Jaume Fuster en el record (articles de Jaume Vicens i Miquel López Crespí)

Jaume Fuster, any 1986
Per Jaume Vicens | 21 maig 2019 (dBalears)

Entre 1983 i 1984, el diari Avui va publicar per entregues la novel·la Sota el signe de Sagitari de Jaume Fuster. Durant 1985 i 1986, Fuster la va reescriure i poc després l’editorial La Magrana la va publicar a la col·lecció acabada d’estrenar, La negra. Després, La Magrana publicaria, entre altres títols, Muts i a la gàbia, d’Andreu Martí, i Es vessa la sang fàcil, de Manuel de Pedrolo.

Amb el pretext de la imminent aparició de la novel·la Sota el signe de Sagitari, Miquel Riera entrevistà Jaume Fuster per fer un reportatge que dia 21 de juliol de 1986 va publicar la revista El Temps. L’entrevista es va fer a la casa, un sobreàtic, que Fuster (Barcelona, 1945-Hospitalet de Llobregat, 1998) tenia al barri de l’Eixample de Barcelona. Miquel Riera s’interessa pels precedents que provocaren l’interès que l’escriptor tenia pel gènere policíac. Respon Fuster: «L’afició al gènere denominat negre ve del meu pare, que era un gran afeccionat. M’interessa especialment l’estructura narrativa, la utilització que es fa del muntatge de situacions i les el·lipsis.»

Continua manifestant Fuster: «Al Mercat de Sant Antoni de Barcelona visitava les parades de llibres d’ocasió i hi canviava les novel·les que ja tenia per altres. Sempre de tall policíac. Res de novel·les de western ni d’Hazañas bélicas.» Arribat en aquest punt, Miquel Riera afegeix que després havia d’arribar la mítica col·lecció Cua de Palla i que Fuster, en el moment de fer l’entrevista, presumia d’haver adquirit els setanta títols publicats.

Els anys passen i Fuster adverteix d’un fenomen literari i social nou: «Abans, llegir aquesta mena de literatura no era gaire ben vist. Se la considerava de poca categoria. Ara ha obtingut certa dignitat. Se n’edita un nombre considerable i hi ha un públic seguidor força nombrós.» Riera tot d’una demana quin públic s’interessa més per la denominada sèrie negra, i contesta Fuster: «Podríem subdividir-lo entre aquell que, de sempre, n’és fidel, entre el qual em conto, i les noves generacions. La gent jove s’hi sent molt atreta. De ben segur, perquè hi troben històries coherents i senzilles, ingredients que tenen les novel·les negres.»

L’escriptor barceloní reafirma la versió que en el denominat gènere negre hi ha una càrrega social significativa, que es demostra en l’aire de desencís, tan característic dels personatges protagonistes. Un món de relacions ambigües, sovint crispades i violentes que sol ser captat per molts de lectors, els quals fan un reconeixement directe dels protagonistes. Després, Miquel Riera posa esment a la novel·la De mica en mica s’omple la pica, escrita per Fuster l’any 1972, i contesta l’autor: «Aquesta obra ha tingut una odissea certament curiosa. Tot i ser escrita al 1972, de bon principi no tingué gaire èxit. L’evolució començà quan fou recomanada als infants de les escoles, perquè es considerava de lectura senzilla. I ves per on, ara ja se n’han venut cent vint mil exemplars, només en la versió catalana. S’ha traduït a diversos idiomes i, fins i tot, se n’ha fet un guió per a una pel·lícula i és possible que un guió per a la televisió.»

Aprofitant la referència cinematogràfica, Riera demana a Fuster quines són les seves preferències, referides al cinema policíac. L’escriptor fa comentaris sobre el film The Killing, d’Stanley Kubrick, un dels seus preferits. Fuster ja tenia experiència com a guionista del programa Les claus de vidre, que havia emès TV3. Referent als projectes que tenia llavors l’autor de De mica en mica s’omple la pica, respon l’escriptor: «La primera opció és continuar amb la novel·la La corona valenciana. La segona, escriure la tercera part de L’illa de les tres taronges, i la tercera, potser, fer una novel·la sobre els audiovisuals.»

Acabant ja l’entrevista, Miquel Riera demana de quina manera s’ha de fer una bona novel·la negra en un context com el català. Contesta Jaume Fuster: «Sí, és possible ambientar-la a tot arreu, però s’ha d’adequar a cada zona on es desenvolupa el fet que es descriu. Allò vertaderament interessant són les relacions que s’estableixen entre els personatges i els contrasts d’ambients. Em diverteixo contraposant els ambients senyorials amb el submón marginal i sòrdid. Aquí, a Barcelona, en trobem un exponent característic entre la part alta de la ciutat, Sarrià —Avinguda Pearson—, i el districte cinquè, el barri xinès.»

Convé afegir que Jaume Fuster va ser un escriptor important per a la consolidació del gènere policíac escrit en català. També Manuel de Pedrolo, Andreu Martí, el mallorquí Antoni Serra o el valencià Ferran Torrent, o Maria Antònia Oliver. Endemés hi va haver autors anteriors que varen escriure narracions d’interès, potser no tan conegudes, com ara Jaume Roig, Rafael Tasis i fins i tot alguna novel·la especialitzada que ha tengut poca divulgació de Mercè Rodoreda, sobretot perquè ella va renegar d’aquesta obra. Pedrolo i Tasis sempre varen defensar el gènere, primer pel valor literari que atorgaven a algunes d’aquestes narracions i, després, perquè opinaven que era un gènere ideal per a l’entreteniment i, per tant, aprofitable per avesar el públic, nombrós i afeccionat, a la lectura en llengua catalana.

 

 

Jaume Fuster: el compromís polític i literari

Per Miquel López Crespí

“Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d’autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany… I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d’alliberament nacional de tots els pobles del món, l’acció política dels radicals italians, dels verds alemanys…”. (Miquel López Crespí)

 

En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d’escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s’encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres col.laboracions en una revista d’ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l’any 1967. El 1971 surt la primera novel.la: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d’escriptor. L’any següent s’edita De mica en mica s’omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d’aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s’amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l’anglès i a l’italià. S’editen (entre molts d’altres llibres): La corona valenciana (1982); L’Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d’Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L’anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre… Casat amb la nostra bona amiga, l’escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).

L’any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d’Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes “exquisitats” dels “elegits”, la literatura -m’ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d’exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d’autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany… I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d’alliberament nacional de tots els pobles del món, l’acció política dels radicals italians, dels verds alemanys…

Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1976-77), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l’autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d’aquest històric Congrés i no se’n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l’interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: “Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran”.

Miquel López Crespí

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *