40 anys de la Marxa Verda i l’ocupació del Sàhara Occidental

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Marroc Sahara Occidental Marxa verda

(Article publicat el 06.11.2015) Enguany fa 40 anys que Espanya va lliurar al Marroc la seva darrera colònia i que desenes de milers de saharauis van haver d’iniciar una nova vida enmig del desert algerià perquè van ser expulsats de la seva terra.

A continuació us explico què va passar en aquells dies que van culminar, tal dia com avui, amb la Marxa Verda marroquina sobre el Sàhara i la controvertida renúncia de Madrid a la Provincia Ultramarina del Sáhara Español.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


A principis dels anys 70, l’ONU i l’Organització per a la Unitat Africana pressionaven Espanya perquè alliberés la seva darrera colònia. En un principi, Madrid volia mantenir-ne el control, però el 1974 va haver de claudicar i acceptar la descolonització.

D’acord amb el sentit comú i la legalitat internacional, el Sàhara havia de ser un nou país independent, però el Marroc va reclamar el territori davant el Tribunal Internacional de la Haia. Aleshores és quan el règim de Rabat, fent gala del seu tarannà autoritari, abans de conèixer la sentència va organitzar l’ocupació del Sàhara.

Per evitar una guerra contra Espanya, va ordir un pla brillant: va decidir que enviaria milers i milers de civils cap al sud. El 16 d’octubre de 1975, el mateix dia que el Tribunal Internacional reconeixia el dret d’autoderminació del poble saharaui, el rei Hassan II va anunciar la Marxa Verda. Es tractava de fer avançar 350.000 civils cap al Sàhara Occidental, un exèrcit desarmat que no podria ser aturat per ningú.

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Marroc Sahara Occidental Marxa verda

Amb tot, la Marxa Verda també va comptar amb la participació, poc coneguda, de 25.000 soldats i de l’aviació marroquina, que va avançar-se a l’onada de civils i va bombardejar la població autòctona saharaui amb armes químiques. Concretament amb fòsfor i napalm. Per això trobem saharauis a la regió de Tinduf, al desert d’Algèria. S’hi van refugiar perquè el 1975 els van fer fora del seu país per la força.

Espanya, com a metròpoli del Sàhara, va abandonar aquest territori de qualsevol manera i es va desentendre de la seva obligació de garantir els drets bàsics de la població en el procés de descolonització.

En defensa d’Espanya podem dir que, en un primer moment, no van permetre l’entrada dels marroquins al Sàhara i que la Marxa Verda es va produir en un moment de gran convulsió interna. El seu dictador estava moribund i la possibilitat de canvi de règim després de quatre dècades de franquisme tenia molt enfeinats els polítics i els buròcrates de Madrid. De fet, Franco va morir trenta-cinc dies després de l’inici de la Marxa Verda.

Pel que fa a la comunitat internacional, el Consell de Seguretat de l’ONU va instar el Marroc a retirar les tropes que hi participaven, però que es va negar a condemnar la invasió. Els Estats Units van vetar totes les propostes en aquest sentit. Finalment, el 6 de novembre els marroquins trepitjaren territori sahraui i, tres dies després, el Marroc anunciava que els objectius de la Marxa Verda havien estat assolits.

Cançó patriòtica marroquina que exalta la Marxa Verda

Espanya, que des de l’esclat de la crisi no havia permès que el Marroc ocupés la seva colònia i que havia intentat mantenir els 350.000 marroquins a l’altra banda de la frontera, va signar el 14 de novembre de 1975 un acord pel qual cedia el Sàhara a Marroc i Mauritània a canvi de mantenir els seus interessos econòmics a la regió. L’acord va representar la culminació d’una negociació i un procés polític secret i del qual es va mantenir el Parlament l’opinió pública al marge.

Aleshores, el Frente Polisario (Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra y Río de Oro), que havia estat fundat dos anys abans, inicia una guerra contra dos exèrcits, el marroquí i el maurità, que culmina amb la renúncia de Mauritània sobre el Sàhara i la partició del territori en dues àrees: la costanera, sota control marroquí, i l’altra, desèrtica i pràcticament deshabitada, sota el control del Frente Polisario. Aquesta àrea és la coneguda com a República Àrab Saharaui Democràtica.

Anys després, el Marroc va construir un mur de separació electrificat entre aquests dos territoris de 2.720 quilòmetres. Es calcula que el Marroc hi ha plantat uns 5 milions de mines.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Hi ha un parell de països més que van jugar un paper important en l’organització i l’èxit de la Marxa Verda: Aràbia Saudita i els Estats Units, que per definició havien de ser enemics del Polisario, un moviment amic d’Algèria i amb un peu al bloc dels aliats de la Unió Soviètica. El primer va finançar els vehicles i el combustible que van transportar els 350.000 marroquins fins al Sàhara. Mentre que el segon va col·laborar en el seu disseny i en va donar el vist i plau.

Dels 350.000 participants en la Marxa Verda, uns 30.000 es van quedar al Sàhara i van ocupar les cases abandonades pels saharauis que havien fugit cap al desert.

Aquesta és la història de la Marxa Verda. Si voleu conèixer els detalls de les quatre dècades d’ocupació que la van seguir, de la lluita del Polisario i de la vida als campaments de refugiats saharauis, podeu acostar-vos a alguna de les entitats i associacions catalanes de solidaritat amb el Sàhara. També disposeu de diversos documentals sobre el tema. Un dels que n’expliquen millor el context històric i polític és “Saharauis, entre l’ocupació i l’exili”, de l’associació catalana Al-Haima.

Tràiler de Saharauis, entre l’ocupació i l’exili

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu) o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.



_______________________________________________________________
Articles relacionats:


A l’Iraq i Síria hi ha 5.000 dones segrestades

Genocidi al Pròxim Orient

Els berbers no existeixen

Conèixer i entendre el món àrab i el Pròxim Orient a través dels mapes
Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Marroc, Sàhara Occidental i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*