Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

4 de febrer de 2006
Sense categoria
0 comentaris

La poesia catalana contemporània

Miquel López Crespí i la poesia catalana contemporània: Temps Moderns: homenatge al cinema (1)  

 

Per David Jou 

La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novel× la com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m’apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d’aquest art, i que podem trobar esments a pel× lícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d’aquests contactes esporàdics o el× líptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d’alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.

Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d’amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L’obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s’estenen d’un poema a l’altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa. [Continuar]

 

El conjunt de pel× lícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat cal× lidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l’espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l’autor del llibre- i tota una generació, la de l’autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d’un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.

De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l’autor -ben conegut com a agitador d’inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d’una generació revoltada i impacient. D’aquesta manera, l’autor transcendeix l’estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d’altaveus sinó per pura sintonia amb l’esperit del temps, una veu col× lectiva.

L’autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d’una banda, detonacions ocasionals d’indignació ni la manifestació, en altres llocs, d’un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l’arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pel× lícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pel× lícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pel× lícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d’història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.

Aquestes són algunes de les característiques més evidents d’aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d’un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l’autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pel× lícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d’altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pel× lícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d’una aventura vital de coneixement i de rebel× lia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d’aquest volum.

En definitiva, enllà d’aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l’atractiu d’aquest llibre, m’agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d’anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d’un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l’estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d’altres poetes.

(Maig 2002)

(1)Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)

Pròleg de David Jou al poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!