El bloc d'Andreu Mas

Aquesta és la crònica que avui he publicat a la contraportada d’El Punt sobre el ple de comiat de Maite Arqué. L’article és una reflexió, a partir de com van anar els discursos a la sala de plens, sobre la falta d’agraïment que Badalona mostra sovint envers els seus fills. Clicant a aquest enllaç podeu llegir la resta de notícies que El Punt ha publicat avui sobre el comiat de la ja exalcaldessa. Entre les reaccions que es van produint a la marxa d’Arqué hi ha aquesta de Xavier García Albiol publicada a e-notícies que es titula «PSC sense rubor».
És temps de sequera; d’emergència nacional. Grans ampolles d’aigua embotellada a l’altell dels periodistes. Sent una festa hauria estat millor el whisky… Els convidats van anar desfilant camí de les primeres cadires: totes reservades a la comitiva socialista de càrrecs electes que va anar entrant a la sala en filera, com si haguessin vingut junts en el mateix autocar. Torn de les absoltes. Esquerra, mesurada. Iniciativa, dolorida. Convergència, fibrada i socialista. El Partit Popular, discrepantment correcte. I el PSC, fora de lloc. Un discurs carregat d’ideologia, fent incidència en el socialisme i en els principis de «llibertat, igualtat i fraternitat»; semblava que en qualsevol moment anessin a prendre la Bastilla.

A l’altell, una certa cara d’incredulitat. Ferran Falcó havia estat més afectuós amb l’alcaldessa que no pas el seu partit, que li va dedicar un discurs mecànic. Esperàvem el que tocava: una llarga llista de fites assolides durant els anys que Arqué ha estat al govern (pactant amb diferents partits), referències als projectes engegats amb vista al futur… Res de res. L’autohomenatge se’l va haver de fer la mateixa alcaldessa, demostrant que a més de ser bona petonejadora també ha deixat obra pública. L’hospital municipal –la nina dels seus ulls–; el port –ja era hora que reconegués la importància de l’obra públicament i amb solemnitat–; el manteniment de les Guixeres com a pol industrial resistint les pressions dels qui volien fer-ne un barri residencial, i l’Illa Central com a espai que potencia un Centre que ha de ser un espai de trobada per a tots els barris de la ciutat, són les principals fites que va remarcar, tot i reconèixer que ha deixat molt per fer al sac de les coses perdudes.

Arqué va apel·lar a l’orgull de ciutat, un sentiment que la ciutat no té. Deu ser aquesta manca d’autoestima, fruit d’algun trauma no gaire estudiat històricament i sociològicament, el que fa que Badalona no reconegui els seus fills, ni en el moment del darrer adéu. Fa pocs dies, un amic que ha treballat de valent pel municipi em comentava, amb un cert desconsol, que la ciutat, que els seus companys de partit, no li han donat mai un copet a l’esquena per felicitar-lo pel magnífic treball que ha fet per Badalona. El mateix li va passar ahir a Maite Arqué. Potser no va ser volgudament que els seus companys van obviar que la ciutat, com ella mateixa va dir, no té res a veure amb la que les primeres persones que van trepitjar fa 29 anys la casa consistorial es van trobar. Aquella generació, que per boca d’ella girava full ahir, va ser la que amb molt d’esforç va transformar Badalona. Potser no és la ciutat que molts voldríem; Badalona podria ser molt millor, però només cal anar a l’hemeroteca per veure què tenien al davant aquells polítics després de quaranta anys de dictadura.

Paradoxalment, el discurs de Maite Arqué va reflectir aquest mal costum de Badalona de no estimar del tot els seus fills. Tot i que des del primer dia és al consistori i va compartir més d’una batalla amb ells no va citar els dos alcaldes absents: Màrius Díaz i Joan Blanch. Cues de pansa. Tones de cues de pansa és el que necessita Badalona i una mica del caliu que Arqué ha repartit aquests anys amb tantes abraçades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!