Literatura catalana moderna - Illes

La novel•la històrica a les Illes – La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l’ escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l’ altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) – Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment

EGO SUM LUX MUNDI

Vet aquí una, entre moltes, de les diferències que copsava entre els missatges i els senyors de Can Costa. Per al metge Miquel Llobera, per a mi mateix, qualsevol troballa inesperada era ensopegar amb una riquesa única. Molt abans de llegir Horaci, de parlar d’Atenes, Hesíode, Ovidi, Virgili, Homer, Eurípides, Plutarc o Estrabó, asseguts a la graderia del teatre romà de la vella Pollentia l’oncle Miquel, posant-me damunt la mà els vells coures i bronzes de les monedes del passat, ja m’havia parlat dels gran èxits militars de Juli Cèsar, de la conquesta de les Gàllies i de com va ser traït pels seus millors amics a conseqüència de l’enveja, motiu de tantes misèries i desgràcies humanes. Per les monedes trobades a les nostres finques vaig saber també dels crims comesos per tants emperadors folls, els cruels perseguidors dels cristians que foren Neró, Commode o Dioclecià.

L’oncle Miquel Llobera no solament em proporcionà els primers llibres que m’obriren els ulls i l’esperit als clàssics. Llegia Plató, les poesies de Simonides, Alcman, Anacreont…

Dels humans poca

és la força, inútils són les inquietuds, 

i en poc temps la fatiga s’afegeix a la fatiga; 

indefugible, penja la mort per damunt de tots igual. 

L’oncle anà molt més enllà en el seu amor per fer-me conèixer a fons l’empremta de Grècia i Roma damunt la nostra terra. Va ser ell qui, amb les seves mans, em va fer tocar les monedes, els fragments de terrissa, les puntes de llança que els pagesos de les nostres finques li feien arribar.

De ben petit, quan anàvem amb el carretó fins a cala Sant Vicenç, des de la platja, indicant-me un lloc indefinit enmig de la verdor de les aigües, em xiuxiuejava com si es tractàs d’un gran secret:
-Miquel: mirà enllà, just davall la roca que s’endinsa dins la mar, davall la pineda. Si t’hi fixes bé, en dies sense núvols, en la direcció que et senyal, pots veure la silueta enfonsada d’un gran vaixell grec ple d’àmfores, monedes d’or i riqueses inenarrables. Els pescadors que s’hi han capbussat, aquells homes que saben veure dins la mar a molta fondària, diuen que pareix que encara navega per l’interior de les aigües. Com si solament s’hagués enfonsat per a desaparèixer de la nostra mirada.
Quan comprovava el meu interès, el posat d’intensa atenció amb el qual el sentia, prosseguia:
-Expliquen que, en dies de lluna plena, surt de l’interior obscur de la mar talment una balena que s’hagués perduda per aquests indrets. Emergeix del fons amb la gran vela desplegada i aleshores, quan se senten les òlibes en la llunyania, es tornen a sentir els rems dels esclaus colpejant la mar tranquilla, el cop sec dels fuets damunt les esquenes dels remers i càntics molts antics en el grec que devia parlar Homer.
La meva imaginació d’infant, com quan la mare em contava rondalles assegut damunt els seus genolls, a la vora de la foganya, s’obria a mil interrogants.
Després, en tornar al casal, somniava naus vengudes de molt lluny per a comerciar amb els habitants dels talaiots de les nostres terres. Crec que degué esser en aquells instants, en el moment en el qual vaig sentir la història de la nau grega existent sota les ones, que em vaig fer propòsit d’estudiar grec i llatí. Volia tenir pel meu compte la capacitat màgica d’entendre el significat de les inscripcions de les tombes de Pollentia, el que deien les monedes trobades enmig dels solcs dels horts.
