Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Les aportacions del jove politòleg català són sempre interessants, inclús la seva mirada sobre la política catalana, amb la distància geogràfica i la influència política d’una altra nació europea (de moment) sense estat. Escòcia [wiki], amb Centre Català i tot, mereix l’atenció, perquè com adverteix en Xavier Solano: L’SNP es posa al davant en intenció de vot. Precisament, també en enxampat les Quatre ratlles sobre Escòcia, de Jesús Cardona, blocaire nacionalista resident Anglaterra.
El cas és que conec més el seu germà, en Dani Solano, periodista i blocaire, promotor també del diari col·lectiu de debat sobiranista l’Olla de grills. En Dani, precisament, ha escrit: La majoria dels escocesos desitgen la independència, la meitat dels anglesos ho veuen bé. Un motiu d’alegria, vaja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sempre ens estem comparant. Els catalans sembla que som així, ens enorgulleix que altres pobles, nacions sense estat (País Basc, Escòcia, …), tinguin les ganes i les forces (per dir-ho fi) per fer el que nosaltres no estem disposats a fer!!!!
Per altra banda, s’ha de dir tot, llegint la notícia a l’AVUI deia que si la pregunta era: Independència si o no, la resposta era que un 51% dels escossesos estava a favor de la independència, en canvi, si la pregunta es feia més amplia i s’ampliava el ventall de possibilitats com ara considerar una autonomia dins del Regne Unit, el suport a la independència es reduïa.
Si no recordo malament tu vas fer referència una vegada a un bloc (el pots recordar?) que parlava exactament de com es feia la pregunta sobre la independència en les enquestes d’aquí a Catalunya. I dels resultats se’n deduïa que la resposta era similar a Escòcia, és a dir, que si la pregunta fos Independència si o no, el suport per a la independència de Catalunya seria majoritatri.
Per cert, Saül, per què no fas ressò del bloc de sa palomera i tota la moguda amb l’alcalde de Blanes i les Jerc? Crec que és important i és un bon exemple de la força que pot tenir un bloc.
Escrivim-ho bé, si us plau: escocesos.
Sebastià Alzamora
Intel·lectuals a estones
Alguns per aquí fan escarafalls davant del fet que els anomenats “intel•lectuals espanyols” –en realitat, i amb escasses excepcions, una colla de còmics de segona fila i d’escriptors en hores permanentment baixes— es pronunciessin fa uns dies a favor de la manifestació de dissabte passat i que en canvi no hagin dit ni piu en els últims tres anys –des de les manifestacions contra la guerra d’Iraq—, malgastant així excel•lents oportunitats de pronunciar-se: per exemple, l’onada de xenofòbia que vam patir els catalans a compte del procés de negociació i aprovació de l’estatutet (mai s’havien aguantat tants insults a canvi de tan poca cosa), l’afer Rubianes, la persecució que va sofrir Iu Forn i el diari Avui (amb intervencions incloses de l’aleshores ministre Bono) per un article que ironitzava sobre els militars colpistes, etc.
Bé, no entenc el perquè de tanta sorpresa: cap d’aquests temes no els haurien servit per acomplir el seu objectiu fonamental, per no dir únic, que no és altre que intervenir en el bipartidisme espanyol reforçant la seva opció (el PSOE, per si algú no ho sabia) i desgastant tant com es pugui la contrària (el PP, per si hi ha cap confusió). Ben al contrari, posar-se de part dels catalans –en general o en particular— en algun dels ultratges que ens ha pertocat de suportar els últims anys, encara hauria equivalgut a donar munició al PP per tractar-los de mals espanyols. I això sí que no: als intel•lectuals espanyols ja els agrada que els tractin d’intel•lectuals (tot i que, com diem, això sigui ben discutible, per molt que ens hàgim acostumat a veure’ls exercir de mestressots a TVE), però, per damunt de tot, són i tenen a gala ser espanyols, sencers i d’una peça.
Avui com avui, i més enllà de l’àmbit de les relacions exclusivament personals, les relacions entre intel•lectuals espanyols i catalans són gairebé inexistents. Van ser molt més fluides, gens paradoxalment perquè hi havia un enemic comú a abatre, en temps del dictador, quan personatges com Aranguren, Valverde, Crespo o fins i tot Cela (molts d’ells antics o no tan antics col•laboradors del franquisme, o fills amb mala consciència de la classe social que havia impulsat l’alzamiento, però això és una altra discussió) s’acostaven a la cultura catalana amb respecte i amb voluntat de reconeixement mutu. Però, des de les nefastes invencions de l’Estat de les autonomies i de la figura dels progres, Espanya compta amb uns intel•lectuals que només ho són a estones: les estones que poden contribuir a fer guanyar els que els donen de menjar. I creguin-me, tant a un bàndol com a l’altre mengen millor i més a gust com més tenen Catalunya captiva, desarmada i fotuda.
Hola Saül
Hector Lopez Bofill, també planta cara avui a al seu article a l’Avui, a tota la xusma progre que patim a Catalunya des de fa més 20 anys.
JO NOMÉS COMPRO LITERATURA EN CATALÀ.
Som-hi
Avui sentia el debat del parlaments dels espanyols, entre l’espanyol Sabater i el feixista Rajoy. Ara llegeixo un cop mes que els escocesos volen l’independència, i a un bon grapat d’anglesos ja els està bé. Mare de Deu, perquè ens han tocat aquests veïns, enlloc de la Pèrfida Albión? Aquells fan imperis, arrasen mig món, però mai obliden qui és anglès i qui no. En canvi, els espanyols, demòcrates o no, no ens admeten com a catalans, no tenim dret a existir, ens neguen… com voleu que la gent s’atreveixi un dia a voler l’independència, si sabem de ben segur que les bèsties dels veins s’enrabiaran com bèsties engabiades. Els anglesos, si els interessa, t’envien a parir panteres…
Aquests dies es parla molt d’Escòcia.Es parla molt d’independència. Darrerament tinc l’impressió que parlant-ne ja en tenim prou. Constantment estem parlant d’altres, però a casa fotem president de la nació al més espanyolista mentre esperem la "pluja fina" ( i mira que hi ha sequera!). No ens ho creiem i això resulta prou decepcionant. Tots plegats som uns independentistes de pa sucat amb oli.