Per Xavier Gual
Un dia de desembre, a tocar de Nadal, un bandoler galàctic va raptar una encisadora princesa d?un planeta desconegut que li agradava estudiar els bocarons de les estrelles. Per sort, el bandoler era un home molt simpàtic, amic del zangoloteo, i esmunyedís com un bon singlot. Com a bon gormand perdia la salut bevent ratafia i menjant formatge de bola amb ambdues mans. La gastronomia era la seva perdició, i el seu cos era un embolicat embalum de carn i pèls trasquilats. Però de tant formatge el pobre bandoler deixava anar potents fecalomes enganxosos com un caramel.
El rei Ratatui, pare de la princesa, impertèrrit com l?estàtua de la llibertat, estava llegint a la biblioteca un llibre incunable sota la llum d?una espelma quan un dels seus homes de confiança va aturar la bicicleta per saludar-lo, i també va aprofitar l?avinentesa per informar de la sort de la seva filla, la princesa Atzabeja. El rei va suposar que aquell rapte havia estat cosa dels socialistes i les seves ràtzies. Es va aixecar i va donar una volta pel castell per rumiar com alliberar-la. De tant rumiar va ensopegar amb un pedrís d?un terraplè va intentar saltar, però va caure sobre la pilota de futbol i l?avió de joguina del nen xinès que ell afillonava. En sentir el soroll, la mare del nen -la reina materna– va sortir amb una capsa amb tots els peluixos: una cacatua, una tortuga, un pingüí, un osset, i fins i tot els tres porquets. El rei havia pres mal i hauria desitjat escanyar-lo. El xinet, però, com que era molt espavilat, ràpidament va arrencar a córrer i es va amagar, fet que va torbar les intencions del rei. La reina, estirant-se nerviosament el collar, va voler defensar-lo i va exclamar que com que plovisquejava als camins de la muntanya havien tornat al castell. El rei va explicar el que li havien dit de la princesa i que aquella situació era d?insomni. Tenia clar que no tindrien condescendència amb el bandoler galàctic. Els reis es van mirar amb les ninetes emocionades d?amor, com quan eren joves i es van conèixer jugant al rugby. La situació era molt complicada i els faltava creativitat. Ja els hauria agradat disposar d?una catifa voladora per arribar fins on era la seva nena. Però no.
Mentre, la princesa esperava el rescat asseguda a una roca, recargolant-se amb constància les cuetes d?alabastre i parant les orelles per si algú arribava, ni que fos per atzar. Només la vigilava un gos amb ulleres que estava lligat a una bústia. El gos desprenia una aura de pirata tret d?una època terrible i ominosa. La princesa, però, no perdia l?esperança que el gos fugís perseguint un gat, i no hauria guardat rancúnia si almenys li haguessin donat de sopar i li tornessin les joies. El bandoler l?havia deixada penjada en un lloc pitiu però eteri, en un poti-poti d?embalums que no tenia cap ganes d?escodrinyar. S?ho va prendre com una pausa que aprofitaria per treure l?estrès. Tot i que estava calentona com un torró, començava a avorrir-se. Tampoc necessitava regals, ni jugar a jocs pitagòrics a l?ordinador ni al tatanet. Va pensar que potser podria fer amistat amb el gos. Li vaig preguntar com es deia. ?Nemosine? va lladrar. ?Doncs jo Laia-Paula?, vaig respondre amb una reverència de persona antiga. ?Tinc gana. Que podria menjar alguna cosa?? El gos va mirar-la amb les seves ulleres d?ulls de mussol que van grinyolar lentament. ?M?imagino que no tens amigues, oi princesa??. La noia va rumiar si la seva raó de ser era prou autotèlica. ?Ets un cagamandúrries, gos?, va respondre la princesa que no estava gaire concentrada. L?animal, tot i notar un calfred, va fer veure que no la sentia. ?Hi hagi pau, noia. Aquí l?espai és molt gran. Però no trobaries ni un xampinyó en el mar, ni una guineu a l?escola, i menys encara una sargantana en un llac on fan patinatge àngels i lleons. Si vols puc oferir-te aigua d?un càntir que tinc aquí?. ?Escolta?, va dir la princesa, ?a mi l?aigua no… però si tinguessis una mica de xocolata desfeta, doncs…? El bandoler galàctic, que s?havia entretingut llegint les notícies del vilaweb, es va eixugar la suor de la calba amb un mocador de seda. ?Noia, arruixa que plou!? La princesa es va pensar que la insultava i, perdent la tolerància, li va fer llengotes ensenyant-li una llengua vermella com el corall. ?Aquí no plourà perquè no hi ha núvols púrpura. Ja pots calçar-te, mal home, que quan vingui mon pare no hi haurà galàxia prou llunyana on poder!?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!