Aquests darrers dies s’ha paralt molt poc del que va pasasr al ple del’Ajuntament de Barcelona divendres passat. De fet es parla molt poc de Barcelona com a ens polític. Se’n parla una mica més des del punt de vista de la gestió, però no gaire més.
El cas és que s’hi va discutir sobre la tala d’un alzinar al Tibidabo, una tala sobre la que el ple del Districte de Sarrià s’hi havia oposat, i sobre la que el ple de l’Ajuntament de Barcelona també s’hi havia oposat. El Govern municipal ha donat ordres, tanmateix, de tirar la tala endavant. I ho ha fet emparant-se en la transferència de la decisió a una empresa que no està controlada, teòricament, ni pel ple de Sarrià, ni pel ple de Barcelona. L’Empresa és municipal, és clar. Forma part d’aquest entramat empresarial post-soviètic i post-modern de l’Ajuntament de Barcelona, un entramat de control complex… fins i tot per part dels qui teòricament les lideren des de la Plaça de Sant Jaume.
Més enllà de si cal tallar els arbres o no, més enllà d’analitzar la política de penell dels membres del Govern municipal ecosocialista (gent capaç de tallar un bosc dient que és bo pel negoci del parc d’atraccions al mateix temps que pretenen passar per bioregidors), el que està a debat a Barcelona és la qualitat democràtica de la ciutat. Una ciutat en la que el vot de les persones i la conformació de majories que se’n deriva, no té un reflex real en el debat polític perquè el reglament, segons alguns, està als ervei d’una visió dictatorial de la funció d’alcaldia.
No cal dir que la institució espanyola de l’alcaldia no té res a veure amb la tradició dels comuns de vila catalans. És el llast antidemocràtic que tan bé interpreta el govern biosocialista. I no cal dir que en la llavor de la institució espanyola que tan desgraciadament han assumit, hi ha el mal que ens assola actualment. Però també és cert que l’actitud de l’equip de govern combinada amb un model real de gestió de la ciutat que s’ha fet petit, trist, anquil·losat i feble, està duent la capital de Catalunya al desastre, a la provincianització.
És això el que volen? És això el que es proposen? Per què no obren portes i finesters i deixen que l’opinió majoritària de la ciutat expressada a través dels representants legítims mani al consistori, al nostre Comú? Cal una ambició nova per Barcelona. O això o la mediocritat prèvia a la desaparició.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!