per Francesc Bombí-Vilaseca
A l?Àlex li agradava bastant la paraula amistat. A l?Anna li feia il·lusió que al seu altre fill, al Pol, li agradés la paraula amor. A la Marta fins i tot l?escola, li agradava. La Laura tenia una piga preferida a la mà, encara que li feia vergonya dir-ho… El Francesc, però, tenia tantes paraules al cap que no les trobava totes. On eren? Les busquem?
No tothom sap encara que les paraules tenen una casa, i que si no les troben es posen tristes perquè no les utilitzen i poden arribar a desaparèixer i tot. A més, algunes paraules eren tan finolis que exigien que les escriguessin bé, amb les bes altes molt altes i les ves baixes ben baixes, com vaixells. Algunes paraules, com aiguabarreig, eren tan trapelles com el Shin-txan, i s?havien d?escriure amb bolígraf perquè si no es movien tant que s?esborraven soles.
De vegades que s?assemblaven a unes fades tan divertides com la Campanilla.
Durant el dia les paraules es trobaven a tot arreu, però el problema solia venir a la nit, quan els llops destralers sortien a caçar paraules malescrites despistades i se les menjaven. Ai, quina por! Hi havia paraules que sempre estaven a punt de desaparèixer, com ara péixer, estantís, aulier, silló amb el sentit de càntir, granera o xeflis, però sempre acabaven resistint com si s?haguessin cruspit una empanada gallega. N?hi havia que encara existien als contes, com escuraxemeneies, un ofici antic que ja no es feia. Hi havia paraules que es trobaven en un atzucac.
El Joan es quedava garratibat quan li deien que tal o qual paraula estava tan malalta, perquè ell sempre esperava que totes poguessin viure en llibertat per compartir l?estona. Com que era molt parauler i alhora li agradaven molt els animals va pensar que seria una bona idea organitzar una mena de zoològic per a animals, on en comptes d?un rèptil guai que feia un petó a un palmípede futbolista, uns gatets bastant espavilats, unes marietes o unes foques, els mots formessin una família vermella i riallera amb molt d?amor i alguns infants trobats al supermercat o a la platja. De vegades el Joan es passava hores al bar, parant bé l?orella a veure si trobava alguna paraula en perill d?extinció, i estava ben atent fins que quedava estabornit per la potència d?alguna paraula disparada.Amb el temps, es van anar ajuntant totes les paraules que semblaven andròmines abandonades en un club exclusiu, el Club de les Parauletes Perdudes, i els tercer dimarts de cada mes es reunien en un diccionari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!