Biblioteques 24 h: serveis bibliotecaris a la xarxa

Presentació

Un conte de  FLAVIA COMPANY, escrit "en directe" al Saló del Llibre durant els matins dels dies 21, 22 i 23 de novembre de 2007 amb les paraules proposades pels visitants. (Les paraules "regalades" estan marcades amb color).

PART I

Es tracta d?un poble. D?una mena extraordinària. Gran i llunyà. Desconegut i complicat com un calidoscopi amagat a una llamborda.

Com tot poble digne de figurar en la Història, té un misteri, igual que altres pobles tenen un tresor, una platja amb dunes banyades pel mar, una muntanya amb un gran penya-segat o un liceu famós. Un misteri gràcies al qual no figura a cap mapa; raó per la qual, a més a més, no s?hi pot arribar de cap manera habitual, o sigui ni amb tren ni amb cotxe ni en moto ni caminant ni per terra ni per aigua ni per aire. Només s?hi pot arribar per casualitat, com si es tractés de guanyar un premi, que toca o no, depèn de la sort. Això sí, quan s?hi arriba, els habitants del poble criden amb entusiasme:

–Benvinguts, benvinguts, benvinguts! Bon dia, bona tarda, bona nit!

Tres vegades, perquè es posen molt contents de rebre visita i fan més soroll que una bateria elèctrica, musicalment perfecta, combinada, nota rere nota, amb piano i guitarra. Als habitants del poble els agraden, més que cap altra cosa, els contes, l?amistat, l?època de l?estiu, l?amor, la solidaritat i els colors, sobre tot la verdor de la gespa, el blanc dels núvols i el blau del cel. I també dormir amb entusiasme a un llit enorme, amb el cap recolzat en una bona ?almohada?, paraula que, no se sap molt bé el perquè, sempre diuen en castellà. I la dignitat, és clar, perquè són més aviat primmirats.

Disposar-se a visitar el poble secret ?a partir d?ara li direm així- és sens dubte pura incertesa. Home o dona, nen o nena, noies o nois, animal o animala, tant se val. Quan s?hi va, no se sap si s?hi arribarà ni tampoc si s?hi tornarà mai. La intriga és total.  

Es dóna el cas de gent que creu que deu haver-hi alguna paraula màgica o fins i tot una cançó, per entrar-hi. Aquesta gent s?acosta, a l?alba, a un lloc que imagina més o menys  proper al poble secret i criden amb serenitat, il·lusió i perseverança coses estranyes o extravagants com ara ?wasonsky? ?subur? ?venom? ?umaga?  ?entretenemates? o ?reimisteri?, i les acompanyen d?una música d?animada harmonia, plena d?humanitat. Però res, cap porta amagada no s?obre ràpidament amb soroll estrepitós; el bosc segueix en pau, amb el seu ambient de felicitat que barreja animalons amb animals salvatges i algun fantasma albí. El desig de conèixer aquell lloc s?ha convertit en l?ocupació principal de més d?una família. Tothom que ho aconsegueix se sent més feliç que un gínjol, com si li toqués un gran regal.

La gent de Barcelona o de l?Albera, posem per cas, o de qualsevol ciutat del món, no deixa d?intentar empescar-se mètodes diferents, i hi apliquen tota la seva imaginació. Fins i tot ha aparegut un xerraire de sexe masculí, d?aquells que aprofiten qualsevol oportunitat per fer diners, que diu que ha escrit un llibre d?instruccions molt fàcil d?entendre, que mai no falla. Però se sap que tots els que han fet cas de les seves indicacions s?han perdut com es perd un nen a una fira o una pilota que surt disparada amb la força de l’huracà ?Niño? cap a un parallamps que la punxa i no la deixa tornar. N?hi ha un altre, interessat per fer negocis amb la clara intenció de millorar la seva economia, que ven un anell amb poders, però l?únic poder ?increïble? que té en realitat és el de prémer el dit.

No hi ha fantasia suficient al món per inventar una clau fantàstica i fabulosa que obri el camí cap al poble secret.

Es dóna el cas, i així ha estat constatat per diversos detectius dels que porten lupa i científics dels que porten ulleres amb muntura de filferro, contractats per esbrinar la situació exacta de l?indret, que sol arribar-hi gent que sap moltes coses sobre l?amor sincer i l?amistat. Persones que no tenen por de dir ?t?estimo, perquè ets el meu carinyo?, ?te quiero?, ?I love you?, ?Je t?aime?, sigui en la llengua que sigui, fins i tot en alguna inventada: ?Tai ki Pun?. I PRINCIPALMENT, gent que llegeix llibres. Llegir llibres facilita l?arribada al poble secret una barbaritat.

Moltes televisions han intentat viatjar al poble secret amb les seves càmeres, per fer-ne un bon reportatge, però cap d?elles no ho ha aconseguit. Deu ser que els amos de les televisions no llegeixen gaires llibres.

Més d?un espavilat ha introduït coordenades i noms diversos al teclat de l?ordinador, però ningú no ha obtingut mai cap resultat satisfactori.

També hi ha el típic estafador jove i sense vergonya, guapo i catastròfic i amb corbata que fa veure que ha trobat mapes secrets, i en fa subhastes, però no és veritat. Són mapes falsos i inútils.

S?ha de dir que tots els que han aconseguit arribar al poble secret, quan tornen d?allà no donen cap informació. Es veu que tot just deixar el poble, obliden el que han vist. Quan marxen, això sí, els regalen una albergínia, una piruleta, un globus i una ?alfombra?, que és un altra paraula de les que fan servir en castellà.

PART II

Es dóna el cas que jo sóc una de les persones que ha tingut la sort de visitar el poble secret, i no pas per tenir cap curriculum especial. I, a més a més, puc explicar com és.

Naturalment us preguntareu com és possible, això, si abans hem dit que gairebé ningú que hi hagi estat recorda cap detall. No perdeu l?assossec ni experimenteu cruiximents: Hi ha una explicació, com gairebé per totes les coses de la vida.

Puc parlar del poble perquè no em vaig menjar la piruleta que em van regalar, i no me la vaig menjar perquè tot just m?acabava de rentar les dents, i sóc de les que els fa molta ràbia menjar alguna llepolia tot just després d?haver fet l?esforç de rentar-se les dents.

Efectivament, els regals que et fan a la sortida del poble secret tenen un objectiu determinat.

L?albergínia, que té més aviat forma de carxofa nuclear barrejada amb patata sintètica, és el símbol del poble, una mena de declaració de principis a favor dels vegetals, de la natura, de la maduresa i de la vida sana.

La piruleta és la temptació, una temptació en la que cau gairebé tothom… amb absoluta llibertat de fer-ho, és clar. I, en menjar-se-la, perden memòria del que han vist i viscut al poble secret.

El globus és en realitat un indicador geogràfic, una mena de brúixola.

Si no t?has menjat la piruleta i, per tant, recordes el que t?han explicat, saps que el globus t?indica el camí cap al poble.

I aquí és on entra en acció l?alfombra: és l?únic mitjà de transport que serveix per traslladar-s?hi. Tot plegat és d?una organització excepcional: te?n vas a la teva habitació, deixes anar el globus i poses l?extrem més clar de la catifa en la direcció en què el globus ha començat el camí. Puges a la catifa, que s?enlaira tot just sentir a sobre el pes del teu cos. Pots portar fins a tres convidats amb els ulls tapats. Si fas tot això, pots tornar al poble secret tantes vegades com vulguis. Jo hi vaig com a mínim un cop al mes. Fins i tot he fet amics, allà, que lamenten les meves èpoques d?absència.

Voldreu saber com és, el poble secret. Bé, començaré per dir que és un lloc paradisíac en el que pot passar qualsevol cosa: pots viatjar un dia a la lluna, o baixar a la part més profunda del mar, endinsar-te al centre de la Terra, viure aventures al segle XV, tractar amb gent de la noblesa, fer una mirada al futur o a l?origen del món, visitar una estació de tren fantasma, conèixer Simbad, el Quixot, els enamorats Romeu i Julieta… Tantes coses inesperades! Tantes emocions! I el corol·lari: pots arribar a ser tants personatges com imaginis. Una advocada que defensa els drets dels menys afavorits o que treballa contra el racisme, un gos víctima d?una terrible melancolia, un desagradable assassí amb personalitat de mòmia, la clorofil·la d?una flor de Nadal, l?original bufanda d?una estrella de rock, la rosa més preciosa del jardí d?un príncep o d?una princesa guapa preocupada per alguna fotesa, un doctor o una doctora especialista en esternocleidomastoidal o en otorrinolaringologia, una camisa que sent una boja estimació per uns pantalons que viuen guardats a uns calaixos molt alts, un científic cineticomolecular o un espantaocells de bona pasta que fa màgia i que canvia de camp cada setmana. Personatges que no poden decebre ningú.

El poble és negre sobre blanc. De lluny, quan encara la catifa vola ben alt, sembla ben bé una partitura musical o una carta.

