La campanya Salvem Canaletes.
La penjada al campanar.
La Veu de Cerdanyola.
La Campanya Salvem Canaletes
L´actual gratacels de Cerdanyola era la mostra de com havia de ser aquell nou barri de Cerdanyola: Canaletes. Un barri molt dens, dissenyat des de la Corporació Metropolitana de Barcelona feia molts anys, en ple franquisme, i que els socialistes, nous senyors de l´àrea metropolitana, havíen fet seu. A Cerdanyola, no tardà en preparar-se la oposició a aquell projecte. Es van unir el PSUC, ERC, CDC i moltes associacions de la ciutat per fer-hi front. Quan va néixer Nd´E també s´hi va adherir. Jo vaig participar molt en aquella campanya, em sembla que representant a entitats diferents depenen de l´època. Va ser una campanya llarga, que va culminar en un Ple memorable a l´Ajuntament, on els socialistes que éren minoria, no van poder aprovar el projecte. La sala de Plens era plena de gom a gom. Jo recordo que estava assegut a terra dins la U que feia la taula de la sala de Plens abans de tancar-la per donar cabuda al pas dels 21 regidors als 25 actuals. El projecte no es va poder aprovar tal i com estava previst Després van venir les majories absolutes socialistes, el canvi substancial del projecte, l´absurd canvi de nom del projecte dels socialistes anomenant-lo “Sector Sud”, a veure si així colava millor, i totes les negociacions possibilistes de CDC i de NE-IC per arribar a la construcció del barri tal i com és ara. Però d´això en parlarem més endavant.
Tornant als inicis de la campanya “Salvem Canaletes”, recordo que quan anys més tard es va donar per acabada la feina, jo era una de les tres persones que teníem signatura en el compte corrent que tenia oberta la campanya (els altres eren algú del PSUC i en Xavi Costa). En acabar la campanya havia quedat un petit saldo (unes 40.000 pessetes em sembla recordar) . Fa uns anys, algú ens va demanar per desbloquejar aquell compte corrent i fer-ne hereu l´Associació Via Verda per poder oposar-se al disseny inicial que hi havia del Centre Direccional. Diria, però no n´estic del tot segur, que així va ser.
La penjada al campanar
La campanya de Salvem Canaletes, avançava unitàriament, tot i que no sempre era fàcil. La gent del PSUC era la gent del PSUC. No recordo de qui va ser la pensada, però es va començar a gestar la idea de penjar-nos al campanar de l´església de Sant Martí. Es tractava de pujar-hi de nit, desplegar una pancarta i romandre tot el dia entre el campanar i la teulada de l´església. A baix recolliríem signatures d´oposició al projecte. Els organitzadors érem Nacionalistes d´Esquerra, els Consells Populars de Cultura Catalana i gent independent. Les reunions les fèiem a casa de´n Macià Pedrosa. Aquelles reunions éren fantàstiques, per que teníen un aire de clandestinitat i d´organització secreta per fer una “acció”, que sortia de l´habitual. Potser els qui éren més grans i havíen participat a activitats clandestines hi estaven més avesats, però per mi va ser tota una experiència.
A la reunió final, érem 20 o 25 persones en aquell petit pis que semblava l´Ateneu de la ciutat.
Es va decidir de muntar una bastida per la part exterior de l´església, renunciant a fer-ho per l´escala del campanar, i d´aquesta manera no comprometre als capellans de la parròquia, que no obstant n´estaven assabentats.
Recordo que va ser una reunió calorosa i tensa. Com a anècdota recordo que algú va utilitzar la frase “doncs, a prendre pel c…”, i un dels assistents es va ofendre i va dir airadament que se n´anava, que ell no estava disposat a escoltar aquell llenguatge masclista i sexista que feria a persones amb la seva orientació sexual. En aquell moment em va semblar una actitud desproporcionada i que filava massa prim, però la veritat és que mai més he fet servir aquesta expressió, i quan la he sentit, o potser alguna vegada se m´ha escapat, sempre he pensat en aquella nit. Jo sóc així, el que diu la gent em queda, i m´afecta.
Finalment va arribar el dia de la penjada al campanar, jo no hi vaig poder ser per que precisament aquell cap de setmana anàvem de colònies a Osona amb els nois i noies del grup del barri de Can Xarau. No vaig ser-hi, però ho vam preparar tant, i em vam parlar tant després que a vegades tinc la sensació d´haver-hi estat.
La Veu de Cerdanyola
Des de l´any 80 CDC vam començar publicar una revista mensual, la Veu de Cerdanyola. Era una revista ben feta, amb portades a tot color que compartíem amb algun altre poble del Vallès, i així abaratíem costos.La distribuíem per subscripció, i vam acabar tenint molts subscriptors. Recordo que el dia de la presentació al Casal Parroquial, a més de molta gent, van venir dos joves que s´interessaven per poder militar en una organització nacionalista. Un era en Carles Grinyó, que finalment va decantar-se per ERC, i l´altra en Xavier Solé que va entrar a CDC, però molt aviat va marxar a viure a Barcelona. Amb en Xavier ens vam retrobar anys més tard al PI. Amb en Carles Grinyó ens hem anat veient i compartint militància en alguns moments, i govern municipal aquests darrers quatre anys.
A la Veu de Cerdanyola, hi vaig publicar alguns articles. Encara que llavors jo tingués 16 o 17 anys ara els signaria tots un altre cop. El meu pare em demanava ajuda per corregir els seus textos, o inclús per fer-los directament. En recordo un que havia escrit ell, i que a mi em portava alguns problemes de consciència. Era un article sobre la energia nuclear. En aquell article el meu pare no es decantava a favor de la energia nuclear, però es preguntava com podíem mantenir el nivell de despesa energètica que com a societat havíem decidit de tenir i alhora rebutjar l´energia nuclear. Es preguntava si estaríem disposats a renunciar a alguns avantatges, que com a societat disfrutàvem. Recordo que jo, en aquell moment convençut antinuclear, que no em treia mai de sobre la xapa del “Nuclear, no gràcies”, vaig “corregir-li” algunes frases per suavitzar el text, i deixar portes obertes. El meu pare, va acceptar aquell text remodelat.
Hem estat més de 20 anys sense voler obrir aquest debat, sembla que ara, arrel d´algunes reflexions d´ecologistes nord-americans i europeus, se´n comença a parlar….. benvingut sugui el debat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es cert Alfons, encara conservo el parell de revistes de “La Veu” en les que vaig participar.
En aquells moments vivia el descobriment de la meva conciència nacional, desprès d´haver col·laborat durant mesos amb els que molts considerarem que eren els veritables antifranquistes: el PSUC, encara que no fossim gens comunistes.
Descubrir la meva pàtria i la seva història de manera autodidacta, doncs no tenia ambient ni escola catalanista (el “colegio nacional San Martín” era una altra cosa) fou força colpidor per a mi; l´ambient català i creador de “La Veu” em va ajudar i ho recordo amb molt carinyo doncs, amb d´altres influències, m´ajudaren a tindre clar quina era la meva nació, tot i que en els primers mesos de 1980 ja vaig decidir-me fermament per ERC fins ara.