Literatura catalana moderna - Illes

Pàgines del meu dietari: els molins d’aigua de sa Pobla



         Per Miquel López Crespí, escriptor

    El molí d’aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha
informacions que ens parlen de molins devers l’any 1855. Però és a
partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són
joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció d’aquestes
tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som
a 1910. Amb la força de les bombes d’extracció, primer mogudes per la
força del vent i després amb l’ajut dels motors de benzina (el primer
data del 1914 i va ser instal?la a Son Tut) el poble canvia en mig
segle més del que ho havia fet d’ençà la seva fundació en el segle
XIII.  [Continuar]

    Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es col?loquen l’any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").
    Molins d’aigua, motors de benzina i d’electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l’àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l’Albufera). El terreny s’estén  a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins…) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.
    Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d’aigües de quantes en hi ha a l’illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i redepadrins, la conversió d’aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!
    Però parlàvem dels rebesavis. De Francesca Torrens Comas "Nana" i d’Antoni Caldés Soler "Ximbó". Ambdós tengueren una filla única: la meva padrina Martina Caldés Torrens "Ximbona". La padrina "Ximbona" es casa l’any de la revolució soviètica (pel gener de 1917) amb el padrí Rafel Crespí Pons "Verdera" (germà del batle "Verdera", Miquel Crespí Pons).
    De l’espòs de la padrina "Nana" poca cosa he pogut esbrinar. Com passa sovint amb la gent del poble, la gent que el conegué anà morint. En desaparèixer els companys de generació -i això s’esdevé molt ràpid!- cap signe resta del personatge, per molt famós que aquest hagi estat. De totes formes en els vells papers de la família encara he pogut comprovar que n’Antoni Caldés Soler "Ximbó" era fill de Llorenç Caldés i de Martina Soler Andreu. En Llorenç morí el 1898 i Martina Soler el 27 de gener del 1915, als setanta anys.
    Jo encara vaig arribar a conèixer els rebesavis (el pares del padrí Rafel). Tenien per nom Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern. Ambdós visqueren fins al dia de la seva mort en la casa pairal de Can Verdera (el número 9 del carrer de la Muntanya), i allà va ser on els vaig tractar. Moriren just quan jo tenia cinc o sis anys, a començaments dels cinquanta, i va ser la primera vegada -un infantó de cinc o sis anys- que em vaig enfrontar amb la mort. És a dir, amb la seva presència externa: el cadàver a la sala gran de la casa de Can Verdera, el banc a l’entrada (per avisar els veïns que hi havia un mort), la saleta amb tot de cadires on les beates del poble venien a resar el rosari i, els homes, pegaven un tomb fins a la cuina on una amiga de la família (com era costum) tenia una ampolla d’anís, per a les dones, o de cassalla, per als homes. Després hi havia el ritus d’acompanyar el mort fins a l’església, on el sacerdot oficiava la missa de difunts. El finat era acompanyat per la gent que havia anat a l’església fins davant "sa Fortalesa" (el nostre camp de futbol). A partir d’allà només els familiars acompanyaven el difunt fins al cementeri. Sacerdots i veïns en feien l’acomiadament i cadascú tornava a les seves ocupacions. Aquella darrera nit, el mort la passava a la sala d’autòpsies del cementeri. Al matí següent l’enterrava el fosser.  Però en aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren  asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons per aquells indrets, polsosos a l’estiu, plens de fang en els hiverns.
    Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven bons berenars de pa amb sobrassada. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d’aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els nostres arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l’estiu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!