L'última llum d'estiu...

L’any 89 vaig anar a la meva primera cavalcada de Reis de Terrassa com a pare. Des d’aquell any fins al 2007, no havia fallat mai. Al 2008, els meus fills han anat cadascú amb els seus amics i jo m’he quedat a casa feinejant. Un pel de nostàlgia, n’he tingut, ho reconec.

En aquests anys de pare, l’estètica de la cavalcada de Reis a la que he anat no ha canviat gaire, per no dir gens. La gent busca tradició, i les innovacions com disfressar una senyora de rei o les carrosses de disseny son rebutjades pel poble sobirà. 

Poca broma, amb la cavalcada. A Terrassa és el dia de l’any que surt més gent al carrer. Ni esdeveniments esportius, ni concerts de Festa Major, ni misses solemnes, ni molt menys actes polítics congreguen a un nombre de gent comparable. 

Ara que no hi vaig, deixo anotades unes quantes curiositats que se m’han acudit aquests anys. 

–          A Terrassa per fer d’ajudant de patge (un d’aquests que puja a les carrosses i llença caramels que te a la bossa) es cotitza, pel que es veu, entre 80 i 150 euros).  

–          Un dia vaig comentar a casa els sogres com de ridícul se’m feia que la gent gran s’abranonés sobre les caramels i s’emprenyés amb els que fent maniobres que a parer seu són incorrectes, els arrabassaben el preuat trofeu. Per la cara que van fer i com els van justificar, vaig adonar-me que ells també participaven d’aquesta afició.

–          És molt freqüent veure famílies formades per un nen de, diguem, dos anys, i una munió d’adults de diverses edats (pares, tiets, avis….) que l’acompanyen fent esforços per arrencar crits d’admiració a la pobra criatura, que no enten gaire res i que no acaba de fer la cara que els adults esperen d’ell. Crisi de natalitat, en diuen. 

–          Els primers anys hi havia una colla de gitanets de deu o dotze anys que fent cas omís a les indicacions dels urbans anaven seguint les carrosses més generoses en el llençament caramelari per tal d’acumular una inversemblant quantitat de caramels. És un miracle que ningú no prengui mal. Els últims anys, la cosa a canviat. Per comptes de gitanets són morets. 

–          El nivell artístic dels participants, sobretot dels que segueixen el ritme dels tambors amb passos solemnes, s’adiu amb el criteri de selecció, bàsicament crematístic, que utilitza l’organitzador de l’event, que com he dit, subhasta les posicions entre els interessats. 

–          Els caramels que recollien els meus tres fills en una bossa de plàstic quedaven dipositats mesos i mesos al rebost fins que a algú se li acudia llençar-los. Diria que si vas a una botiga de llaminadures en podries comprar de força més gustosos per un parell d’eurets. 

–          Cada any hi ha uns quants conductors que abans de la cavalcada es queden atrapats a l’alçada del Pont de Sant Pere. En una situació pròpia de La Cabina el López Vàzquez o de pel.lícula del Buñuel encara trobo que estan prou tranquils.  

–          Invariablement et trobes algun personatge que plantat fermament al seu trocet de vorera s’indigna amb la canalla que s’ha atançat als Reis i que, com qui no vol la cosa, usurpa el terreny que, per dret de conquesta, havia ocupat l’interessat. 

I, tanmateix, és tan bonic veure la il.lusió dels nens! Perquè, per molt que diguin, la opulència de la nostra societat encara no ha aplastat la rialla dels infants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!