La carta que ha adreçat el president de la Generalitat, José Montilla, a diverses entitats, agraint-los el suport a l’editorial “Per la dignitat de Catalunya” i demanant-los suport en la hipotètica resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, és un únic missatge: L’Estatut és la carta magna dels catalans i més enllà d’aquesta “llei de lleis” no n’hi ha cap altra possible, amb ella es tanca la història de la reivindicació nacional catalana i s’obre l’etapa definitiva de la seva integració a Espanya.
La carta es pot interpretar segons dos pressupòsits del contingut de la sentència del Tribunal Constitucional:
1. La sentència elimina articles sencers del text estatutari, n’amputa aspectes sensibles. El Govern i el PSC-PSOE no poden dissimular el desastre, la bufetada política a la societat catalana i al seu Parlament. Quina seria “la nova resposta política i cívica, clara i unitària” a què Montilla demanaria el suport de la societat?… La dissolució del Parlament, la convocatòria d’eleccions amb l’objectiu diàfan de sotmetre a referèndum nacional el dret de la societat catalana a decidir el seu futur? o sotmetre a referèndum l’Estatut amputat i elaborar-ne un altre “pseudo-federalista”?.
Aquesta seria una resposta a la sentència amb una forta càrrega de risc per als socialistes si CDC i ERC plantegessin al seu programa electoral l’objectiu irrenunciable de convocar els ciutadans a refrendar el dret a decidir.
2. La sentència és digerible, interpreta però no elimina, conserva la lletra però desproveïda de substància nacional i diferenciadora. El Govern , el PSOE-PSC podran vendre l’Estatut, l’obra del PSC, ajudats pels escarafalls del PP.
La carta de Montilla fa creure que aquest segon supòsit és el que al si del PSC es treballa com a probable. Amb una operació cosmètica , la “nova resposta política i cívica, clara i unitària” que hi propugna, no aniria més enllà d’una manifestació controlada, un acte al Parlament amb una declaració “unitària”d’afirmació nacional per a desenvolupar els article supervivents i obtenir transferències per la via constitucional. El “som catalans però volem seguir essent espanyols”.
Montilla demana suport a una acció ignorada. Demana a la societat catalana “unitat”, per a fer què?. Demana adhesió a la resposta política, sense explicar quina és aquesta resposta. Quina creu que hauria d’ésser la resposta “cívica” ?. Què ens demana?, suport a quina decisió?…
La manca d’informació concreta a la carta ens informa que Montilla vol fer creure i assegurar una pretesa complicitat cívica, atès que no en tindrà de política, que defensi que l’Estatut és la Itaca catalana, el final del trajecte, el mur més enllà del qual només hi ha la negror, el desastre, el caos i fantasies i dreceres perilloses.
El que denota que Montilla no coneix del tot la societat cívica catalana i també que sap que la Itaca del poble català és una altra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Consellera: “agraint-los”, sisplau. 😉
No sé si sabeu que CiU per boca d’Oriol Pujol “valora positivament la carta del president Montilla”…
Totalment dacord. Parlar per no dir res, se’n podria dir, també. Lligar el compromís de tothom amb no se sap ben bé què, altre que no sigui una mena de “amb mi, o contra Catalunya”. Als PSC se li estan esberlant les juntes de dilatació, i en Montilla intenta a la desesperada refredar l’ambient conscient que una escaldada excessiva pot rebentar-li el partit. En Castells ho insinua amb aquella hiperprudència ambígua tan PSCera, però caldria poc més, un punt de indisciplina, només un regidor socialista donant suport a les consultes, per dir alguna cosa, per començar el procés. Més que aïllar el PSC, el que hem de fer és seduïr alguns dels seus membres amb el dret a decidir. La resta dels que hi hagi que hi estiguin dacord, que n’hi ha una colla, vindran tot darrere. Són com ovelles davant un tancat de pastor elèctric: costa molt que n’hi hagi una capaç de superar-lo, però en cal només una sola perquè tot el ramat gosi rebentar-lo del tot.