per Francesc Bombí-Vilaseca
Al mig del bosc hi ha una foguera, un incendi en tota regla, més aviat. El cable d?alta tensió que el travessa va fer una espurna: misteri de la ciència. La Mercè passava per allà i ho va veure tot, una desconcertant flamarada que es va aixecar enmig del silenci, com un llampec.
Descalça, la Cè va recollir la pilota socarrimada, la va ficar dins la caixa i va intentar trucar els bombers, però no hi va haver cap comunicació: no hi havia cobertura. Encara hi havia esperança, tal com li van ensenyar al curs de segons auxilis, i va prendre la decisió de córrer cap al nord, entre els arbres espantats, i els va preguntar si sabien on podia trobar aigua, però per molta amistat i companyerisme que tinguessin els arbres encara no parlaven. Va arribar fins al mar, pla com un mirall, i li va demanar sis plau si podia anar a apagar el foc.
El blau enigmàtic li va dir: ?Quan el riu sona és perquè porta pedres?. Així doncs, ella va anar cap al riu, va buscar les pedres i els va demanar que fessin el favor d?avisar els bombers, que això no podia ser, que el seu amic el conill Perill es podia morir, si no hi havia bosc, si l?aigua s?assecava tot es convertiria en un desert inhabitable.
Les pedres van parlar amb molt d?amor, un laberint de paraules que no va entendre ningú. El regne mineral es reivindicava. La Cè, confosa, perduda, cansada, va tenir por que tot acabés així, com qui no vol la cosa. Era tan jove que ni tan sols havia tingut temps d?estar enamorada de cap desgraciat, la pobra. Però encara havia de salvar el bosc i el món sencer. Com solia fer els dies de dejuni, es va menjar la parva per agafar forces, va pujar dalt la muntanya i es va posar a bufar fort i més fort i més i més fort i més més fort encara, fins que l?incendi va remetre i el bosc, incomprensiblement va tornar a brollar com aigua de maig florida. I tal dit, tal fet, aquest incendi ja no hi és.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!