L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Sí senyors -i senyores-, una de les opcions legítimes i democràtiques que donaven els resultats electorals sembla que es convertirà en realitat: el tripartit -ERC-ICV-PSC-. La diferència d’ara és que no hi serà el Maragall. Molt bé. Res a dir.
Ahir, a Manresa, un ferm company de viatge, des dels temps de la Crida, ell molt jove, jo no tant. Un convençut de l’opció de votar ERC, ell, i un convençut de no votar-los, jo, coincidíem, a iniciativa d’ell, que ERC ja es va equivocar volent entrar al govern sense ser encara una ferma i sòlida realitat sociopolítica i sense representar el tercer pol de la política catalunyesa: l’opció política insubornable d’alliberament nacional. Ahir, pels volts de les 12 de la nit, enmig de la Fira Mediterrània, coincidíem que ERC no podia tornar a fer el mateix. Que aquest cop no es podia acceptar de cap manera. Doncs ja hi tornem a ser.
Ara, a mi, em vénen al cap algunes preguntes que deixo a la imaginació de cadascú (agrairia respostes donant la cara, amb nom i cognoms i contestables):
PSC-ICV han decidit assumir l’autodeterminació?
ERC torna a acceptar l’Espanya plural?
Carod diu, ara, govern d’unitat. Per tant, aquestes dues preguntes han d’estar resoltes si no preveuen tornar-lo a trencar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1)
Fer aflorar les contradiccions d’aquells que sent espanyolistes, diuen
que ara és l’hora dels catalans i que ningú no farà més pels catalans.
2)
Donar arguments i munició al PP, la més perfecta i activa màquina de
crear consciències catalanistes. Ciudadanos pot millorar-la, però.
3)
Fer adonar a CiU que ha passat massa temps relacionant-se, buscant
agradar, emmirallant-se en el model español (prepotència, som més
llestos que ningú, dominem el cotarro, xuleria, donant governabilitat a
l’estat a canvi de peixets al cove, pactant estatuts de merda -ofegant
el país- a canvi de tenir la menjadora plena)… i ara resulta que ni
sent bon minyons tenen el govern de joguina garantit.
4) Qui
vulgui prendre vots a ERC haurà de proclamar-se sobiranista. Aleshores
tornarà CiU als seus números. La gent ha vist el llautó de tots plegats
i està desencisada. Els votants se’ls van morint. El nacionalisme és
una collonada que només dóna per peixets al cove. Prou peixet. És hora
de tenir una flota pesquera.
5) Només un president revoltant farà
que el poble prengui iniciatives per arribar allà on no arriben els
seus governants. Hem estat una nació complaent des que va morir Franco.
Ara ens ofeguem en la decadència del tantsemenfotisme. No és votant
Mas, Carod, Montilla, Saura, Ribera o Piqué que solucionarem els
problemes. Cal organitzar plataformes per preparar l’objecció fiscal,
la insubmissió davant el cúmul de despropòsits que ens hem d’empassar
des d’Espanya. Ja falta poc pel colapse de moltes economies familiars.
Aviat serem majoria.
6) Bona part dels problemes que afecten
Catalunya tenen el seu origen en el fet que depenem políticament
d’Espanya. Fins que no s’assumeixi això per part dels partits
majoritaris i dels seus electors, no hi haurà futur per al país i
anirem llanguint com a poble fins a la dissolució en una mar de
mediocritat pròpia i immigració aplicada. Un president com Montilla és
el reflex de la Catalunya que ens espera si no hi posem remei. Et
desplau el teu futur president? Treballa per canviar-lo. No tot
s’arregla posant una papereta en una urna. Com diu en Joan Puig, ara
ens toca treballar. A tots. Però sobretot a la societat catalana. Ja
n’hi ha prou de conformisme.