A les golfes de Can Costa tenia un petit museu curull de restes d’àmfores romanes, espases rovellades, llances d’èpoques indefinides… En el fons, el que per al meu oncle o per a mi mateix era una troballa única, la porta que ens obria l’ànima a la possibilitat d’investigar els misteris del passat, per al pagès era una nosa. Haver de llaurar entre clapers, que l’arada o el càvec ensopegassin amb restes de trespol romà, amb vaixella trencada, amb roques de poblats antics, només significava més feina, la possibilitat d’espenyar una d’aquelles eines bàsiques per a la supervivència diària.
Vet aquí una, entre moltes, de les diferències que copsava entre els missatges i els senyors de Can Costa. Per al metge Miquel Llobera, per a mi mateix, qualsevol troballa inesperada era ensopegar amb una riquesa única. Molt abans de llegir Horaci, de parlar d’Atenes, Hesíode, Ovidi, Virgili, Homer, Eurípides, Plutarc o Estrabó, asseguts a la graderia del teatre romà de la vella Pollentia l’oncle Miquel, posant-me damunt la mà els vells coures i bronzes de les monedes del passat, ja m’havia parlat dels gran èxits militars de Juli Cèsar, de la conquesta de les Gàllies i de com va ser traït pels seus millors amics a conseqüència de l’enveja, motiu de tantes misèries i desgràcies humanes. Per les monedes trobades a les nostres finques vaig saber també dels crims comesos per tants emperadors folls, els cruels perseguidors dels cristians que foren Neró, Commode o Dioclecià.
Record aquelles eixides amb algun dels carruatges anant a veure les restes del poblat de Bocchoris, el claper de Can Xanet, les ruïnes de Pollentia. Més tard, a mesura que anava tornant gran, abans fins i tot d’anar a l’Institut, em passava moltes horabaixes llegint Horaci o Virgili assegut als esglaons del teatre romà.
Quants records del passat acaramullant-se amb els anys. Les alegries de la infància, la festa que per a un tendre cor infantil significava anar a Lluc per a retre homenatge a la Verge. Encara ho tenc ben present en la memòria. Multitud de carros coberts de murtra i garlandes de flors eren a la plaça, des de primera hora del matí. Els que hi anaven a peu ja havien sortit la nit anterior, amb el sarró a l’esquena i el distintius de cada poble al capdavant dels peregrins.
La mare, de matinada, quan encara lluïen els estels i els galls no havien començat a cantar, m’havia despertat per a penjar-me al coll una cadeneta d’or amb una medalla de la Verge.
Des de la meva cambra sentia l’anar i venir de les criades preparant la xocolata del matí. Flaire d’ensaïmades per tota la casa. Les dones, a la cuina, preparaven les bosses amb pa que havien pastat el dia abans i just era sortit del forn. Les sobrassades i formatges fets a la nostra possessió es posaven damunt el carruatge.
Molts veïns hi anaven amb els carros de la feina una mica endomassats. Els missatges que eren convidats a venir a Lluc hi pujaven amb els carros. Els Costa teníem diversos tipus de carruatge; en aquestes avinenteses fèiem servir una galera coberta amb una vela impermeable i finestres amb vidres als costats. Per dins era folrada de seda, i els seients de vellut verd. Un luxe, en aquella època en la qual la gent pobra només es posava les sabates, si en tenia, els dies de festa, per anar a missa.

