Literatura catalana moderna - Illes

Tribuna Mallorca entrevista a Miquel López Crespí  

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel× lista, autor teatral, poeta i assagista. Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel× la, contes, teatre i narrativa juvenil. Col× laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d’articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Durant molts d’anys portà la secció d’entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall.

En temps de la dictadura va ser un destacat lluitador antifranquista, dirigent dels comunistes de les Illes (OEC). Posteriorment entrà a formar part de la direcció del PSM. És membre de l´OCB i de l?AELC. D’ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel× la i assaig.

-Podríem parlar de literatura i el compromís de l?intel·lectual a través de la història.

-La lectura dels grans clàssics, des de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu a Vicent Andrés Estellés, d’Agustí Bartra a Miquel Martí i Pol, de Josep Palau i Fabre a Joan Fuster, em féu adonar des de la redacció dels primers poemaris a mitjans dels anys seixanta, que la poesia resta coixa si l’autor no sap implicar-se amb el seu temps i amb el seu poble.  [Continuar]

En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l’exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d’art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l’autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O’Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O’Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d’aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l’experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l’art. Mai no haurien creat res de perdurable.

-Parlem dels teus darrers cinc poemaris…

– Els darrers poemaris publicats són: El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions), Calendaris de sal (Viena Edicions), Les ciutats imaginades, Premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005, (Cossetània Edicions), Lletra de batalla (Bromera Editorial) i Temps moderns: homenatge al cinema (Universitat Autònoma de Barcelona), aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona.

-Quan em pos a escriure ho faig per a provar de desenvolupar al màxim la història que cova dins el meu cervell. Normalment redact un pla de l’obra. Primer una síntesi general, amb precisions sobre els personatges i damunt l’època històrica en la qual es desenvoluparà la història. Posteriorment, ampliant aquestes primeres notes, faig una síntesi aproximada de com pens que hauria de ser cada capítol. És el material orientatiu que situo davant la màquina d’escriure i sense el qual em seria molt difícil orientar-me en la història que he de desenvolupar. Cal dir que, sovint, el pla tan minuciosament preparat va canviant segons la força que van cobrant les accions i la vida dels personatges. Malgrat que consider imprescindibles aquesta mena de plans inicials de la novel·la, els anys de pràctica literària m’han ensenyat que aquesta mena de croquis a vegades tenen poca efectivitat. Quantes vegades la imaginació d’un autor no va per endavant de qualsevol pla establert d’antuvi?

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l’experiència vital i humana d’una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat.

Web Tribuna Mallorca (19-II-07)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!