Alfons Escoda
Des de Cerdanyola, per Catalunya
Història d´un gatet
Quan et lleves pel matí, mai no saps com acabarà el dia. Fent la feina de regidor et pots trobar des dels problemes més grossos i complexos, fins a les petites, i insòlites, històries del cada dia de la ciutat. M´agrada que sigui així.
Mireu que m´ha passat avui,
Aquest migdia m´ha trucat la Susanna, de l´Associació de Defensa dels Animals de Cerdanyola, explicant-me un problema que hi havia i demanant-me ajuda. Resulta que l´Ajuntament havia muntat una carpa al Parc del Turonet per fer un concert jove aquest cap de setmana, i havíen detectat que un gatet havia quedat atrapat dins d´una de les bigues metàl.liques de la carpa i no podia sortir. El gatet feia dos dies que era dins d´aquell tub, i no parava de miolar.
Sembla ser que els mitjans als que havíen demanat ajuda no acabaven de trobar solució, i l´empresa que havia muntat la carpa estava fent una feina fora de Catalunya i no podia venir a desmuntar aquell tros de carpa per que el gatet pugués sortir. Ràpidament s´han mobilitzat els serveis municipals. La brigada d´obres a fet un forat al gruixut acer de la biga, i la policia ha pogut entrar-hi el braç i treure el pobre gatet. L´ADAC han portat el petit gatet al veterinari, m´han trucat per agraïr la gestió i m´han dit que ara buscaríen una família que vulgués acollir l´animalet. Final feliç.
Quan a la tarda hem anat a buscar els nanos a l´escola els he explicat la història. Ràpidament en Marcel ens ha demanat d´acollir nosaltres el gatet. Hem accedit i hem anat a la clínica veterinària a buscar-lo. L´hem hagut de deixar allà uns dies per que s´acabi de recuperar de les ferides i la desnutrició. Quan arribi a casa segur que serà un nou motiu d´alegria. És un gatet, de fet gateta, preciós.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sempre hi ha històries que et fan veure que la vida es algo mes que 4 números, felicitats per actuar d’aquesta manera.
Els (o més ben dit: les) que ens trobem (o cerquem) amb històries d’aquestes dia rere dia -històries que, de tan “petites” com són, ens/es tornen tan grans- sabem com de difícil pot ser convèncer i mobilitzar als poders públics (especialment locals) per tal de donar un final just -i si potser feliç doncs “miel sobre hojuelas”- a aquestes innombrables petites històries diàries.
Tant de bo totes tinguessin un final (o un principi) com la d’aquesta nena, però no és pas així. I tant de bo això no depengués de la bona voluntat d’un regidor amb sensibilitat cap als animals, sinó que hi hagués una llei i uns mitjans per no haver d’arribar a finals tristos i injustos.
Jo també ho vaig ser -regidora i sensible- i no em va anar bé: aquí a Madrid i a Castilla la Mancha (amb honroses excepcions) això és una utopia llunyana.
Encara anem despenjant llebrers en acabar la temporada de caça, i sort si un cop alliberats (els vius) no acaben “ajusticiats” (irònic eufemisme per no dir assassinats o executats) en nom de no sé quina mena de “Justícia”, a les gosseres municipals.
Moltes gràcies (en nom dels animals i dels animalistes) per fer possible la “gran petita història” d’una gateta a la que diuen…?
Una salutació des de Madrid (Castella).
Belén.