I tot just al bell mig de la població es troba el seu misteri.

PART III

El misteri del poble secret és una mena d?esvoranc que hi ha ben bé al mig del lloc, un pou que sembla preparat per amagar-se de tal manera que no et puguin trobar mai més.

Però no es tracta pas d?un amagatall, en absolut. Ni de cosa de manicomi. Es tracta d?una mena de contenidor, d?un recipient enorme de parets llustroses i sense fons. Un túnel de colors d?ales de papallona en espiral que va cap a dins de la terra. Un forat sense fi on regna el silenci i on hi arriba de tant en tant el ressò d?algun poema, d?algun conte, d?alguna novel·la.

Heu de saber que l?esvoranc està ple, i que està tan ple que pesa una bestialitat. Pesa tant i tant i tant que no permet que el poble suri per sobre la superfície de la terra, i és per això, entre altres raons, que no surt als mapes i que no s?hi pot arribar de la manera habitual com s?arriba als diferents llocs del món.

Us preguntareu ara què és el que l?omple. Jo us ho diré: està a vessar de paraules en tots els idiomes del món, com les biblioteques ho estan de llibres. Paraules petites, mitjanes i grans. Precioses, importants o intranscendents. Primícies o antiguitats. Noms de coses, animals o sentiments. Paraules que volen com un ocell.

I des d?allà, mitjançant un mètode complex que va haver de configurar una òliba sàvia, se subministren als escriptors i escriptores de totes les èpoques perquè puguin anar fent les seves històries, perquè no es quedin sense idees.

Però… d?on surten aquelles paraules? Qui les porta? Com és que cada cop n?hi ha més?

Doncs ara sabreu, precisament, la raó per la qual, de tant en tant, arriba gent al poble per casualitat:

Resulta que a la part més alta de la més alta muntanya del poble hi ha un etern detector de paraules il·luminat per una farola i protegit per una cabana. Funciona les vint-i-quatre hores del dia de tots els dies de l?any. Es diu ?paràulico-detectoris-personicus-escriptoris?. Quan rep senyal que algú està pensant o llegint alguna paraula que encara no ha estat mai dipositada a l?esvoranc o alguna que ja s?ha fet servir i no en queda cap -com ara collons o senyor, que són paraules molt utilitzades-, li mostra la manera d?arribar al poble de les paraules… i no és pas en autobús ni en autocar. Llavors, la responsable del departament lingüístic, una mena de bruixa bona amb cara de gat, rep amb la delicadesa d?un guant blanc la persona i li explica de quina manera  ha de deixar caure la paraula al forat sense fer-la malbé ni canviar-li el sentit. El sistema no és pas senzill: la persona s?ha d?ajupir sense ni gota d?enuig i amb un gran somriure al costat del túnel vertical, amb cura de no caure-hi, i ha de passar un parell de minuts pensant només en aquella paraula per la que ha estat cridat. Llavors, de l?esvoranc surt una mena de tifó d?una alta potència desconeguda, una bafarada digna d?un  dinosaure gegant o d?un drac espectacular, que li entra per les orelles, sense fer sang, és clar, i s?emporta sana i estàlvia la paraula que pensava i que, de ben segur, aviat servirà a alguna escriptora o a algun escriptor per la història que prepara. Pot passar que fins i tot, en aquell mateix moment, qui escriu històries  l?estigui esperant, quiet i callat, amb el llapis o el bolígraf a la mà, mirant per la finestra en busca d?inspiració, estil cagadubtes, per posar-la.

Després, al viatger o viatgera, a aquelles alçades segurament despistat per tanta acció, se li agraeix la visita amb una gran festa on es mengen carquinyolis de gustos diversos, de la qual participa tot el poble i, abans que marxi, se li ofereix ? de vegades se li ha d?implorar-, de pintar amb plastidecor o retolador algun dibuix al mural de la casa de la vila i després se li dóna la piruleta, el globus, ?l?alfombra? i l?albergínia. Ja sabeu què passa després: la gent menja la piruleta i se n?oblida de tot plegat. Què vol dir, això? Vol dir que qualsevol de vosaltres ha pogut viatjar al poble de les paraules i no recordar-se?n… Heu menjat cap piruleta? Doncs potser era d?allà…

En qualsevol cas, estigueu atents cada cop que llegiu o penseu alguna paraula. El ?paràulico-detectoris-personicus-escriptoris? treballa tot el dia i tota la nit, tots els dies i totes les nits de l?any, i us podria atacar inesperadament i portar-vos a un viatge ?inoblidable que s?oblida? cap al fantàstic poble de les paraules.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!