Lloc de Muntanyes i neu

-excelsitud i puresa- 

significança du impresa 

de Vós ¡oh Mare de Déu! 

Cor alt i net d’impuresa 

Lluc te demana, romeu.

A part dels carros i carretons, la parròquia i l’ajuntament posaven a disposició dels que podien pagar uns cèntims, unes galeres on hi cabien, en dos bancs de fusta, sis o set persones. Anaven tirades per dos cavalls. Les rodes del darrere eren molt més grosses que les del davant. Era el tipus de carruatge que feien servir molts pollencins per anar fins a l’estació de sa Pobla per agafar el tren de Palma. També hi posaven la galera de quatre cavalls.A Can Costa mai no empràvem la galera gran per anar a Lluc. El pare, propietari d’una d’aquestes grans galeres, devia trobar que feia massa ostentació. De fusta noble, pintada de negre i lacada a la perfecció, resplendia sota el sol o, de nit, reflectia, talment fos un mirall, els blancs raigs de la lluna. Amb l’escut de la casa gravat amb incrustacions de nacre, el pare només la feia servir quan havíem d’anar a sa Pobla o a Ciutat a cercar gent d’alta categoria.

Els altres dies de l’any, la galera gran, un immens vaixell terrestre per als meus ulls d’infant, capaç de portar-hi tota la família dins, romania, coberta amb algunes velles flassades dins de la portassa. Màgic indret on jugàvem a amagatois amb els amics que tenien el privilegi de ser acceptats pels pares. Aleshores, les galeres esdevenien castells d’encanteri, coves embruixades, temples on retre culte al misteri i als interrogants que ens sacsejaven de petits.
I si, inesperadament, hi comparegués el dimoni? Què faríem per evitar que ens portàs a l’infern? Jo sempre duia un rosari beneït dins la butxaca a fi de fer-lo servir d’escut de defensa si em trobàs davant tan esgarrifosa aparició.
De temps immemorial s’havia establert que, quan la gent del poble sentia les campanetes dels muls o els cavalls de la galera gran, els carros dels pagesos es fessin a un costat. Jo hi havia anat poques vegades, amb aquest carruatge de la família.
La primera vegada que anàrem a Lluc o, almanco, en el primer viatge del qual serv memòria, tenia quatre o cinc anys. El que sí que record a la perfecció, com si fos ara mateix, és veure com els carros es retiraven en sentir les campanetes dels cavalls de Can Costa.
El camí de Pollença a Lluc no estava llavors en tan bones condicions com en el present. Pertot arreu hi havia clots. Així i tot, els joves no sentíem el cansament. La festa era massa meravellosa per a no romandre entretenguts durant el viatge. Sortint de Pollença ja anàvem trobant estols de marxaires, totes aquelles persones i carruatges que havien estat més matiners que nosaltres. I no solament trobàvem pollencins de tota classe i condició: de Muro i de sa Pobla, d’Alcúdia i de Campanet, de Búger i Santa Margalida hi compareixia una gentada i, fent amistat amb els pollencins, es mesclaven amb els nostres. Molts murers, poblers i campaneters s’estimaven més fer la ruta vers Pollença pel camí de Crestaix que no la d’Inca fins a Caimari.
A l’interior de la galera, la mare no perdia de vista cap dels germans. Ens fitava durant tot el viatge, tranquilla en veure’ns tan feliços. La interminable processó de peregrins que arribava des de la sortida de Pollença fins a l’esplanada del monestir era un espectacle continuat. Encara record ben bé el ressò llunyà de les cançons i tonades dels pagesos i, també, el remor de les lletanies que, en veu alta, pronunciaven. Els estols més devots, normalment els que portaven al capdavant el rector del seu poble o alguna de les monges franciscanes de cada indret, resaven el rosari.
La peregrinació era una festa i, des d’aquells instants, el record de les lletanies i els rosaris sempre anà lligat, dins la meva imaginació, amb la rialla resplendent de la mare, amb l’alegria de missatges i jornalers.
Mai no he vist tanta felicitat en el rostre de la gent. L’oncle Miquel Llobera, metge de prestigi que coneixia prou bé els sentiments dels pagesos de la contrada, deia al pare, que era assegut al costat del conductor del carruatge:
-Són feliços perquè avui no han d’anar a esterrossar. Ara els veus tan beats, resant el rosari fent bulla i donant visques a la Mare de Déu de Lluc. Però no riuen tant quan han de segar en el mes d’agost, sota el sol inclement, o quan els envies a llaurar els horts de la possessió.
El pare, amb el rosari a la mà, fitant els primers raigs de llum que despuntaven, feia que sí amb el cap.
Aquelles anades a Lluc, fos en peregrinació per a guanyar unes indulgències, fos a l’hivern quan hi anàvem per a sentir la sibilla, eren també una escola a l’aire lliure. L’oncle, que sempre portava un caramull de llibres dins del sarró, aprofitava per a ensenyar-me el nom de valls i muntanyes, la història de les possessions que trobàvem en el camí, les collites que es feien a cada indret, les tradicions de cada lloc per on passàvem.
Anys més tard, quan era estudiant a Madrid o Roma, parlant amb els companys de classe m’adonava que ningú no sabia el nom dels arbres i les plantes del seu poble, de la seva regió. Ni el nom dels ocells no coneixien! I així i tot, en aprovar els exàmens es consideraven savis i miraven des d’una alçada infinita l’home del carrer, el manobre que bastia les nostres cases enfilat en els bastiments de les obres.
Tota la vida podré agrair a l’oncle Miquel les seves lliçons parlant-me de les alzines i oliveres que contemplàvem, la garriga de romaní, el càrritx, que els pastors cremaven per aconseguir herba fresca per al bestiar, els pinars, el garballó aquí i allà…
La mare volia que ressàs amb ella i amb el pare. Però l’oncle, somrient, li deia:
-Ja ha resat un rosari. Ara deixa’l que entengui la presència del Creador en el món que l’envolta. Fixau-vos en els pins d’arran del camí. Quina força en aquests arbres més vells que les oliveres. Fixau-vos en els aromes que ens arriben fins aquí i en les rels, aferrades a la roca. Ben iguals als que tenim a Formentor, un exèrcit de bellesa incomparable coronats per la potència de l’àguila marina.
Ma mare finalment claudicava i, sense deixar el rosari, també tenia esment de les acurades explicacions de l’oncle.
Ens havíem aturat en un recer del camí. Les criades havien estès un gran mantell de lli en el terra, i tots, família de Can Costa, cotxer i el servei que ens acompanyava, descansàvem un poc sota l’ombra dels pins després d’haver fet una bona berenada.
Al cap de poc, quan tothom era mig condormit, en els moments del merescut descans, arribava l’instant del silenci i de sentir, amb calma, el cant dels ocells de la serra.
Ni les tonades i oracions del peregrins podien silenciar el cant dels rossinyols. Quina bellesa de música sublim enmig de la impressionant natura de roquissars, muntanyes com gegants, ombrívols alzinars i grans pinedes encara sense explotar per la mà de l’home.
Esbarts de tords per damunt el nostre cap cercaven caragolins per menjar. De sobte, silenci!, l’oncle m’indica amb el dit, a un racó del mantell que resta estès damunt la terra, un parell de coa-negres i de ropits que van a la recerca de les restes del nostre àpat casolà.
-I això no és tot -em diu l’oncle-. A la nit, si no hi ha gaire enrenou, podràs sentir el cant del cucui.
M’adonava del poc que ensenyaven els llibres. Els mestres que m’havien posat els pares, el professor de llatí i matemàtiques que compareixia cada matí a Can Costa, mai no m’havien parlat de falzies, cabots i oronelles.
Eren els pescadors del port els primers que m’havien parlat de les gavines roges de bec color de sang, de l’àguila marina que, anys endavant, sortirà coronant la testa de Lo Pi de Formentor.
Quin món més ampli el que anava descobrint en els meus primers anys. Bellesa entrellucada en la distància del falcó, arribat d’indrets ignots, les mèrmeles i l’elegància del vol de l’esparver fent cercles damunt els nostres caps, inassolibles en l’altura. De matinada, quan els carros i les galeres sortien de Pollença, encara havia estat a temps de sentir l’òliba i el mussol.
Com una gran Arca de Noé! La mare, de ben jovenet, m’havia explicat com Noè, seguint les indicacions del senyor, havia pogut salvar els animals de la terra arreplegant una parella de cada espècie. Tota la vida de la terra, a mercè de les onades del temporal desencadenat per la fúria divina, dins d’una nau! Ara, anant cap a Lluc en peregrinació, constatant la munió d’animals que romanien lliures per valls i comellars, em demanava com havia pogut esdevenir-se tal miracle.
Als sis anys pensava que el vell patriarca havia salvat tot perquè nosaltres poguéssim gaudir de tanta bellesa. Sense ell i la seva arca el món, tal com el coneixíem, no existiria. Fóra un desert immens. Els animals de la terra, de l’aire i de la mar. Tots dins la nau salvadora. A mi, imaginar tan fantàstic esdeveniment em mantenia tan desperta la imaginació com quan llegia un llibre.
Quin misteri, quants de somnis infantils imaginant com Noè podia haver salvat el petit caragol de serp, el falcó marí que dominava els nostres penya-segats; i, encara molt més difícil i complicat, com havia pogut trobar formigues de totes les classes, els escarabats i escorpins, els diversos tipus de granota, els molluscs i crustacis que vivien, tranquils, enmig el verd-blau esclatant de les cales.
Quina paciència divina, rastrejar el rastre de les sargantanes, trobar les serps esquives que, fugint del sol, s’amaguen sota les pedres, vora la humitat dels embassaments.
I així, entre càntics i oracions, escoltant les explicacions de l’oncle Miquel, quasi sense adonar-me de com passava el temps, la galera, obrint-se camí entre l’exèrcit de peregrins que ens acompanyaven en el viatge a Lluc, arribava a l’explanada de davant del monestir.
Quina joia per a la vista! Tota la plaça enbanderada de gallarets i, al fons, enllà del brollador, l’altar per a la missa ben endiumenjat amb tota mena de cossiols amb flors. Fragància dels lliris i les roses. I, al damunt la porta d’entrada una gran inscripció pintada pels blauets del monestir deia, vora una imatge de Jesús: “Ego sum lux mundi”.
I la gent, enmig de la plaça, cansada però riallera, preparant el berenar moments abans de l’ofici. Les criades anaren a cercar ampolles d’aigua a la Font Coberta, prop de la plaça. Sota els alzinars o davall les oliveres els més feiners ja preparaven el foc per torrar una mica de sobrassada o botifarrons.
Ja érem a Lluc! Lloc d’aspriva soledat, ple d’aroma boscà, com de mística unció…
El llarg viatge des de Pollença havia transcorregut com en un no-res. Ja érem a l’indret sagrat, on fa tants anys uns pastorets trobaren la Verge amagada en una escletxa de la muntanyeta qui hi ha ben a la vora d’on es bastí la primera església.

De perles fines i d’or

la gran Reina hem coronada; 

corona molt més preuada 

vol ella per son tresor: 

corona d’amor, brufada 

amb les llàgrimes del cor.