia oferir-li, perquè era evident que volia alguna cosa a canvi. Vaig dir-li que em sabia greu, però que no tenia res a oferir, i que necessitava tornar a casa. Vaig reverenciar-lo instintivament, vaig creuar el pati evitant mirar l?arbre. Si em detenien allí em considerarien una delinqüent i em torturarien en una cadira de claus. Ni el mateix arcàngel sant Gabriel m?hauria perdonat de la culpa, en una Catalunya marcada pel foc i la guerra. ?Sóc del Nepal? deia un dels vells, ?I jo del Perú?, ?Em dic Robert?, cridaven de lluny. Tot plegat era una sensació de fàstic i mareig. Em vaig encomanar a la meva bona estrella. També vaig memoritzar tot el que m?havia passat des que vaig ensopegar amb el Felip, com si fos un raccord precipitat però intens. En Felip em va aturar a punt de sortir per la porta del carrer. La humitat va entrar com una bafarada sobtada, com el contingut d?un catúfol que rodava suspès en un aire fort com la tramuntana. M?hauria transmutat en un aloc que neix en aiguamolls de l?Ebre. Entre la mullena i el terra lleugerament inestable que hauria fet les delícies d?un martí pescador. Llegia els meus pensaments i per un moment vaig pensar que el trasbals m?havia deixat la ment en blanc. Perduda i idiotitzada com un gamarús. Innocent com una nena que vesteix bonics vestidets de llaços roses i que té fòbia als ortòpters. Vaig respirar el monòxid de l?aire que em feia delirar. Qui eren aquells homes d?honor inflat que més aviat semblaven fer teatre i dir acudits dolents? Quin missatge amagaven que pretenia ser tant important? Què volien, la meva amistat? No era un ictiòleg, expert en biologia animal, no podia entendre el seu llenguatge críptic i per a mi era com una gebrada mortífera. Un fred que pela l?ànima i la seca com la tija d?un gerani. En Felip em seguia les passes, notava com de les botes en sortien guspires que xocaven amb la meva fredor. Sabia que ell em justificaria totes les paraules feixugues dels savis. ?Que si pacifisme, esteticisme, cultisme, alfabetisme, civisme… ismes, ismes!? Per mi com si em deien paraules perdudes com carquinyoli. Que almenys semblava un concepte de medicina tradicional. Vaig córrer pel carrer, avall, imparable com un aixaragall torrencial.Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!