Literatura catalana moderna - Illes

Dietari d´un d?escriptor mallorquí. Lisboa revolucionària (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Per l’abril de 1974 encara vivíem en la ressaca del sangnant cop d’estat de la dreta anticomunista xilena contra les forces de la Unitat Popular a Xile. La mort heroica de Salvador Allende en el Palau de la Moneda, defensant metralleta en mà les conquestes històriques del poble treballador de Xile ens feia veure clarament com, quan la lluita dels pobles, l’anticapitalisme, l’antimperialisme, prenen un camí seriós, autèntic, les forces de la reacció perden qualsevol escrúpol democràtic i actuen com han actuat sempre en copsar que els seus interessos poden estar en perill. És per això, perquè encara vivíem sota el sotrac produït per la cruel matança de revolucionaris a Xile, que les notícies referents a la Revolució anticapitalista i antiimperialista al veí Portugal ens produïren una alegria immensa (que perdura encara en aquest terrible 1999, any de les masacres del Kosovë i dels atacs de l’OTAN contra la població civil a Sèrbia).

En el començament de la Revolució, abans que les forces reformistes (principalment la socialdemocràcia portuguesa de Mário Soares i un sector important de l’estalinisme portuguès: el PCP d’Álvaro Cunhal) dinamitassin el procés iniciat pel Moviment de les Forces Armades, Portugal esdevenia un impressionant fanal de lluminositat revolucionària enmig de la tenebror de la dictadura de la dreta espanyola (el franquisme) i, encara més: un exemple únic de clara unitat poble treballador-soldats i oficialitat. Era el resultat d’anys de patir una absurda guerra colonial (Angola, Moçambic, Guinea Bissau) portada a terme per la burgesia portuguesa aliada amb determinats sectors de l’imperialisme CEE. [Continuar]

Per l’abril de 1974 encara vivíem en la ressaca del sangnant cop d’estat de la dreta anticomunista xilena contra les forces de la Unitat Popular a Xile

Record a la perfecció l’impacte que, a l’Estat espanyol i entre els revolucionaris de totes les tendències, causà la caiguda de la dictadura, aquella matinada del 25 d’abril de 1974. Aleshores jo treballava com a delineant en una cooperativa d’arquitectes progressistes. Hi havia -que jo recordi- l’arquitecte del Brasil (però de pares catalans) Joao Vila, en Manolo Cabello, na Neus Inyesta i en Gabriel Oliver Suñer, en Carlos García Delgado… Aquest darrer (com he explicat a L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970) va ser el primer d’entre nosaltres que viatjà a Portugal i filmà alguns documentals dels moments inicials de la Revolució dels Clavells. Jo hi vaig anar a començament d’octubre del mateix any (1974) i també vaig fer nombroses fotografies i diapositives (com les que il× lustren aquesta sèrie d’articles) que posteriorment -juntament amb els documentals de García Delgado- mostràvem per cases i pisos dels simpatitzats de la lluita del poble portuguès contra el capitalisme i el feixisme. Record ara mateix el laboriós procés de muntatge que feia en Carles a la cooperativa del carrer de l’Estudi General. Per a uns afeccionats al cinema com érem nosaltres, era summament complicat tallar i ajuntar bocins de pel× lícula. A més, en Carles, a la Cooperativa, tampoc no disposava de moderns i especialitzats estris de muntatge. Tot es feia com bonament es podia i ningú no mirava -davant la importància històrica d’aquell document- si estava més o manco ben muntat (artísticament parlant). Es tractava de mostrar als antifeixistes illencs com, malgrat els sabotatges de la dreta feixista i els entrebancs posats per les forces reformistes, Portugal iniciava el camí envers una societat socialista, igualitària, ben allunyada dels models del socialisme burocràtic del tipus dels països del pacte de Varsòvia (on una nova burgesia "roja" havia ocupat el poder de les antigues classes dominants i continuava explotant el poble treballador; aquella mentida del "socialisme" degenerat de l’Est).

Del llibre de Miquel López Crespí Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!