Literatura catalana moderna - Illes

Sous i poltrones 

Per Miquel López Crespí, escriptor 

Tota la transició es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant el poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els tres llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col× lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites clandestines d’aquells anys (lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació).

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils, plens d’esperances i de lluites, era cada volta més complicada la lluita per l’autodeterminació, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars de les víctimes del feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d’oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d’"ordre" del PCE s’encarregava d’estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República. No, ni molt manco. Ara, alguns militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s’encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s’encarregaven d’ocupacions que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española.  [Continuar]

Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d’uns seients en el Parlament, per un cotxe oficial, per a poder trepitjar les catifes dels grans salons dels palaus oficials.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d’anat darrere de l’acció, PSOE i PCE s’avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d’amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l’avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Tot ho feien d’una forma miserable, anant a contracor als actes que l’esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s’havia d’anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya "moderna" provar d’anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia, esdevenien així els més poderosos enemics d’un autèntic aprofundiment democràtic.

Dins el camp de la lluita per servar la memòria històrica de l’esquerra caldria destacar l’acte que, pel setembre de 1977, impulsà l’OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de molts anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l’esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE…) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l’OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s’hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren aquell homenatge emocionat a qui havia estat l’ànima de l’esquerra a Búger i la seva comarca en els anys de la República.

Una néta del batle afusellat s’encarregà de col× locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t’assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida…". Les llàgrimes i l’emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle de Bunyola en temps de la República, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d’ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l’irracional odi del feixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l’acte fou, després de la lectura d’un comunicat en favor de la República de l’OEC, fou quan els joves de les JEC desplegaren, enmig d’un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins. En aquesta tasca estam encara vist el silenci glacial de tant oportunista i vividor de la política…

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (31-VII-2000)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!