També podem salvar Mariam Ibrahim si respectem la llei de Sudan

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Síria alcorà sunnites xiïtes Khartum Sudan xaria cristians

Vull compartir amb vosaltres un parell de reflexions al voltant del cas de Mariam Yahia Ibrahim, la dona cristiana condemnada a mort per un tribunal de Khartum per adulteri i apostasia.

El cas és que la dona és tècnicament musulmana perquè el seu pare ho era i, allà, el casament entre una dona musulmana i un cristià és invàlid. Per tant, les relacions sexuals que Ibrahim ha mantingut amb l’home cristià amb que comparteix la vida són considerades adulteri. A més, com oficialment la dona és musulmana, i davant el jutge ha jurat que ella és cristiana, ha estat acusada d’apostasia.

Davant la llei islàmica aquests dos fets són delicte. En el cas de l’apostasia, molts ulemes coincideixen a dir que no hi ha alternativa a la pena de mort. De fet, el jutge li ha dit ben clar quan ha llegit la sentència: “T’he donat tres dies per abjurar de la teva fe, però has insistit en no tornar a l’islam. Et condemno a morir a la forca”. Ibrahim també ha estat condemnada a rebre cent fuetades per adúltera.

I a continuació, les meves reflexions al voltant de la reacció dels occidentals que creuen que acusar els sudanesos de bàrbars i lamentar-nos és el millor que podem fer per a salvar la Mariam Ibrahim i fer canviar les lleis de Sudan.

Els mitjans de comunicació han reproduït i destacat les declaracions del responsable d’Amnistia Internacional a Sudan. “L’adulteri i l’apostasia no haurien de ser considerats crims”, ha dit Manar Idriss. També han citat diversos diplomàtics occidentals, que han demanat “compassió” per la condemnada.

Tot i estar d’acord amb Idriss i els diplomàtics, les seves paraules m’han cridat ben poc l’atenció, que he dirigit cap a la petició de clemència de l’acusada: “Sempre he estat cristiana i mai no he comès apostasia”, cap a un fet molt important de la seva vida i cap a un argument de la defensa:

  • Segons sembla, Ibrahim va ser educada com a cristiana per la seva mare, cristiana ortodoxa, perquè el seu pare no vivia amb elles i va ser absent durant tota la seva infantesa i joventut. Les dones cristianes que es casen amb musulmans han de comprometre’s a educar els fills en la fe islàmica. A canvi, l’home es compromet a tenir cura de la família. En aquest cas, ell no va complir la seva part del pacte i això podria eximir la dona de la seva obligació.
  • Per la seva banda, un dels advocats ha dit que apel·larà contra la sentència davant el Tribunal Constitucional perquè, segons ell, la decisió del jutge no respecta allò establert a la Carta Magna.

Tenint en compte aquests dos punts, no seria més profitós que les organitzacions internacionals, els diplomàtics occidentals i els indignats del món, omplissin avions i avions d’ulemes, d’especialistes en estudis islàmics de prestigi internacional, de líders religiosos… en direcció a Khartum perquè defensessin en el territori de la xaria i en el llenguatge dels sudanesos, davant el jutge intolerant, davant els radicals islàmics i davant qui faci falta, que la llei de Sudan està de part de l’acusada?

No seria més profitós centrar una defensa en el marc de la xaria i que els especialistes en llei islàmica del món demostressin que la noia és innocent tot respectant la llei dels seus interlocutors sudanesos, la mateixa que condemna a mort els apòstates? No creieu que així sí que escoltarien els arguments de la defensa?


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


En canvi, la reacció internacional d’avui encara pot fer posar els islamistes del Sudan més a la defensiva. És a dir, més violents, més malcarats, més estrictes contra el que ells interprenten com un nou intent d’imposició del criteri d’Occident a l’Àfrica.

Què hem de fer per salvar aquesta noia? Convèncer els jutges del Tribunal Constitucional de Sudan que la condemna no s’ajusta al dret, o dir-los a la cara que la llei que ells han escrit és dolenta, perquè ells també són dolents? O pitjor encara, creieu que els jutges islamistes ens escoltaran si acusem la llei islàmica en general, que ells consideren d’inspiració divina, de ser injusta i inhumana?

La segona reflexió que volia compartir amb vosaltres té a veure amb els possibles motius que han portat, d’una banda, les autoritats sudaneses a denunciar aquesta dona que vivia tan tranquil·la sense molestar ningú, i de l’altra, als mitjans de comunicació i els polítics occidentals a fixar-se precisament en aquesta injustícia.

Em sorprèn que entre tanta guerra, tants assassinats i tants crims contra les minories a la regió, el nostre interès i la nostra misericòrdia només ens arribi per a compadir-nos d’aquesta dona sudanesa. Creieu que això pot tenir a veure amb la bona relació política entre Khartum i Moscou i amb el fet que la Xina és el principal aliat comercial del Sudan?

P.D. Per cert, els diaris publiquen una veritat a mitges quan diuen que “el matrimoni entre una dona –musulmana- amb un no musulmà és invàlid i constitueix adulteri. En canvi, un musulmà pot desposar una dona d’una altra religió”.

La realitat és que un musulmà es pot casar amb una cristiana o una jueva i aquestes no tenen perquè renunciar a la seva fe. A canvi, però, es comprometen a transmetre als fills els valors de l’islam. En canvi, les dones d’altres religions, com el budisme o l’hinduisme, sí que han de convertir-se per poder contraure matrimoni amb un home musulmà.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Els mapes de la revolta a Síria

L’islam i els interessos de França a l’Àfrica

El malentès de civilitzacions

Els motius i la història recent del radicalisme islamista al Pakistan
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Islam, Sudan i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*