L'Aleix a ca la Toca

Avui, l’autonomia municipal ha triomfat. Això és el que cínicament els partits, els tertulians i molts mitjans, d’acord amb les directrius que configuren la raó d’estat i que estableixen els qui controlen els diners, les armes, l’opinió i l’energia, enaltiran. Aquesta autonomia municipal que no serveix per a res quan es tracta d’oposar-se a la instal·lació d’una presó, d’una central nuclear, d’una línia d’alta tensió, d’un parc eòlic, d’una planta de tractament de residus, d’un complex industrial o turístic… L’autonomia municipal que no s’accepta quan es tracta de línies prioritàries per a l’estat -em sap greu, però el cas recent de Vic n’és un bon exemple-. L’autonomia municipal que no va servir quan Ascó, en plena dignitat, amb l’alcalde Joan Carranza al capdavant -Ascó li deu un reconeixement que els ninots que avui cobren de la presència nuclear no poden entendre, mutants de sentit comú com estan-, a qui es va forçar a demostrar el valor de la paraula, el compromís i el sentit de poble, tot això que la política que viu del negoci privat no pot entendre ni vol acceptar que pugui existir.

(Segueix)
De fet, l’autonomia sempre és una enganyifa, ja sigui municipal o regional. Avui ha triomfat aquesta cantarella carrinclona i insultant de la “cultura del no”, que s’ha inventat la dreta i que ha assumit això que es disfressa d’esquerra però que no és més que aigua de marduix. És curiós que es digui que la gent que es queixa està instal·lada en el no, mentre les iniciatives com la del magatzen radioactiu, autèntiques proves de la negació eterna i imposada, es presenten com a projectes d’interès. L’única cultura del no que existeix és la de la negació de la vida, de la llibertat, de la justícia, de l’equilibri territorial, del control del recursos del repartiment de la riquesa, dels projectes de futur… Aquesta és la cultura del no. La de l’actual alcalde d’Ascó i els seus interessos. I la dels partits que, hipòcrites, accepten les nuclears, l’acumulació de poder i riquesa de les companyies que controlen el mercat energètic, i ara, davant els vots i el retalló de poder, fan amaneios per fer-se veure i quedar bé.
Ascó va ser enredat amb la proposta d’instal·lació d’una fàbrica de xocolata que esdevingué una nuclear. Ascó va ser enredat amb l’empadronament de tots els individus possibles vinculats a la nuclear. Ascó ha estat enredat amb els diners de la vergonya amb què compren voluntats, sentiments i necessitats. Ascó ha estat enredat amb el paperot dels partits i el dels sindicats de la nuclear. I Ascó és la imatge d’una zona del país condemnada a ser claveguera dels interessos i la raó d’estat. I Ascó, ben segur, és el càstig per la demostració d’orgull i dignitat que les terres de l’Ebre fa anys que passegen amunt i avall amb l’aigua, el delta i l’accent, els productes de la terra… que han fet ennuegar més d’un i de dos polítics i gàngsters que especulen amb la vida dels altres.
Però malgrat les batalles perdudes, els anys de ràbia i impotència i la implacable piconadora d’interessos energètics, seguirem maldant per uns Països Catalans desnuclearitzats i acabarem guanyant.

Imatge de Vilaweb

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!