El bloc d'Andreu Mas

Una nova crisi política sacseja Montgat. L’experiment de la sociovergència no acaba de funcionar al municipi maresmenc, però no pas perquè les dues formacions no s’estenguin, sinó per la crisi que travessa el mateix PSC. Els socialistes no han trobar una formula per superar l’etapa de l’ex alcalde Pere de José Hérmens.

Els socialistes només tenen complicacions des que el 1999 l’ex alcalde i cap de llista del PSC Pere de José Hérmens va deixar l’alcaldia per discrepàncies internes, després de dècades de governar amb total tranquil·litat. La marxa de De José va propiciar l’arribada al poder de Rosa Aleman, fins aleshores primera tinenta d’alcalde, que va aguantar les envestides de l’interior del partit i de l’oposició convergent, que es considerava la legítima guanyadora de les eleccions perquè era majoritària en escons, però que es va veure desbancada per un pacte de govern PSC-ERC. Farta de la pressió que li arribava per totes bandes, en un municipi amb pocs recursos econòmics per fer grans coses, Aleman va acabar plegant per deixar lloc a Jordi Ràmia. El 2003, els socialistes van tornar a perdre les eleccions davant CiU i aquest cop Esquerra va donar suport, contra tot pronòstic, als convergents encapçalats per l’ex jugador de futbol del CF Badalona Alfred Matamala. El PP, en una coalició si més no estranya, apuntalava el govern des de l’oposició, fins que els conservadors van fer públic el pacte secret i van deixar CiU amb l’únic i insuficient suport d’ERC. Matamala s’ho veia a venir: el PSC ara li passaria factura per l’actitud dels convergents el mandat passat. Abans d’enfrontar-se a una oposició dura, els nacionalistes van decidir pactar amb l’enemic el 2005, van abandonar Esquerra i es van entregar als braços del PSC, fins al punt de donar l’alcaldia al rival: Jordi Ràmia, cap de llista del PSC, era nomenat alcalde. Fins aquí, tot prou embolicat per ser objecte d’estudi a una classe de Ciències Polítiques. Però el surrealisme montgatí no s’acaba aquí. Fa a l’entorn d’un any acusen l’alcalde d’afavorir un càrrec de confiança perquè ocupi una plaça a l’Ajuntament i ara els socialistes es barallen entre ells, fins al punt que el grup municipal format per cinc regidors es trenca i l’alcalde es queda trist i sol amb una regidora del seu partit; els altres tres se’n van a l’oposició dient pestes de l’alcalde! Una manera ben salvatge de fer-se l’harakiri polític.

Ara els convergents tenen la pilota a la seva teulada, són amb cinc regidors els socis majoritaris del govern, però qui mana és un alcalde socialista que forma un grup de dos regidors. Els convergents estan sorpresos i no s’expliquen què ha passat, malgrat que la situació els afavoreix claríssimament. L’alcalde no diu res públicament fins veure que fan els tres regidors (per cert, dos d’ells històrics dirigents de la formació) que l’han abandonat i que ja han anunciat que no pensen deixar l’acta de regidor. El mandat s’esgota i s’acosten les eleccions. El municipi és, a dia d’avui, ingovernable.

Tot plegat, a banda del seu interès sociològic i polític, és bastant lamentable i demostra com, en un poble relativament petit, la política està sotmesa més als interessos de les persones que als de la ciutat i també ensenya que les estructures de partit no són prou fortes per evitar desgavells majúsculs com aquest. Montgat és un municipi amb una potencialitat extraordinària si tenim en compte el seu front marítim absolutament inexplotat, sempre i quan el seu avenç es produeixi de manera coordinada amb Badalona i Tiana (amb aquest darrer municipi van formar una sola vila durant molts anys). Montgat, per si mateixa, sense indústria i sense grans ingressos i esquarterada per quatre vials de comunicació (autopista, carretera, segon cinturó i via del tren), no pot fer gaire res. Un municipi sense ambició és el que acaba caient en aquestes baralles absurdes que ensenyen les misèries dels seus protagonistes. No és un problema de dretes o esquerres (tots han governat) sinó de capacitat de gestió i de visió de futur. Menys egoisme i més Montgat.

A la foto, en primer terme Jordi Ràmia saludant efusivament a dos dels regidors que l’han abandonat i al fons l’ex alcalde Matamala. Foto de Quim Puig publicada a El Punt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!