Alfons Escoda
Des de Cerdanyola, per Catalunya
Petites històries polítiques i personals II
La primera classe de català
La mort de´n Txiqui
Les eleccions a classe,votant per pimer cop
La primera classe de català
Quan feia 6è. d´EGB, l´any 1974, vam tenir el primer professor de català. Eren unes classes fruit de l´acord d´Òmnium Cultural amb les escoles. Ômnium aportava el mestre, i el pagava, i l´escola introduïa aquelles classes a l´horari escolar. Va ser fantàstic. El mestre era en Leopold G.Peix, un gran mestre i una persona molt estimada per nosaltres. Un dia ens va ensenyar a cantar la cançó “L´Estaca”. Recordo la lletra de la cançó escrita a la pissarra com si fos ara.
Ens va fer comprar com a material didàctic aquell clàssic mapa dels Països Catalans amb totes les comarques de colors. Quin descobriment tots aquells noms desconeguts i fantàstics! . La Safor, el Vallespir, la Marina Alta o el Baix Vinalopó. Aquell mapa, emmarcat, encara el tinc a casa.
Vam començar a aprendre a escriure en català, vam conéixer cançons, cultura i geografia, però ,a més, vam descobrir un professor diferent. Un mestre que seduïa i no castigava. Un mestre amb el que vam organitzar excursions de cap de setmana. Un mestre que ens convidava a casa seva i ens deixava llibres i discs. Quin gran record de´n Leopold!.
Molts mestres dels que he tingut m´han servit de mirall. De molts d´ells he après, també, a estimar i defensar Catalunya.
La mort de Txiqui
27 de setembre de 1975. Els nois i noies érem asseguts als pupitres de la classe de 7è de Bàsica, suposo que enjogassats i xerrant pels descosits. Havia acabat una asignatura i esperàvem l´arribada del professor de la classe següent. Tocava català. El mestre de català d´aquell any es deia Jaume, no recordo el seu cognom. De cop el mestre va entrar a l´aula. No ens va dir cap paraula, jo crec que ni ens va mirar. Va anar directe a la pissarra, i amb posat molt i molt seriós va començar a escriure uns versos:
Diguem no
Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.
Quan va acabar, ens va dir: “Avui, molt a prop d´aquí, a Cerdanyola, han afusellat en Txiqui. Txiqui és un noi basc que lluitava per la llibertat. Estic molt, molt trist. Avui aprendrem aquesta cançó, i la cantarem en homenatge a Txiqui”
No tinc paraules per explicar com em va impactar aquell trist matí de setembre.
Les eleccions a classe, votant per primer cop.
Dies abans de les eleccions de 1977, al´escola, la mestre de Socials, la srta Coromines, ens va parlar de les eleccions i va voler fer unes eleccions a classe. Tots podíem votar secretament, talment fóssin les eleccions de veritat.Teníem 12 o 13 anys.Va guanyar el PSUC per golejada. Jo, fent-me un petit embolic vaig votar Convergència Democràtica perCatalunya. Va ser l´únic vot. M´havia d´anar acostumant a no guanyar gaires eleccions a la meva vida…….
Arrel d´aquelles “eleccions” a classe, alguns parlàvem força de política. Dels companys que seiem a prop recordo en Toni Alvaro, ell era comunista. Portava adhesius del PSUC, però sobretot referències soviètiques.La seva principal icona aquells dies era la Nadia Comaneci, la gimnasta romanesa que tantes medalles d´or va guanyar. Després hi havia en Marcos López, socialista.Cap dels dos va aconseguir mai que m´interesés pels seus símbols i idees.
Al meu costat hi seia en Josep Alsina, que es definia d´anarquista, però votava i portava adhesius de l´Esquerra de Catalunya.Recordo que un dia ell va anar a un míting concert de l´Esquerra.Quan ho explicava a mi em feia enveja, a mi m´hagués agradat anar-hi.
Jo era el nacionalista. El que portava al sarró “per uns Països Catalans lliures “, l´estelada, escoltava i cantava Lluís Llach i votava per Convergència.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si em permets t’esmenaré el post: L’any 77 no podies tenir 12 o 13 anys com afirmes si l’any 75 estaves fent 7è com afirmes més amunt! Revisa els arxius!
Felicitats pel blog, i admiro la capacitat de recordar tantes coses d’aquells anys obscurs. La meva memòria en canvi està més rovellada.
No recordo la meva primera classe de català, però sí que recordo que ja en teníem l’any 73 o 74. Pot semblar estrany, però si no em falla la memòria eren classes que es feien equivalents al que avui en dia són extraescolars. Recordo que el professor no era pas de Mataró i que l’havíem anat a veure amb el pare a casa seva en un poble del vallès. No sé pas com va anar tot plegat però l’escola era de titularitat d’una caixa d’estalvis i no tinc gaire clar per quins motius es van poder fer en plena dictadura. Potser caldria revisar vells papers per retre homenatge a aquells anònims ciutadants. Aquest any s’ha mort el qui en fou director durant molts anys, era del movimiento i gairebé diria que fins el darrer dia, però vet a quí que va haver d’empassar-se les dèries de sa filla: llicenciada en Filologia Catalana, i em sembla que fins i tot va ser del psuc. Jo la vaig tenir a COU quan ella s’iniciava en la docència. Avui encara som veïns i compartim algunes reivindicacions ciutadanes.
Deixem que et parli dels meus professors de català. L’any 74 vaig canviar d’escola i vaig anar als Salessians. No recordo si ja aleshores vaig tenir o no professor de català a 6è (1974). A 7è en canvi sí que el recordo perque es va dedicar a fer-nos un repàs extens i divers per tota la nova cançó. De normes gramaticals potser en vam aprendre poques, però de cultura nacional prou per l’època. A vuitè en canvi ja vaig tenir mon pare de professor, acabat de llicenciar va poder donar classes per complementar el seu modest sou de treballador de banca. Per mi en canvi va ser una experiència emocionalment un pèl dura donada la cruesa dels companys. Però, bé, també em va servir per endurir un xic més el caràcter: recursos primaris de subsitència social.
La mort d’en Txiqui no la tinc tant present. Imagino que els impactes devien anar per barris o ciutats en funció dels diversos moviments socials. En canvie em va impactar molt més la d’en Puig Antich. Tota la campanya em va frapar molt més, la vaig notar molt més a prop. Potser perque en parlàven els meus germans més grans, no ho tinc ben clar, o potser perque deien que havia estudiat a la meva mateixa escola, o hi havia fet algun curs, o potser perque també per Mataró hi havia gent que tenia contactes amb aquell MIL, que sé jo.
Tot i això no recordo haver-me manifestat políticament fins més endavant. Els companys d’Arenys de Munt es ventaven de ser d’ERC, tenien l’alcaldia si no recordo malament i aquell contrast amb la meva ciutat sí que em feia una mica d’enveja, ERC pràcticament no existia o era molt invisible!
Bé, ho deixo aquí!
Salutacions i a reveure!