El bloc d'Andreu Mas

Aquest és l‘article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt, que comparteixo quinzenalment els dimecres amb Jaume Oliveras. L’article és una reflexió sobre el punt i final a una etapa política que significa l’adéu demà de Maite Arqué de l’alcaldia de Badalona. Curiosament, a partir de dijous Xavier Garcia, del PP, serà el regidor més veterà del consistori.
 Final de cicle. Ha estat realment llarg. Va començar oficialment el 1979 i tot just es clourà aquest dijous. El va obrir l’arribada a la jove democràcia municipal d’un grup de persones criades a la resistència política. Amb més ànims que formació, afrontaven el repte de reconstruir una ciutat, Badalona, mancada de pràcticament tot allò que era essencial. De fet, per ser exactes, el cicle s’havia iniciat molts anys abans, durant el temps que la clandestinitat va servir per a la formació de líders, de capelles i capelletes –en molts casos nascudes a redós de parròquies–, que després van prendre el consistori per la via pacífica de les urnes. Fins i tot, van tenir temps d’entrenar-se en l’època del darrer alcalde franquista, Alfonso Ramos Cruz (1977-1979), a qui van plantejar la primera prova de força encara sense poder ocupar les cadires de la Casa de la Vila.

S’hi van trobar còmodes a les cadires; prou per cremar alguna generació que els hauria d’haver rellevat. Des d’una perspectiva romàntica es pot creure que la majoria pensaven que no havien acabat el projecte pel qual van ser cridats a prendre possessió del càrrec el 1979. Des d’un punt de vista força més prosaic està estesa la creença que no sabien fer res més i que s’havien acostumat a uns sous que mai podrien igualar a l’empresa privada. Per molts, potser la majoria, era impensable tornar a la carnisseria, al taller mecànic o a la fàbrica quan s’havia tastat el glamur del món de la política. Es van convertir en una generació que va exercir, conscientment, de tap, segant l’herba sota els peus d’aquells possibles competidors que podrien haver accedit a un càrrec de responsabilitat que fes perillar el propi.

El tap s’ha anat llevant suaument des de mitjan dècada dels noranta. Pels partits a l’oposició era més fàcil regenerar-se (tot era qüestió de posar un producte nou al mercat dels vots que atragués els compradors), però pels que governaven –amb més o menys intermitència– era força més difícil. El partit majoritari a Badalona, el PSC, va obrir la caixa dels trons forçant el relleu dels alcaldes històrics i va aprofitar la guerra oberta per Blanch a Badalona per fer caure altres dirigents. Guanyar la guerra va servir, a uns altres, per prolongar la carrera. En el cas de Maite Arqué per posar el comptaquilòmetres a zero i aconseguir nou anys més d’estada al consistori. Ella és l’última d’una espècie. El tap ha quedat totalment llevat.

És el torn d’una nova generació; d’una fornada que les úniques batalles que ha hagut de lliurar són les internes per poder arribar a primera línia de front. Tenen menys bagatge històric, fins i tot, menys bagatge cívic, perquè no han estat indestriablement lligats a associacions veïnals o de qualsevol altra mena. Això és bo, perquè els treu certes cotilles, però és negatiu si els allunya de la manera de pensar dels ciutadans del carrer. És una generació més tecnocràtica, més de gestió. Teòricament menys visceral i amb menys comptes per passar-se mútuament. Badalona, ara, necessita una forta dosi de gestió; menys paternalisme i més eficiència. I el compromís d’una renovació constant.

Es dóna el cas que Xavier García, el candidat del PP, és ara el veterà. És al consistori ininterrompudament des del 1991. Al final de mandat farà vint anys. No és hora de renovar-lo? Ell, ahir, deia en aquest diari que no, i feia servir els mateixos arguments que tant va criticar en els que justificaven estar-se a l’Ajuntament tota una vida: la voluntat de servir a la ciutat. Això és com el valor al soldat de l’exèrcit espanyol, se le supone.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!