L'Aleix a ca la Toca

Potser se m’acabaran els qualificatius o potser faré servir sempre el mateix: imprescindible. Un cop més, Santiago Alba Rico, de la mà de Joan Vecord, ens porta a la reflexió més de fons. Un text, com deia, imprescindible. I la reflexió de Pascual Serrano, a Rebelion, també. Llegiu i gaudiu i… fem!

Aquest, sí o no?

Són dolentes les armes?

El passat 23 de maig, en una
iniciativa patrocinada per Mapfre, Pepsi i El Corte Inglés, el regiment
d’Infanteria ‘Sòria 9’, a Puerto del Rosario (Fuerteventura), va obrir
les seves portes als nens de la localitat, tal com relata alegrement el
diari “La Provincia” en una crònica titulada “Aprenents de soldat”. Una
extensa galeria de fotos mostra els tendres infants d’uniforme, amb la
cara pintada sota cascos de camuflatge, fent anar ben contents, com no
podia ser d’una altra manera, aparatoses metralletes i canons pesats.
La notícia ha estat poc difosa i ha provocat escassa polèmica. Després
de tot, als nens els agrada jugar a la guerra i, segons l’opinió
d’alguns internautes que comentaven un article de Pascual Serrano publicat a Rebelión,
les armes no tenen la culpa de com són de dolents els homes. Reprimir
el bel·licisme infantil és políticament correcte, però hipòcrita i
inútil.

¿Són les armes o som nosaltres? Si un està acalorat
contra un ofensor i gira els ulls, probablement sempre trobarà al seu
voltant alguna cosa amb què colpejar-li el cap: una pedra, una
mandíbula d’ase o un bastó. Si troba un ganivet, utilitzarà un ganivet;
si una pistola, una pistola; i si en aquell camp creixen canons
silvestres o els arbres d’aquell país donen bombes atòmiques, recorrerà
sens dubte, cegat per la còlera, als canons i a les bombes atòmiques.
L’acalorament, per tant, és la causa de l’agressió.

O no? Fins i
tot si no ens preguntem per les causes de l’acalorament —i ho
considerem tan natural com les fruites explosives de la regió— podem
dir que hi ha una diferència decisiva entre una pedra i una pistola: la
pedra no ha estat pensada per a matar, i la pistola sí. Diguem —encara
més— que la pedra no ha estat pensada i la pistola sí. Podem disparar una pistola sense pensar, però no podem fabricar-la a cegues.
La pistola —per a no parlar dels míssils i de les bombes atòmiques— han
estat concebudes, dissenyades, calculades, provades, en un procés
tecnicotemporal que exclou els acaloraments i els frenesís esbojarrats.
Hi ha crims, però no indústries passionals; hi ha temperaments, però no
càlculs impulsius. ¿Els dolents són els que usen les armes o els que
les fabriquen? Si admetem que cal utilitzar una arma en un moment
d’esgarriament transitori, però que només podem fabricar-la amb freda
premeditació, caldrà concloure que això que els juristes criden
“circumstàncies atenuants” s’aplica a la comissió del crim, però no a
la procuració dels seus instruments. En ple acalorament, busco al meu
voltant i trobo una pistola; la disparo perquè estic acalorat; la trobo
perquè algú l’ha posada premeditadament aquí. El més dolent hauria de
ser aquell que ha actuat amb plena consciència del que està fent, però
en virtut d’una paradoxa molt chestertoniana resulta, al contrari, que
precisament el que pot invocar una circumstància atenuant és considerat
un delinqüent i el que no pot invocar-ne cap és considerat un honrat
comerciant. No pot haver-hi cap atenuant per a l’Holocaust ni per a la
destrucció d’Hiroshima ni per al pressupost militar dels EUA. Per raons
diferents, unes de juridico-metafísiques, altres d’històriques, cap
d’aquestes atrocitats no es pot castigar de manera proporcionada: i
això justament perquè en la seva base no hi ha cap acalorament humà.

Però
potser podem preguntar-nos també per l’acalorament. Contra els
benpensants de la seva època, que volien prohibir les espases i els
arcs de joguina, Chesterton recordava que el verdaderament perillós és
tenir un nen, no una arma, i es referia, com a qüestió prioritària, als
fabricants de nens, no als fabricants d’armes: “Si es pot ensenyar a un
nen a no tirar una pedra, se li pot ensenyar quan disparar un arc, i si
no se li pot ensenyar res, sempre tindrà alguna cosa que pugui tirar”.
En un món en què hi ha al mateix temps armes i acaloraments, és
necessari que existeixi un Estat just i democràtic —regit per una
verdadera constitució— que monopolitzi alhora els instruments de la
violència i els de l’educació i que introdueixi premeditació
constitucional en l’ús de les armes i en l’ús dels nens. És a dir, un
Estat que diferenciï entre una pedra i una pistola, entre una pistola
de joguina i una de veritat, i entre un nen i un consumidor
indiscriminat de joguines. No sembla que sigui aquest el cas. Les
despeses militars a tot el món van augmentar l’any 2008 un 4%; en
l’última dècada un 45%; enguany assoleixen ja la xifra de 1.464.000
milions de dòlars. Els EUA, el principal fabricant, venedor i
consumidor d’armes, el pressupost del qual en educació és també el més
alt del món, gasta en la formació d’un nen nord-americà la meitat del
que gasta en la destrucció de dos nens iraquians. Qui fabrica les
armes? La General Electric o la Westinghouse. Qui fabrica els nens?
L’NBC, l’ABC, la CBS, la Fox, que directament o indirectament són a les
les seves mans. D’alguna manera, en la major part del món, els
productors privats d’armes i els productors privats d’acaloraments són
les mateixes persones. La destrucció i l’educació no són controlades
per Estats justos i democràtics sinó per la indústria bicèfala de les
armes i de l’entreteniment, que s’alimenten recíprocament.

Qui
usa les armes? Nens. Qui usa els nens? Els fabricants d’armes. És un
plaer veure dos nens intercanviant-se de debò tirs de mentida en un joc
en què ambdós han d’acceptar les regles, i en el que cada un d’ells
depèn de la voluntat de l’altre inclús per a matar-lo de broma. Allò
perillós —com saben totes les iaies del món— no és jugar amb canons de
joguina sinó jugar amb canons de veritat. Allò perillós no és que
juguin amb ells els nens sinó els adults. A les fotografies de La
Provincia això és precisament el que feien, jugar, no els menors
visitants, no, sinó els adults soldats del regiment que, divertits i
frívols, les posaven entre les seves mans. Un Estat just i democràtic
amb un exèrcit que monopolitzi els instruments de la violència en una
societat ben educada ha d’obrir els quarters als seus ciutadans perquè
confirmin com de dolentes i perilloses són les armes i com de
sensatament les estan emprant els seus soldats. Això potser ho podrà
fer Cuba. Els EUA i Espanya, no. Aquí ens dediquem a mostrar als nens
el molt lúdiques que són també les nostres metralletes verdaderes i a
ocultar-los on i per què i per a què s’estan usant. Els governs que
envaeixen Afganistan cometen dos crims sense atenuants i amb
premeditació: la fabricació de la guerra i la fabricació del qui
participen en ella.

Els soldats desplaçats sobre el terreny,
executors del crim, tenen com a mínim l’atenuant, com demostren les
fotos de Fuerteventura, de no haver aconseguit encara la majoria d’edat.