Llorenç Capellà: «L’anticatalanisme, l’intent de separar-nos, apareix després de la guerra del 1936-39»

Llorenç Capellà: «L’anticatalanisme, l’intent de separar-nos, apareix després de la guerra del 1936-39»

29-09-2019

‘A sol post. Vida i compromís en temps de guerra i postguerra. Mallorca i Catalunya (1936-1062)’ és el nou llibre de Llorenç Capellà. Parlam amb l’autor per esbrinar les raons que el varen impulsar a escriure’l i què hi trobarem.

– Què descobrirà el lector darrere aquest títol?

-Trobarà una gran impressió i cal agrair a l’editorial Lleonard Muntaner que ha fet una edició molt apurada i creativa. Girant fulla, trobarà un llibre, més que d’història, perquè jo no som historiador i no vull ocupar un espai que no em pertoca, un llibre de reflexió, és a dir, un llibre que ens permeti conèixer una mica més la procedència de tot aquest moviment polític i cultural, amb el qual ens identificam a partir de la renaixença i que arriba fins avui.

– Una reflexió de caire històric…

– No és una reflexió historicista. És una reflexió que ens condueix a conèixer que les actuacions que tenim ara, políticament i culturalment, estan condicionades per aquest passat. ‘A sol post’ parteix de la ‘Resposta dels mallorquins’ als catalans l’any 36, que és l’eix del llibre. I perquè agaf aquest punt de referència? Doncs perquè més que un punt de referència és un punt d’inflexió. És a dir, la Mallorca política i cultural, hem de pensar amb la generació del 17 que ha estat la generació literària i social més polititzada en un segle i mig o dos. Deim que és el camp del signe perquè aquesta generació que havia anat pujant l’any 1917, empesa per Estelrich i Ferrà, sobretot, recollida el temps de la República per Emili Darder, Francesc de Sales Aguiló… Quan arriba el 36 i signa aquesta carta d’adhesió al catalanisme amb un llenguatge barroc i fluix, que no diu res en definitiva, estava abdicant de totes aquelles conviccions polítiques i culturals que al llarg d’un segle havia defensat i havia intentat donar relleu a Mallorca.

– Diu la contraportada que es tractava de fer una declaració de germanor que convida a refermar-ne els vincles comuns d’història, cultura i llengua immediatament va ser corresposta des de Mallorca en termes cordials i afectuosos, però tots tenim a la memòria que Catalunya ha estat sempre maltractada i vilipendiada històricament. On rau l’origen de tot aquest odi, cap a la llengua, cap a la cultura, cap a totes aquestes iniciatives que ens venen del Principat que són iniciatives avantguardistes, innovadores?

– No. No crec que aquí hi hagi hagut un anticatalanisme, en absolut. Hi ha hagut fórmules i intents de frenar d’una manera o una altra la relació estreta entre Catalunya i Mallorca tenint en compte que, sobretot des de Catalunya, quan deien en aquell temps Mallorca s’estaven referint a les illes Balears, equivocadament, perquè Menorca té el seu nom i la seva personalitat, i les Pitiüses no en parlem. Aquí no hi ha hagut un anticatalanisme formal perquè en l’aspecte econòmic i empresarial Catalunya era la gran capital de l’estat espanyol. Ho dic perquè tenia relació amb França, no per patriotisme. Aleshores, per a tota aquesta gent empresarial, de les finances, dels doblers, la relació amb el món dinàmic era Barcelona, per tant, no podien ser anticatalanistes, en absolut. Culturalment, tampoc no s’hi podia ser. Quan sorgeix d’una manera clara i definitiva aquest intent de separar? Després de la guerra del 1936-39. Però abans trobarem, per exemple, el ‘verguisme’, que intenta d’una manera o l’altra, quan veu que Cambó està entrant dins l’empresariat mallorquí i està aconseguint, a través d’Estelrich i de Ferrà, una presència clara, política ja, no de companyonia, sinó política, dins Mallorca, dins les Balears, dins les Pitiüses, aleshores, March, que no pot ocupar l’espai del caciquisme de Maura, ha d’ocupar un altre espai que se fa popularment amb un cert antimallorquinisme i amb un apropament a les forces d’esquerra com poden ser els sindicats i el PSOE. De totes maneres, en March no és que tengués cap problema amb l’idioma català, en absolut. El problema que tenia és que Barcelona tenia de bo, per a ell, des de la seva òptica, tota la dinàmica comercial i industrial, però tenia de dolent els moviments obrers. Aleshores, Mallorca era un paradís per a un cacic de nou encuny i per a un cacic de la vella guàrdia. I una manera de separar-nos d’aquesta Barcelona vital, contradictòria però que avançava com qualsevol capital europea era, precisament, crear unes diferenciacions a partir de la incultura.

-Dius que a partir del mes de setembre i a conseqüència d’haver reeixit la insurrecció militar del 19 de juliol a Mallorca, Eivissa i Formentera, la ‘Resposta als catalans’ serviria a Llorenç i Miquel Villalonga per acusar els signants, des de les pàgines d’El Dia, de connivència amb la Catalunya revolucionària, cosa que va empènyer aquests a fer pública una declaració d’afirmació espanyolista i adhesió a l’exèrcit revoltat.

