Literatura catalana moderna - Illes

Mallorca republicana: Llorenç Capellà

Sovint, els escriptors mallorquins patim els atacs de reaccionaris i d’alguns pertorbats mentals. Sortosament, després de cada atac de la reacció, de la follia que produeix aquest ferotge autoodi que posseeix determinats malalts mentals, tot plegat producte de l’enveja i un profund desajust psíquic, els llibres continuaven editant-se, i, el meu desig de continuar el combat contra la brutalitat de la reacció era més fort que mai. Qui sap si no han estat aquestes bestials campanyes rebentistes les que m’han animat a continuar investigant, a lluitar sempre i en tot moment per fer front al feixisme que expressava de forma ben palesa la brutor que sortia dels seus pamflets, curulls de mentides i tergiversacions. Els articles de l’amic Llorenç Capellà també significaren un important ajut solidari en aquest combat continuat contra la mala fe, el cinisme, el menfotisme dretà i pseudoesquerrà regnant, el brutal regne polític i cultural dels hereus de la dictadura.
Tot plegat, les campanyes rebentistes contra els escriptors d’esquerra mallorquins no ajuden gens ni mica, ans al contrari, a consolidar la literatura catalana a les Illes. L’editorial de la revista Lluc (núm. 806-807, pàg. 2), titulat “Les veus narratives de la Mallorca dels setanta”, explica a la perfecció aquesta problemàtica que liquida, com el quintacolumnisme, les possibilitats d’existència d’una literatura “normal” catalana a les Illes. Diu l’editorial de Lluc parlant dels diversos problemes que dinamiten la normalització de la nostra literatura: “A més a més, la complicitat dels mitjans de comunicació illencs, amb ben poques excepcions, amb la nostra producció literària ha estat molt escassa o del tot insuficient. D’aquesta deficiència, però, també en són responsables els mateixos escriptors. En massa ocasions, sobretot els darrers anys, no han tengut la lucidesa suficient per a destriar els veritables adversaris. I per això, en lloc de ser un sector que fes pinya, que fes de la cohesió la seva força, que prioritzàs per damunt de tot la conquesta d’un paper de lideratge en un medi cultural alienat que els és hostil, han practicat batusses endogàmiques estèrils i autodestructives”.
La primera entrevista que vaig fer a Llorenç Capellà fou per al Diario de Mallorca i és de començament dels anys setanta. La darrera, va sortir publicada en la secció de cultura del diari Última Hora. Era el diumenge dia quatre de març de 1984. Aleshores jo m’encarregava de la secció d’entrevistes del suplement de cultura d’aquest diari, i el primer escriptor entrevistat va ser Llorenç Capellà.
Era el moment oportú de fer recompte de tants d’anys de feina literària, d’investigació periodística i de compromís amb la cultura catalana. Li vaig demanar:
-“Parlem del teu ofici: No hi ha vent a la teulada, El pallasso espanyat, Un dia de maig, Romanç, Jack Pistoles, Ailòviu…”.
En Llorenç em digué: “El pas del temps em permet adonar-me que No hi ha vent a la teulada, El pallasso espanyat i Un dia de maig formen un cicle, atès que extrec l’argument literari dels ets socials més pròxims a mi, com són la guerra civil o l’eclosió turística. Romanç, en canvi, encetà una nova manera de comprendre la novella, possiblement influït pel boom de la novellística sudamericana. Sortí publicada l’any setanta-tres i passaren vuit anys abans que publicàs una altra obra de creació. No em sentia literàriament eixut, passava, però, que m’atreia força el treball periodístic.
‘Difícilment en aquells dies de la transició política un novellista podia sostreure’s a l’encís del carrer. La novella era al carrer, la feia la gent cada dia… A posta, fins a l’any vuitanta no vaig tornar a escriure novella. Naturalment havia clos el cicle estètic que podia encetar Romanç i iniciava la creació d’una obra -Jack Pistoles, Ailòviu en novella; Bolles de colors, El pasdoble en teatre- a la qual reflectesc les inquietuds literàries que actualment [1984] em preocupen”.
Posteriorment passàvem a analitzar la situació política posttransició i més concretament de la situació política mallorquina. A la pregunta de com analitzava la situació, en Llorenç, incisiu com de costum, contestava amb aquestes paraules: “La veig decepcionant. AP acompleix perfectament la missió per la qual fou votat: gestiona l’immobilisme; el PSOE, des de l’oposició, no genera massa espectatives de canvi. Sembla conformar-se amb el seu espai electoral. Unió Mallorquina, per la seva banda, mobilitza un mallorquinisme una mica folklòric, però es la primera força autòctona que sorgeix amb voluntat de poder. Crec que Jeroni Albertí és un teoritzador, però estic convençut que és home extraordinàriament hàbil que després d’haver passat per la presidència d’ASIMA i d’UCD, ha estat capaç de formar un partit i convertir-lo en vuit setmanes, en la tercera força política de Mallorca-
‘Cal, per tant, no perdre de vista la seva trajectòria… Quant als altres partits amb una mica de incidència social, pens que el PSM continua essent el cau de tota una sèrie d’estats d’opinió que engendra la pròpia societat -estats d’opinió, no cal dir-ho, idealistes i voluntaristes- i el PCIB, després de tots els seus altibaixos, ha d’iniciar una època de credibilitat”.
I és precisament aquesta actitud honesta d’un home del poble, hereu de la nissaga d’un Llorenç Capellà Garí, d’un Pere Capellà Roca, el que sempre ha molestat el nostre reaccionari comissariat cultural. I per això el silenci que encara avui plana damunt llibres com No hi ha vent a la teulada, Una cinta de dol al capell o les millors obres del teatre mallorquí contemporani: Bolles de colors (1983), El Pasdoble (1985) i Un bou a mort Manolete, Premi Born de teatre 2002. Tampoc hauríem d’oblidar la important aportació a la poesia contemporània catalana, el poemari Guitarres de dol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!