– Sí. Això són fets reals. Els germans Villalonga estaven al servei del cop d’estat, del feixisme. Aquesta carta va ser una tempesta dins un tassó d’aigua. No va passar d’aquí. La mateixa Falange, que era un estament que no pensava, que hi havia anat la gent que la mateixa dreta menyspreava, admetia els signants com a membres. Per tant, aquesta gran persecució no hi va ser. Hi va haver un advertiment, però sobretot un advertiment públic perquè la gent sabés que el gran enemic que venia de la península era Catalunya. Però era una qüestió bèl·lica. La població mallorquina no es va implicar inicialment en la guerra. Li havien de crear un enemic, li havien de crear un odi, i l’odi eren aquells tres o quatre avions que vengueren a bombardejar, que no haurien d’haver vengut però vengueren, i aleshores es va vehicular tot aquest odi cap aquí. Però pensem, quan parlam de persecució dels nostres herois, de la nostra gent magnificada en aquest sentit, que els únics que varen ser represaliats dels signants de la resposta dels catalans varen ser els que també tenien un compromís polític: Emili Darder, Oliver Domenge,… Els altres, no sols no varen ser represaliats, sinó que conservaren els seus llocs de feina i n’hi va haver fins i tot que feren carrera. Per exemple, Miquel Forteza, que es va considerar el gran perseguit, l’any 39 era regidor de l’Ajuntament de Palma, ocupava una cadira al costat de la que havia ocupat Emili Darder. El 39 Miquel Forteza proposava uns premis extraordinaris, un escut de Falange, als estudiants més brillants del nostre batxillerat. Va ser el primer president de l’Obra Cultural Balear. Això no té res a veure. Òmnium, que és la germana de l’Obra Cultural Balear, també es va crear a partir dels empresaris que havien tornat, molts d’ells havien firmat la carta d’adhesió a Franco a Burgos.

– Com classificaries aquest llibre?

-El classificaria com un llibre de reflexió i, com a tal, està obert a altres reflexions i a altres correccions evidentment. A mi me va apassionar tota aquesta època i el rerefons que ni havia darrere la història oficial. Les passions humanes, fins i tot, commovien. Aquesta gran generació del 17, que a través de ‘La nostra terra’ ens han deixat un testimoni d’una vàlua extraordinària, que varen estar a punt de convertir el moviment cultural en moviment polític majoritari, en un temps que hi havia el maurisme, que hi havia el verguisme, que hi havia UGT, amb el PSOE que era una força hegemònica, hi va haver un moment, l’any 20, que s’hagués pogut aconseguir perfectament canalitzar un ‘mallorquinisme’, ho dic entre cometes, que era en realitat catalanisme, perquè una de les lliçons que podem extreure d’aquell moment és que Mallorca mai va fer mallorquinisme polític.

-Quina opinió tens sobre el punt en què estam del Procés sobiranista ara que esperam la sentencia del tribunal Surem espanyol?

– Crec que aquí hi vivim amb una por i amb un sentiment d’inferioritat molt fort respecte al que és l’Estat espanyol en aquest moment. Et faré també una referència històrica que enllaça amb el llibre. Per exemple, quan arriba la República, quan Cambó dins Catalunya s’enfronta a la força hegemònica d’Esquerra Republicana que esta pujant, la dreta cultural mallorquina no dubta en posar, per davant dels fets d’idioma i de país, el fet ideològic, com també fa Cambó a Catalunya. Esquerra Republicana suposa a Mallorca una primera visió nacional no dogmàtica i no acomplexada, per això afusellen Darder. És a dir, Esquerra Republicana se n’adona de que si vol lligar país i progrés ha d’anar directament al costat de Catalunya. Quan arriba el moment del Missatge, hi intervé clarament Estelrich que es posa a les ordres d’un canvi més fluix i d’un intent fins i tot amb el feixisme. Estelrich condueix el catalanisme mallorquí cap al feixisme. Però Esquerra Republicana sí que compren que s’ha de llevar complexes i ha de tirar endavant i que ha de fer un projecte de societat i de país al costat del projecte lingüístic i del projecte històric. Per tant tots aquests complexes que teníem só els que ens fan no parlar clar. M’has demanat com veig el panorama actual. Persegueixen la llengua, i que significa això? Significa que no ha canviat res en absolut. Que estam dins un corral, i si estam dins un corral o ens hem de conformar d’estar-hi o l’hem de rompre i sortir. I no es pot fer amb polítiques acomplexades, per exemple, hi ha continues agressions lingüístiques normalment de gent peninsular que es creu que està defensant els seus drets. Un andalús o un extremeny no és més bo ni més dolent que un mallorquí, és ben igual, hi ha bons i dolents per tot. Però quan ve amb aquest desconeixement i creu fer valer els seus drets, ens hem de demanar que ha significat l’escola espanyola a Andalusia o Extremadura. Així com ells es demanen contínuament, i encara ho tenim amb Vox, que ara vol anar a les escoles per veure què feim amb l’ensenyament del català, nosaltres en lloc d’estar aquí callats, ens hauríem de demanar què ha ensenyat l’escola andalusa o l’escola castellana durant aquests cinquanta anys perquè si aquells al·lots d’un temps i que ara venen a treballar aquí, els hi haguessin ensenyat, res de rompre Espanya, res de totes aquestes idees, simplement que a l’Estat espanyol hi ha llengües diferents i que s’han de respectar. La gran majoria ho haurien respectat.

– Per acabar, m’agradaria que em fessis un subtítol per aquest llibre, a més del que ja té, per incitar a la lectura.

– Llegir el passat per comprendre el present i construir el futur.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *